La serra del Cadí. Una història de milions anys.

Ja vaig explicar en l'última entrada del mes de març, ha passat massa temps..., que des de fa un any escric articles sobre natura pirinenca a la revista Colors de la Cerdanya. Potser és el moment també d'agrair-los la confiança d'encomanar-me aquesta feina! Fa unes setmanes vaig escriure sobre l'origen geològic del Cadí. Ara que és l'època ideal per anar a la muntanya potser us mirareu el Cadí i la vall del Segre amb uns altres ulls!

La serra del Cadí

Quan es parla de Cerdanya i Alt Urgell ens ve al cap Pirineus, Segre, Cadí, Moixeró... La Cerdanya és una depressió que separa el Pirineu axial, al nord, del Prepirineu, al sud. Mentre aquesta última està formada per grans blocs calcaris, la part nord és de silici i granit. Parlar de geologia de la Cerdanya ens faria remuntar centenars de milions d’anys i podríem omplir molts fulls de dades i fets extraordinaris. Però ens centrarem en l’origen i composició de la serra del Cadí i per això només tirarem 75 milions d’anys enrere, al final del Cretaci, que en temps geològic és anar a un passat molt recent. En aquesta època encara hi havia dinosaures a la Terra però no els quedava gaire temps de vida, al voltant d’uns 10 milions d’anys.

Fa 75 milions d’anys...
En aquests moments, la península Ibèrica no estava enganxada a Europa, sinó que hi havia un gran mar que les separava. Però les plaques en que està dividida l’escorça de la Terra es belluguen i la placa africana començà a empènyer la placa ibèrica cap a la placa europea fins a fer-les xocar. Aquest fet va provocar plegaments de roques, elevacions, encavalcaments i la desaparició del gran mar. Les formacions rocoses quedaren amuntegades talment com queden els cotxes en un gran xoc en cadena d’una autopista de molts carrils i molt trànsit. Totes les estructures amuntegades es poden observar fàcilment quan es va cap els Pirineus des de Balaguer o Manresa. És el Prepirineu català. Òbviament, en geologia no podem parlar dels fets en mesos o anys sinó de milions d’anys. I la formació del Prepirineu, i concretament de la serra del Cadí, va durar uns 50 milions anys.

Un gran cementiri marí
En aquest gran mar que ocupava l’espai entre les plaques ibèrica i europea hi havia infinitat d’éssers vius marins de closca carbonatada, com grans parents dels mol·luscs o foraminífers. Durant milions d’anys aquestes closques s’anaren acumulant al fons marí i es fossilitzaren formant roques calcàries. Quan les dues plaques van xocar, l’espai entre elles es va reduir i va fer elevar totes les acumulacions calcàries del fons marí, fins a una alçada de més de 2.000 m. Aquesta elevació de closques fossilitzades que lliscaren sobre el terreny és el que ara forma la serra del Cadí. Per això és fàcil trobar fòssils marins a les parts més altes del Cadí.

I la terra es va obrir...
A part de l’elevació d’aquestes estructures, també es produïren esquerdes i enfonsament de materials, donant lloc a falles geològiques. Tota la vall del Segre, des de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, és una gran falla produïda pel trencament i enfonsament dels materials acumulats durant el xoc de plaques. Aquesta depressió del terreny es va anar omplint d’aigua i gel i es formar una gran cubeta glacial. El gel es va anar desfent i l’aigua lliscà cap a l’oest, formant la llera del riu Segre. I on hi havia aquest gran llac ara hi trobem la gran plana de la Cerdanya.

La vall del Segre

Entre avui i demà...
El carbonat de calci que forma les grans parets de la serra del Cadí té la peculiaritat de desfer-se amb l’aigua. Això fa que l’aigua s’escoli entremig de les roques i no s’acumuli en forma de llacs. Això sí, s’hi poden trobar coves, avencs i dolines, zones on el terreny s’enfonsa perquè a sota s’ha anat desfent el material calcari. Aquest tipus de terreny foradat s’anomena càrstic. I depenent cap on s’escoli l’aigua, aquesta anirà a abastir el riu Segre, cap el nord, o el riu Llobregat, cap el sud. Amb el pas del temps, la serra del Cadí s’anirà desfent fins a desaparèixer i deixarà a la vista una gran esplanada. Llavors, a partir d’alguna resta geològica, es deduirà que on no hi ha res abans hi havia una gran serralada calcària sortida d’on abans hi havia hagut un gran mar...
 
 Avenc

 Dolina

La Terra és dinàmica. Està en constant moviment. Els agents geològics interns i externs fan que la seva orografia sigui canviant. Però quedem-nos amb el que tenim. Que pocs paisatges es poden comparar a les impressionants parets calcàries de la serra del Cadí. Sempre ens queda tancar els ulls i imaginar el gran mar que banyava aquestes terres fa una 100 milions d’anys.

Comentaris

XeXu ha dit…
Molt interessant! Caram, realment explicat així s'entén molt bé, però si intentes que algú ho endevini sense tenir cap formació en aquests temes, em sembla que no se li acudiria mai tot aquest procés. I bé, tot i que parlem de milions d'anys, si el Cadí ha d'acabar desapareixent, potser que el vagi a pujar aviat, que encara no hi he anat, no fos cas!
M. Roser ha dit…
Veig que la Núria ho veu amb ulls de geòloga...Gràcies per aquesta lliçó, de vegades només ens quedem embadalits davant el paisatge, però no ens parem a pensar com s'ha format...
Tanco els ulls i m'imagino un mar immens cobrint aquests paisatges que ara admiro i on he trobat molts fòssils marins...
Unes boniques fotos i per cert , he aprés una paraula nova, dolina...
Bon vespre.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...