Quan els més forts també necessiten un somriure



Paraules com empatia, assertivitat, resiliència, autoestima, empenta... Són paraules que si se saben gestionar bé sembla que ens han de dur a l’èxit i a la felicitat infinita. Si tens l’autoestima alta, no et deixaràs trepitjar; si tens empenta, triomfaràs; resiliència!, aixeca’t un cop i un altre i un altre i fes bona cara, malgrat la vida et vagi fotent cops de destral. Sigues assertiu, segur de tu mateix i dient les coses clares però sense ferir. I per ser assertiu és important ser empàtic, posar-se al lloc de l’altre, saber què és el que el fa patir i el que li pot fer mal.

Des de fa uns anys són valors que es treballen molt a les escoles però jo no tinc clar que afavorir-los faci sempre bé als que ho practiquen. Ser empàtic pot ser bo per a l’altre perquè afavoreix que l’emparis, que l’entenguis, que no el fereixis... Però a qui és empàtic, qui sempre intenta posar-se al lloc de l’altre li pot produir un patiment innecessari, sobretot quan són nens o adolescents. La resiliència farà que puguis superar els mals tràngols que et prepara la vida. Quants cops? La resiliència es va debilitant quan ja t’has aixecat moltes vegades? O ser resilient fa que els altres puguin aprofitar aquesta característica per fer-te trapussar un cop i un altre i un altre...? perquè, total, tu ja t’aixecaràs, ets una persona forta, valenta, que sempre fa bona cara i somrius.

Si tens l’autoestima alta, ho veuràs tot de colors llampants. Si creus en tu, si t’estimes i et valores també ho podràs fer amb la resta, els acompanyes i sempre tindràs un somriure i una mà estesa per a qui ho necessita. L’autoestima alta i l’assertivitat forta.... I amb empenta trepitjaràs fort i podràs triomfar.

Quin xollo tenir algú així al teu costat, oi? Algú capaç de resoldre tots els entrebancs que li presenta la vida. Algú que, malgrat el fereixis i es trenqui per dins, s’aixecarà i farà bona cara, que et dirà les coses amablement, que t’entendrà, et consolarà, et voldrà veure feliç...

Però em sembla que hem d’anar en compte, aquestes actituds i valors que tan es prediquen a l’escola i en les teràpies d’autoajuda poden fer que ens oblidem de qui mínimament les practica. Els nens que sempre intentem que ajudin als altres perquè tenen aquestes qualitats carreguen una responsabilitat que els pot pesar massa. Tot i que ho fem inconscientment, aquell bon amic o amiga que sempre tenim al costat en els mals moments i que no ens té en compte els errors comesos o el mal fet, és probable que l’estiguem fent patir. I segurament ell necessita igual o més que un altre el teu somriure i la mà estesa, encara que no t’ho demani i sembli que tot el seu món sigui una maleta plena d’energia que el fa indestructible.

Comentaris

pons007 ha dit…
Moderació, les coses amb moderació. O tal com deia la meva àvia "totes les masses piquen". Tot és un verí, la diferència es la dosis. Cal ser empàtic, assertiu, resistent, tenir autoestima, etc. Però amb moderació.
Núria ha dit…
El problema és que a les escoles a vegades carreguem massa d'aquests valors a certs nens sense pensar que ells potser també necessiten que algú els mimi una mica, no els preguntem mai si ells són feliços en el paper d'ajudant, de reforç, d'acompanyant... Potser ells voldrien també algú que els ajudés quan ho necessiten o quan estan tristos. També poden dir: i jo què?
Com molt bé dius, està molt bé tenir aquests valors interioritzats, però amb moderació... Que tensar la corda pot fer portar una motxil·la massa feixuga a l'esquena que passarà factura més endavant.
XeXu ha dit…
Si a algú li pesa tenir aquestes qualitats, potser és que es força a tenir-les, no? Les coses que fem amb esforç són les que ens poden acabar superant. Quan una cosa surt natural és més fàcil que no ens cansin ni ens superen. És clar que tot té un límit, i per més positiu que hom sigui, i per més que s'aixequi, algun mastegot de la vida pot fer que li costi d'aixecar-se, i llavors potser necessitarà algú al costat que li allargui una mà, encara que no sigui tan positiu ni optimista. En cada moment podem estar dels dos cantons, però quan estem bé, que tot és més fàcil, és quan es demostra qui té aquestes 'qualitats' o 'virtuts' i qui no. Discutiríem si sempre són qualitats o virtuts, portades a l'extrem, com tot, no són gens bones.

