Relats conjunts: Un viatger



 

 Martinus Rørbye, 1835, Un viatger

Encara notava una pressió al cos, un neguit, com qui dubte del que està fent. No volia mirar enrere. Havia decidit trencar amb tot i mirar endavant, res de records, res de nostàlgies. Però amb una certa distància que li donava el camí va asseure’s i va girar la mirada cap aquell lloc que havia volgut deixar en el passat. Poc a poc alçava els ulls per observar tot el que quedava allà lluny a les muntanyes, amb certa por de no resistir l’atracció que fins ara no l’havia deixat marxar. No va poder evitar que una llàgrima llisqués galta avall. Hi havia estat feliç, hi tenia bona gent, bons amics, bons records... Però les nafres acumulades amb el temps, pel desencís, pels sotracs, pels desenganys no el deixaven avançar com ell volia. S’estava consumint dins un forat massa obscur que cada cop tenia les parets més altes i la llum més dèbil. N'havia de sortir ara que encara era a temps i fugir de tot allò que l’estava oprimint. Va ser valent i ho va fer. Agafar la maleta i deixar-ho tot enrere. Potser molts no entendran ni li perdonaran que marxi sense dir-los adéu però tenia por que el fessin quedar. Ja els ho explicarà algun dia, si el destí els retroba. Ha fet bé, n’està segur. Aquesta serà l’última llàgrima que res ni ningú li farà vessar. Una última mirada, una respiració profunda i un sospir llarg. Un petit somriure al notar que aquella opressió al cor s’allibera del seu cos. S’aixeca i mira cap el camí que el durà a altres llocs. Sap del cert que no tornarà enrere i que serà capaç de trencar totes aquelles cadenes que no el deixaven viure en llibertat.

Aquest relat segueix el repte de Relats conjunts

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Si és així, ha fet bè.
Costa trencar, però no es pot viure amb el cor oprimit.

Endavant, viatger!!!
M. Roser ha dit…
És difícil lliurar-se del passat, sobretot quan els records aviven la nostàlgia...Però de vegades cal prendre una determinació, encara que al fer-ho, se'ns trenqui el cor i alguna llàgrima ens delati...
Bon vespre.
ignasi ha dit…
Doncs si agafa la maleta i se'n va ho ha fet prou bé, trobo. Això sí, prens la maleta, fas camí i no mires més enrere, que total no hi deixes gaire res...
Bruixeta ha dit…
s'ha de ser molt valent per poder marxar... no és fàcil deixar-ho tot enrere, encara que a vegades és altament necessari.
XeXu ha dit…
Quan arriba el moment de marxar, s'ha de fer, i sense mirar enrere. Si mirem enrere és molt més difícil fer-ho.
sa lluna ha dit…
Una decisió que el farà sentir bé, malgrat tot el que deixa enrere. De vegades no es pot fer res més.

Aferradetes! :)
Rafel ha dit…
Molt bona descripció dels sentiments d'un adéu.
Jaume ha dit…
Veig que a la majoria ens ha vingut una idea força semblant del pobre tio aquest…
montse ha dit…
M'agrada molt aquets adeu decidit, carregat de tendresa, i pensant d'aquí un llarg temps, en una possible retobada.
M. Roser ha dit…
Marxa però no pot evitat que la nostàlgia el faci mirar enrere...Aquesta última llàgrima sempre pot dir que és culpa del vent...
Bon vespre.

Em semblava que t'havia deixat un comentari...Bé te'n deixo un altre.
Núria ha dit…
Veig que tots esteu d'acord en que marxar és la millor opció... Encara que li ha costat molt prendre la decisió i marxa amb certa melangia.
Gràcies a tots pels vostres comentaris.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...