Compartir o exhibir?



Fa temps que tinc un compte facebook i un twitter. Realment són dues coses ben diferents, com a mínim per a mi. El tuiter l’utilitzo més com a opinió, l’actualitat, les coses que passen. Molt poc parlo de coses meves. A més, 140 caràcters té gràcia. És un repte. Poder dir molt en poques paraules. No és fàcil...
El Facebook és un aparador. La gent l’utilitza per lluir-se, per fer-se notar, perquè li tirin floretes. Segurament jo també ho faig a la meva manera. Però per a mi no és una eina per mostrar sinó per compartir. I sovint no tinc clar si el que jo vull compartir amb la gent és ben rebut o més aviat és un destorb.
Algun cop he comentat amb amics la diferent acceptació que tenen les coses que es pengen. Una fotografia és més ben rebuda que un escrit amb una mica de fons. Els “m’agrada” es multipliquen. Un comentari banal pot donar molt de joc, molts comentaris. Ara, un article, un escrit, un poema o una entrada al meu bloc poden passar sense cap mena de transcendència. O, com a mínim, ho sembla. Escrits que podrien fer pensar o obrir un debat provoquen algun “m’agrada” aïllat i poca cosa més i normalment de les mateixes persones. I, tal i com m’han dit en alguna ocasió aquests amics, que cliquin “m’agrada” no vol dir ni tan sols que se l’hagin llegit. Molt poques vegades hi trobarem un comentari que pugui induir a la reflexió, potser per pudor, per vergonya, perquè són reflexions que poden mostrar les nostres idees i els nostres criteris, potser perquè la gent prefereix mostra la seva capa més superficial. Possiblement, la majoria de gent passaran el cursor per sobre sense ni voler saber de què va, no és lectura de dos segons ni fotografia d’un instant.
Avui, al compartir un d’aquets articles que creus que paga la pena llegir i interioritzar, un amic ha escrit: gràcies per compartir-ho. Només per la gent que en algun moment és capaç de dir-te que allò que a tu t’emociona a ells també, per aquest simple gràcies que té molt més valor del que es pensen, molt més que dir-te que estàs guapa en una foto, seguiré compartint aquelles petites coses que crec que ens poden enriquir el pensament.

Comentaris

M. Roser ha dit…
També tinc compte als dos llocs , però gairebé no hi entro mai, tot va massa ràpid i m'atabala una mica, sobretot el Facebook...
Jo prefereixo el blog, perquè puc anar al meu ritme, no hi ha límits de paraules i és més fàcil escriure les petites coses que de tant en tant em fan sentir bé i penso que és més fàcil compartir-les! Segur que jo llegiré les que et vingui de gust explicar-nos!
Bon vespre, Núria.
Núria ha dit…
El blog és un altra tipus de plataforma al món. Com molt bé dius, és un lloc on es poden expressar les idees amb molta més calma, més treballades i meditades. El ritme te'l marques tu i no hi ha límit de paraules.
El facebook l'utilitzo per compartir coses més momentànies, llegeixo un article i el comparteixo, escric al blog i ho comparteixo, faig fotos i les comparteixo. Però no és un espai de reflexió com ho pot ser el blog.
Per això mantinc i utilitzo els tres canals, perquè els tres m'aporten expectatives diferents.
XeXu ha dit…
Ara m'has fet pensar per què tinc twitter i no facebook, i a més molta reticència a fer servir aquest segon. El twitter és per opinar, i el facebook per exhibir-se. Deu ser que no m'agrada exhibir-me gaire.

El FB no està escrit per reflexionar. Hi ha massa fotos, massa tafaneries, i ens interessa saber què fa aquell o altre amb la seva vida, allà és el lloc. Amb el TW rarament sabrem intimitats, encara que és també un gran geolocalitzador. Si al FB només hi va la gent a saber tafaneries, qui vols que llegeixi text? Massa paraules és un passar totalment d'aquella publicació. Segur que algú la llegeix, però el temps és limitat, i com et dic, allà s'hi busquen altres coses.

