En bona companyia


Asseguda a la muntanya després de fer el SOCC més matiner de l'any. Avui no he trobat a ningú. Bé, diguem que no he trobat cap humà. Al prat on sóc, amb vistes al Cadí i la vall del Segre m'acompanyen merles i rossinyols amb una xerrera excitant. Feia molt temps que no escrivia a la muntanya, abans era una pràctica que sovintejava. Sempre havia estat una gran font d'inspiració.
Aquest matí, quan m'he llevat, he llegit un escrit que parlava sobre la llum que portem dins i podem desprendre obrint el pit i mirant endavant. Ja al sortir de casa ho duia al cap, mirar de començar el dia amb una mica de brillantor. Deia la Míriam a l'escrit que no sempre es pot però el dia que tens les espatlles molt caigudes paga la pena intentar fer sortir ni que sigui un petit feix de llum.
He començat el seguiment d'ocells des del Mas d’en Roqueta, el meu recorregut de sempre. El faig quatre cops l'any i després de molts anys ja sé més o menys què m'hi trobaré a cada tram. A vegades pot arribar a ser força avorrit i monòton. El meu cap continuava pensant en l'article i en obrir el pit per fer sortir la llum. I ho he volgut fer. He estirat el cos amunt, portat les espatlles enrere i he respirat profundament. De sobte, m'he trobat immersa en un bosc ple de vida, com mai havia vist. En poc més d'un minut cantaven tres cucuts molt a prop i un picot tamborinava un arbre. Mallerengues, pit-rojos, caderneres i pinsans refilaven les seves melodies. Un soroll dins el bosc i m'apareix una fagina travessant la pista. I un altre so a l'altra banda m'ha fet girar per veure venir d'entre els arbres dues llebres ben grosses. El to aflautat d'un oriol just davant meu ha acabat de posat la nota final al festival de vida, com si realment sabés que no hi ha so que em faci més feliç que les notes enllaçades d'un oriol cantant.
I davant de tot això m'he vist formant part de tota aquesta família. Per uns moments m'he sentit petita i insignificant però important a l'hora, com si tots aquests animals haguessin vist sortir la meva llum i s’haguessin acostat a donar-me la benvinguda. Jo formava part del seu espai, era una més. Una sensació que m'ha produït una excitació inusual. Realment la llum ha sortit de dins el meu pit i ha fet enlluernar el bosc. Quina sensació més meravellosa...
Però bé, suposo que aquest moment d'esplendor poc deu tenir a veure amb una suposada llum que surt de dins d'un mateix però de tant en tant també va bé deixar-se portar per la imaginació. Una cosa sí és certa, han estat uns instants màgics...

Comentaris

XeXu ha dit…
No crec pas en llums interiors, és clar, però sí que crec que hi ha dies millors i pitjors, i que el que fa virar d'un a l'altre de vegades és molt subtil, altres cops és molt evident. Sortir a fer el que t'agrada, de la manera que t'agrada i que a més tinguis sort i surti rodó, és un win-win segur.
M. Roser ha dit…
M'agrada sempre com la Núria veu les coses...I avui m'has fet una mica d'envegeta, nostàlgica, ja que aquestes sensacions que expliques, no sé si amb llum interior, en el meu cas diria que més exterior, les faig meves.
M'he arribat a sentir , formant part de la natura que m'envolta, com si en fos una criatura més( que ja és això)...I que donaria jo per sentir el cant del rossinyol, que fa molt de temps que no n'he sentit cap, en canvi les merles em dediquen uns bonics concerts...
I jo temps enrere, sempre que anava per la muntanya, també portava una llibreta i un llapis, per escriure a l'ombra d'algun arbre frondós. Fins que es va convertir en una obsessió que no em deixava gaudir del paisatge. Ara la llibreta es queda a casa i jo contemplo les meravelles que m'enamoren. A l'hora d'escriure, la memòria ho te tot guardat!
Bon vespre, Núria.
Núria ha dit…
XeXu, un bon dia es pot convertir en dolent en un instant per alguna cosa que passa o es diu de sobte. Tens raó, és molt subtil.
Núria ha dit…
M. Roser, oi que és una sensació molt reconfortant sentir que formes part de la natura que t'envolta?
Hi ha gent que li agrada llegir a la muntanya. Jo ho faig molt poques vegades perquè m'agrada gaudir del que hi passa.
M'agrada que t'agradi el que dic. Gràcies!
Bona not, M. Roser.
ignasi ha dit…
Què bé que has explicat aquest resplendor! No sé si mai l'he percebut en mi però sí que m'he sentit, i em segueixo sentint, petit i insignificant davant el que se m'obre cada cop que surto a la muntanya sigui fent SOCC o qualsevol altra cosa. Inclòs l'oriol òbviament, que aquest matí cantava a l'hort mentre treballava la terra...
Núria ha dit…
Ignasi, no trobes que enguany hi ha més oriols que mai? O és només una percepció meva?

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...