Relats conjunts: la petita obrera



Quina nena més bonica... I quin home més inquietant. L’avia tenia un teler a casa seva i tot de cabdells de fil. M’agradava córrer aquelles cortines i mirar una màquina ben estranya plena de cordills que penjaven. No l’entenia però ella m’explicava que amb allò feia jerseis. A les tardes, quan arribava a casa seva, anava directa a la cuina a buscar un got de llet, xocolata i les galetes Chiquilín i ràpid a seure al costat de l’avia per mirar com feia anar aquella pinta amunt i avall entremig dels fils. Amb allò de fusta on hi enrotllava els fils jugàvem a bitlles, pujàvem al terrat i intentàvem tirar-les totes d’una sola tongada. Des del terrat es veia tot Barcelona, el mar i el Tibidabo i m'agradava jugar a endevinar qui vivia darrere les galeries de les cases del voltant. I amb les bitlles em ve a la memòria la baldufa de fusta, els cromos de cartró, el calidoscopi ple de colors fascinants... Eren hores d’una infantesa feliç i plàcida. Em pregunto si la nena del quadre devia tenir hores per jugar, menjar galetes o badar com ho feia jo, entre el teler de l’avia i el terrat de la casa de Sarrià. A mi em sembla que jo vaig tenir molta sort...

Comentaris

XeXu ha dit…
Ostres, fa només una estona he llegit un relat molt similar, el de la Carme Rosanas, en el que una nena aprèn com n'és d'afortunada quan es compara amb la noieta del quadre.
Núria ha dit…
Ostres!!! Et diré una cosa, no llegeixo cap relat fins que no he escrit el meu. Així fujo dels condicionants.
Bruixeta ha dit…
No crec pas que aquesta pobre menuda tingues gaire temps per res que no fos treballar.
montse ha dit…
M'agrada el joc i l'entusiasme per aprendre que desprèn aquest relat.
ignasi ha dit…
Molt bonica la història. Jo faig com tu, no llegeixo res dels altres fins que no he acabat el meu, i ves per on aquest cop he coincidit amb la bruixeta en el fons i amb l'Ada en la forma...
Núria ha dit…
Bruixeta, gens de temps deu tenir... I tampoc per distreure's, sempre sota la mirada del senyor del darrere.

Montse, qui no ha après amb el joc...

Ignasi, també és més difícil escriure sense agafar idees! La història no és ficció. La meva àvia tenia un teler com aquest i totes les joguines són reals, incloses les bitlles. És un relat força biogràfic.
Ada ha dit…
Aquesta si que és certa segur!! Molt ben trobades les teves paraules, sempre és difícil parlar de coses privades però després es fa sentir als relats quan la gent posa part de la seva vida i dels seus records... Jo també recorde aquestes ganes de "regirar" pels trastos de casa la iaia, i trobar coses inimaginables... Ara com només fem que tirar i tirar i vivim a cases petites, no tenim aquestes coses!
I si, pots estar molt segura que hem tingut molta sort, jo també ho pense!
Molt bonic
Núria ha dit…
Gràcies Ada. Quan vaig veure el teler de seguida vaig pensar en la casa de l'àvia!!

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...