Si vols calma i explicar les coses que t'interessen, ja tens l'eina que necessites: el blog. El blog està fet precisament per explicar coses, i que la gent les llegeixi. És clar, no arriba a tanta gent, i la seva època ha passat una mica, però és el mitjà adient. Per això me l'estimo tant, i m'estimo els blogs de la gent que encara continueu per aquí i escriviu reflexions com aquesta.
Bruixeta ha dit…
Tinc compte a les dues xarxes i funciono una mica com tu. Twitter per estar més informada i per difondre els blocs... Facebook, també per difondre els blocs i compartir tot allò que crec interessant i per interactuar amb coneguts que per culpa la distancia seria molt difícil fer-ho d'altre manera. Però el cert es que cada cop les faig servir menys totes dues... cansanci, falta de temps... de tot una mica
Josep M. ha dit…
Molt interessant el que planteges Núria. Em sembla que tots els qui tenim blog ens hi hem trobat. Es barregen molts conceptes. Vull donar informació, però fins a quin punt és exhibició del que sé o de on he anat? Vull compartir però ningú em respon, voldria retorn però no n’hi ha. Potser és el que dius “I sovint no tinc clar si el que jo vull compartir amb la gent és ben rebut o més aviat és un destorb.” Tots correm, ens falta temps, i dius una altra cosa a llegir ... però per la persona o pel tema et dius que t’interessa...

Després els debats. Són debats públics i amb gent que no coneixes, això deu frenar la participació. Més d’un cop he pensat en dir alguna cosa, però tal com dius és molt més fàcil el like de facebook que no et compromet gaire i vas molt ràpid!

Un punt informatiu. Quan penges un article me n’assabento pel twitter, o pel feedly on m’arriben cada dia les novetats dels blogs que segueixo. Si a twitter ho marco com a favorit per llegir-ho amb calma més tard, tu te n’assabentes, i si ho llegeixo al feedly no. Un et dona un cert retorn i l’altre no...

Finalment Núria, segueix “compartint aquelles petites coses que crec que ens poden enriquir el pensament.” Gràcies.
pons007 ha dit…
Crec que soc dels pocs que no diferencio entre el contingut que genero a facebook i el que genero a twitter. En general, la gent que tinc al facebook es diferent que tinc al twitter. Al facebook tinc gent que conec personalment, al twitter tinc gent que conec virtualment, però en tots dos mitjans faig el mateix, compartir notícies i articles que em semblen interessants o divertits (sí, posts de fotos i vídeos de gats inclosos). Llavors també faig servir el google+ però això ja es una cosa rara meva que n'hi hauria per donar-me de menjar a part... El tipus de gent que tinc el google+? Crec que ningú a part de l'ahse es fixa amb el que publico allà, però tan és, perquè es el mateix que poso al facebook i al twitter. Bombardeig a tres bandes en dic jo, bé dos i quart, perquè el google+ està mort.