I ara vaig on anava, després de la introducció, per dir-ho d'alguna manera. Per què s'ensenyen aquestes coses? Per què es vol frustrar a la canalla, en comptes d'ensenyar-los que si hom no és tan assertiu o té l'autoestima tan alta també pot viure perfectament, i que tindrà altres virtuts que els seus companys no tenen? És clar que no s'ha d'educar a ploramiques, les activitats que es puguin fer poden ajudar molt, n'estic segur. Però cadascú és com és, i per mi el pitjor que es pot fer és intentar ser algú que no s'és. Posem per cas, un nen que a classe se l'ajuda a mostrar-se assertiu, o se li fa això de la setmana del protagonista que m'han comentat avui, i davant dels mestres tot va amb normalitat, però després a l'hora del pati els companys es dediquen a maltractar-lo i a acovardir-lo. Què li prevaldrà a aquest nen? No sé si l'ajuda ser protagonista a classe, i el marginat a fora. Potser s'hauria d'incidir en que marginar a algú no està bé, encara que estic segur que ja es fa. En definitiva, crec que es millor que cadascú s'estimi com és, i que no intenti exercir un paper que no és el seu, perquè llavors és quan passa el que comentes al final, o que es frustra perquè no està aconseguint el que se suposa que ha d'aconseguir.

Recorda que sóc bioquímic i treballo amb cèl·lules, elles no es queixen i també fan una mica el que volen, però vull dir que de pedagogia no en sé res, ni tan sols de canalla. Només és la meva opinió.
Núria ha dit…
XeXu, doncs per ser que no domines el tema de la pedagogia, deu n'hi do tot el que dius. Estic molt d'acord amb una cosa, no forcis les actitud perquè acabes no sent tu. El problema és fer pensar que si no tens tot això, no ets bona persona. I ara són paraules de moda. Fixa't de què van avui dia tots els llibres d'autoajuda...
M. Roser ha dit…
Sempre és bo que es treballin aquests valors, perquè la persona que ajudem, també ens podrà ajudar...
Està molt bé tenir l'autoestima alta, sempre que sigui per ajudar. A mi m'agrada aquella frase que diu:"no et miris a ningú per sota teu, a no ser que sigui per ajudar-lo a aixecar-se" i així podeu estar al mateix nivell...
Petonets.
Núria ha dit…
Està molt bé ajudar a aixecar-se als altres però sempre i quan els altres no oblidin que tu també pots necessitar en algun moment que t'ajudin a aixecar-te.
Joana ha dit…
Sempre se m'ha tingut per una persona forta i empàtica i us puc assegurar que ningú pensa en que puguis necessitar ajuda, ni que et mimin, ets el fort i per tant, amb aquelles espatlles tan amples que déu t'ha donat, tot ho pots aguantar i una soleta s'ho farà per aixecar-se i tirar endavant.
Núria ha dit…
Veritats com un temple, Joana.
ignasi ha dit…
Interessant reflexió. Es mereix un temps de reflexió acord amb la seva profunditat. Ara no el tinc, però. En tot cas, el que em ve al cap és que igualment cal treballar tots aquests valors perquè la societat pot millorar una mica amb gent que els tingui. T'imagines una societat (estic pensant a escala global) en què aquests valors no hi fossin? Una selva! Els necessitem. En tot cas hem de lluitar perquè no es converteixen en càrregues feixugues per als nostres nens i adolescents, però amb una reflexió superficial, jo no les abandonaria...
Núria ha dit…
Ignasi... El problema és fer-ne d'aquests valors una moda. No te'ls acabes de creure però és guai dir que els tens. S'ha desr políticament correcte.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...