Morir envoltat d'amor

El dimecres, el 4 de febrer, el padrí va fer 100 anys. Es diu ràpid això... Un segle. Dues guerres mundials, una de civil que el va marcar molt, dues dictadures, una república, monarquies... Moltes coses a l'esquena. Arribar a 100 però recordant poques coses, una persona que, si alguna cosa havia tingut, era una memòria prodigiosa, una ment excepcional. D'aquelles persones que segur que tenia una intel·ligència molt per sobre de la resta però en aquell moment no es parlava ni de superdotats ni d'altes capacitats. Però ara amb prou feines reconeix la gent que l'envolta. Està aferrat a la vida, no vol marxar però no sé si a això se li pot dir vida... 

Avui he anat a donar el pèsam a una família molt propera. Enterràven la mare de 90 anys. Una dona també amb molta vitalitat, que ha viscut tantes coses com el padrí però que sembla que ha marxa quan ha volgut, envoltada de molt d'amor. L'altre avi meu va fer el mateix. Es va anar consumint, em sembla que ell ja no tenia ganes de viure... Una mort dolça i pausada, mentre dormia.

I jo em pregunto què li deu passar pel cap a una persona gran, molt gran, quan mira enrere i veu que això s'acaba. Uns, serenenament i feliços, decideixen que ja en tenen prou i marxen? Altres no volen marxar i s'aferren al que sigui, agònicament? No sé si, arribat el moment, un pot dir que ja està preparat i marxa voluntàriament en pau, es deixa anar. Es deu poder triar a certa edat?

Alguns tindran la sort d'estar envoltats de la gent que se'ls estima, com ho està el meu padrí o la Maria. Però no tots tenen aquesta sort. Hi ha gent que mor sola, sense ningú al costat, sense gent que se l'estima, sense ni sortir de casa... I llavors penses com serà la teva vellesa, si és que hi arribo... I fa por i angoixa pensar que potser estaràs sol, sense ningú o amb estranys, recordant que un dia vas estar envoltat de gent que t'estimaves però que ara ja no hi són o, senzillament, ja no pensen en tu... En un cas així, jo no dubto que és millor marxar quan encara tens gent al voltant. Que bonic seria poder triar, però més bonic deu ser marxar amb molt d'amor que t'acaroni...

Comentaris

XeXu ha dit…
Deu dependre molt de l'estat en que arribes a aquesta edat, i part de l'estat és l'entorn que tens, és clar. La veritat és que m'és impossible posar-me a la pell d'algú d'aquesta edat. Tinc la sort de tenir una familiar que passa dels 90 i que em fa pensar que així sí que m'agradaria arribar-hi, però em temo que deu ser excepció. No m'agrada pensar-hi, la veritat. Ja serà el que hagi de ser, però em fa força por perdre qualitat de vida a marxes forçades. D'acord, no sempre estaré per anar a dormir tard i anar a caminar per la muntanya, però entre poc i massa...
Núria ha dit…
I no has pensat que el que tindrem e grans, en part ho conreem ara? L'amor que ara donem o no donem hauria de ser el que rebrem de grans. Si ara no estimes, poc t'estimaran demà. Però la por és donar molt amor ara i que no te n'arribi gens quan siguis gran. Morir sol i sense poder valdre't no crec que valgui gens la pena.
M. Roser ha dit…
Primer de tot et vull dir que m'agrada que als avis els diguis padrins, jo també ho feia quan els tenia...
Sempre dic que arribar a aquestes edats amb plenes facultats , es un regal de la vida. Els meus pares, van morir els dos als 90, però l'etapa final va ser ben diferent. Et preguntes què deuen pensar? El pare solia dir: no sé pas que hi faig aquí i jo li deia: fer-me companyia, li sembla poc? Ai si podéssim triar, segur que tots escolliríem l'adéu més plàcid!
Bon vespre.
ignasi ha dit…
No tinc ni he tingut mai gaire família vella. A la família hi ha hagut morts de tot tipus i tots força joves. No et sabria dir què és millor. De fet no podem comparar perquè si et mors d'una manera no tens l'oportunitat de morir-te d'una altra i decidir quina és millor. Pot semblar-ho però no ho dic amb broma. Tot plegat diuen que al moment de la mort tothom fa el camí sol. Tant hi fa si estàs poc o molt acompanyat, ets tu i el teu final. Els altres, els que potser estan amb tu en aquell moment, no t'acompanyen en aquest darrer tram.
Núria ha dit…
M. Roser,
Encara hi ha molts llocs de Catalunya que es parla de padrins i padrines. Com aquí al Pirineu.
Evidentment, tots voldríem morir plàcidament...

Ignasi, cert que marxem sols. Però no t'agradaria que t'acompanyessin fins a la sortida del tren la gent que més t'estimes?
ignasi ha dit…
Sincerament, Núria, no ho sé. Depèn de la imatge final que els queda del que se'n va. Quan va morir el meu pare jo tenia 18 anys. Va ser molt sobtat, diguem-ne que el procés no esperat va durar tres dies. Un cop mort no el vaig voler veure. El record que tinc d'ell és sempre amb texans i una camisa d'estar per casa, (la roba que es posava quan arribava a casa després de dur el vestit de feina, ell que treballava al Banc Atlàntic) i jugant a ping-pong amb mi al menjador de casa, o amb la motxilla a l'esquena o l'harmònica als llavis quan anàvem d'excursió. El dia que em toqui a mi preferiria que el record pels meus fills fos semblant... però ja ho diem, que això no se sap, ni es pot preveure gairebé mai.
Núria ha dit…
Ignasi, jo em refereixo als moments abans de la mort, no un cop és mort. No ho sé, tampoc... Hi ha cultures on la persona se'n va a morir sola. La nostra tendeix a l'acolliment abans de la mort. Però en cap cas hi ha abandonament ni oblit. Morir sol perquè no tens ningú que vulgui o no pugui estar amb tu en aquests moments m'entristeix molt.
Jordi ha dit…
No crec que tingui solució. Si te'n vas acompanyat pots fer patir els altres i si te'n vas sol potser és per pensar-s'ho.
Joana ha dit…
No sé pas, Núria. La meva àvia, que va morir als 90 anys, també deia com la de la Roser, que hi faig aquí ja? només nosa, i això ho deia quan estava la mar de bé. El meu pare va morir jove, amb 51 anys, tots dos van morir envoltats de gent. La meva mare, que ja no toca ni quarts ni hores, quan encara no estava tan malament, alguna vegada que tenia un moment de lucidesa, o no tan lúcid, li demanava a Déu, que se'n recordés d'ella i s'enfadava amb Déu per que no l'ajudava a morir. Si tens fills, segons hagis fet, obtindràs, però si no en tens, com jo, ho tinc clar, que moriré sola en una residència o d'un atac de cor o feridura a casa tota sola. Aix, que he de començar a demanar plaça en una residència pública, per quan em toqui o sinó ni això podré tenir!
Núria ha dit…
Solució segur que no en té, Jordi.
Joana, aquesta situació és cada cop més comú.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...