Però entenc perfectament el què vols dir, ho veig en el meu timeline, en general el facebook es més de penjar fotos. Llàstima que jo sigui una mica garrepa pel què fa els likes.
Joana ha dit…
Com tu, sóc una friqui de tot això, twiter, facebook, bloc. El twiter, el faig servir molt poc, el vaig desinstal·lar del mòbil pq es va quedar sense memòria i quan vaig tornar a formatar-lo, ja no el vaig instal·lar, així que pots comptar! Al facebook, publico molt poc també, l'únic on continuo fent alguna cosa és al bloc, la meva vida ha canviat i el temps que li dedicava al bloc, el dedico en algú, però ja ho deus haver notat pels posts.
Com ho veig, jo? sembla que giri el títol del teu bloc! Com diu en Pons, al face i al twiter, tinc gent diferent, sempre hi ha una part comuna, fins i tot al bloc i aquests són coneguts. En tots dos casos, és una manera de saber on està la gent i que està fent, en segons quins casos. El que el fa servir per explicar on està i que està fent, sigui el mitjà que sigui, s'està exhibint, normalment, només posen aquestes coses, esperen que tothom els digui, guapa! m'agrada! gaudeix! i poca cosa més. Si expliques alguna cosa més o poses una foto interessant, llavors ja depèn del temps que es tingui per entretenir-se. No sóc molt de fer gaires comentaris en els comentaris dels altres,ni posar m'agrada, així, que ets una privilegiada quan et comento alguna foto o un comentari al face. Quan obro el face, ara fa cinc dies que no hi entro, vaig passant tot el que s'ha publicat, d'alguns, ho passo sense ni mirar, tampoc no em destorba, d'altres m'hi entretinc i m'ho llegeixo. És ben cert, que si poses una foto, tothom li dona al m'agrada, he fet la prova i si escrius alguna cosa, ha de ser la cosa més burra i tindràs molts comentaris, en canvi, si hi penges alguna cosa important, s'ho llegiran quatre i un deixarà un comentari. I continuaria, però...seria més llarg que la teva entrada al bloc, veus per que no acabo d'entendre'm amb el senyor twiter?
ignasi ha dit…
Jo he provat les tres opcions: vaig començar amb el facebook però em vaig enfartar molt aviat perquè rebia moltes tonteries que no m'interresaven gens i perdia molt de temps i em vaig esborrar. Després vaig obrir el bloc i és on em sento còmode perquè tinc molt espai on explicar-me i tot i que, com bé saps, he passat un bon parell d'anys sense rebre comentaris, però m'ho seguia prenent com un exercici divertit i fins avui aguanto. Aleshores vaig decidir obrir-me un compte de twiter. Seguia a força gent, repiulava piulades d'altres i esperava que algú repiulés alguna de meva, especialment els enllaços a les entrades del meu bloc. Però no vaig tenir cap èxit, ningú em repiulava res meu i em vaig fer la reflexió que a la gent que piula no li agrada "perdre el temps" llegint gaires parrafades i per això han optat per les piulades, així que era normal que no em repiulessin cap tuit amb una entrada del meu bloc. Fins i tot cap amic dels que em seguien al bloc i a twiter mai no va repiular una entrada meva. També vaig arribar a la conclusió de què això de piular és una espècie de concurs on es premia la piulada més enginyosa, original, estrident,... (només cal veure el seguiment que en fa la ràdio o els diaris). Com que no m'agraden els concursos vaig abandonar el meu compte de twiter que, com el de facebook, deu estar voltant per l'espai cibernètic. I aguanto el bloc, de vegades amb més pena que glòria. Però això ja és una altra història...
Núria ha dit…
Cert, XeXu. Aquí seguim el que volem dir coses amb més de 140 caracters. Estem en extició? Probablement... Però és el millor lloc per poder explicar coses amb calma i deteniment.
Núria ha dit…
Bruixeta, jo les utilitzo perquè em dóna certa comunicació ràpida amb la gent. I si a la vegada algun d'ell vol llegir el que comparteixo, benvinguts.
Núria ha dit…
Josep M. És veritat! Ets dels pocs, per no dir l'únic, que m'ho fa saber quan publico l'enllaç del blog al tuiter. El facebook el tinc només per amistats, el debat podria ser més privat i, per tant, podries llençar-t'hi més. Però ni això. Al blog sempre som els mateixos i ja va bé. Al final, sense coneixer-nos, ens fem una idea de com són les persones que interactuen amb nosaltres encara que sigui a la distància.
Núria ha dit…
Pons, jo tampoc tinc la mateixa gent a facebook i a tuiter. Llavors el que faig és enllaçar a facebook el que escric a tuiter perquè penso que a la gent que conec també els pot interessar el que dic als que no sé ni qui són. Google+ no m'ha donat mai masa seguretat, no he sabut del cert amb qui comparteixo i amb qui no i, per tant, no l'utilitzo. I sí, crec que té els dies comptats...
Núria ha dit…
Doncs sí que dec ser una privilegiada, Joana!! Els teus comentaris a facebook sempre són benvinguts.
Núria ha dit…
Ignasi, excepte el Josep M. que em marca com a favorit els tuits on penjo l'enllaç del bolg, mai ningú retuiteja les meves entrades. En canvi, algun comentari sobre temes actuals que creus que no llegirà ningú ha fet saltar totes les meves expectatives en algun moment. Tot plegat, digne d'estudi sociològic!
I això del blog... tu segueix, eh?

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...