Enveja dels fills

Sabeu què em passa últimament? Que el meu fill em fa enveja... No perquè tingui coses que jo no tinc o visqui millor sinó perquè ara viu aquell període que per a mi va ser el millor de tots, l'època de la Universitat. No havia pensat mai en voler viure el seu moment quan era petit o a l'Institut, i mira que hi ha coses maques de quan ets un infant, però la intensitat de la vida quan ja en tens 18 i et vas fent gran m'emociona i m'excita. Em fa gràcia quan veig que es vol menjar el món, fa plans, descobreix sensacions noves, mons nous, amistats noves. I tots amb inquietuds similars. 

El món universitari era dur, que ningú pensi ara que tot eren Biomarxes i Telecogresques. Quants Sant Joans ens havíem passat estudiant sense poder sortir de festa, o voler fer el que feien els amics que ja treballaven i nosaltres no teníem ni un duro. Però la complicitat entre tots, les ganes de viure, les relacions intenses... Això es troba a faltar. Molt del que sóc ara es va gestar durant aquells finals dels 80, principis del 90. Aquelles nits compartides entre uns quants sense dormir, amb la taula plena d'apunts i llibres i la cafetera al mig. Cadascú amb les seves coses, però fent pinya per passar els moments feixucs amb bona companyia. Tantes hores dins d'aquell edifici vermell, hores de bar, hores filosofant, hores fent volar coloms, hores intimant... La universitat no era només estudiar i anar a classe. Qui fa això o va fer això crec que s'equivoca. Aquells partits de futbol i de volei que ens van fer tastar la glòria del triomf molt més enllà de les parets de les aules. Partits de futbol de noies que ho expliques ara i no s'ho creuen, perquè érem molt bones. Vam donar molta vida a la nostra facultat i ella a nosaltres.

La facultat de Biologia també em va permetre conèixer gent d'altres indrets de Catalunya, de terres tarragonines, de Lleida, de l'Empordà, del Pirineu, de la Catalunya central... Gent molt diversa compartint moments i inquietuds, relacions humanes molt potents. Amb el temps perds molts contactes. Acabada la carrera tothom fa el seu camí i a molts no els tornes a veure mai més. I dol... Però d'altres són els amics més preuats que tinc encara. Aquells que, tot i que no et vegis cada dia, saps que hi són i pots comptar amb ells. 

Potser per això li tinc aquesta enveja al Quim, perquè està vivint els moments que, per a mi, van ser l'època, no sé si més feliç, però sí la més explosiva de la meva vida. Gaudiu-la els que ara hi sou. Després el temps et porta per camins massa pedregosos...




Comentaris

Daniel ha dit…
De manera que vàrem compartir estada a la facultat! I ara els nostres fills també!! Quines coses té la vida :-)
Coincideixo del tot amb el teu sentiment. Jo també enyoro aquells temps. I també em fa enveja la meva filla. Aix!
Ja tens raó, ja.
Jo vaig ser al darrer curs de la universitat vella i vaig estrenar el primer curs de la nova, aquest edifici vermell que dius.
Quins temps!
XeXu ha dit…
Joder Núria, com t'has passat avui. Ara si pogués hi posaria una icona d'aquelles del whatsapp, la que té cors als ulls.

Podria firmar totes i cadascuna d'aquestes paraules, totes. Podria dubtar quan comentes que va ser la millor època de la teva vida, però al final rectifiques, potser no la més feliç, però sí la més intensa, és clar.

Les vivències fora de les aules, conèixer gent de totes bandes, i fins i tot la gent que va desaparèixer, i els que encara queden, que també són un dels meus tresors més preuats.

Fins i tot... que aquesta que ensenyes és la meva facultat també. Si ets de la lleva de l'Ignasi o en Daniel, sóc uns anys més jove, encara no tinc fills a la facultat (encara no tinc fills), però he viscut el mateix que vosaltres, en el mateix escenari, i pel que et llegeixo, de la mateixa manera. I és molt emocionant llegir-ho i sentir-se tan identificant, i no falsament identificat com ens passa de vegades quan llegim blogs, aquest cop la claves, és clar.

Només no puc coincidir en que no formava part de l'equip de futbol femení, naturalment!! Però la resta... ai, la resta...
Bruixeta ha dit…
Sé com et sents perquè em passa més o menys al mateix amb ma filla que en te 21 d'anys... quina enyorança d'aquella època als barracons provisionals ( feia més de 20 anys que eren provisionals) de magisteri...
pons007 ha dit…
Caram quina vida universitària més intenssa! això vol dir que jo ho vaig fer malament perquè sembla que no la vaig viure tan intenssament... Un parell o tres cops l'any encara ens reunim uns pocs companys per fer un sopar. Altres els veig pel facebook. Amb algun puc coincidir per la festa major de la meva ciutat. Però la majoria no els he vist més. Els trobo a faltar? Psssss no.
ignasi ha dit…
Quins records em porta la foto que has posat! Per a mi va ser una època també molt especial. No et sabria dir si la millor però em va ajudar a créixer, a fer-me gran. I a conèixer bona gent ;-)
M. Roser ha dit…
Nosaltres també ens el volíem menjar, el món...Però aquest metafòricament, se n'ha cruspit més de quatre...
Penso que nosaltres teníem més ideals, més ganes de lluitar, encara que fos per una utopia!
Petonets.
Núria ha dit…
Dan, devien coincidir quan jo entrava i tu acabaves. El meu fill no està a la de Biologia, el tinc a la Pompeu, però l'ambient és molt similar a totes les facultats. Ara com la vermella, cap...

Màrius, jo encara vaig veure ampliar l'aulari i canviar el bar de lloc. Molt maca però poc funcional, de seguida va quedar petita...

Ostres, XeXu, celebro que t'hi hagis sentit identificat! No ets l'únic que m'ho diu. Al facebook hi ha gent que quan ho ha llegit m'ha dit exactament això: l'has clavat!! Veig que tots compartim records molt similars. Amb l'Ignasi sí vaig coincidir a la facultat, de fet ens coneixem d'allà, tot i que ell és una mica més gran que jo. Amb el Dan, quan jo entrava em sembla que ell ja sortia... Per cert, doncs et vas perdre els partits de futbol, era una bona manera de fer relacions socials fora les aules!!

Bruixeta, els fills ens fan rejuvenir molts cops. L'enveja aquesta és molt sana i et fa veure que, en el fons, les coses tampoc canvien tant...

Pons, suposo que si no els trobes a faltar deu ser, obviament, perquè no vas tenir aquesta vida intensa a nivell social. Una gran experiència, sincerament!

Ignasi, buscava una foto de l'exterior però quan vaig veure aquesta quasi em vaig veure a mi mateixa mirant per la balconada... I tant que vam conèixer bona gent... ��

M. Roser, a mi em fa gràcia quan veig que es vol menjar el món. Penso: goita, com jo! Jo crec que sí tenen ideals, la colla del meu fill molts. Però potser els pares i el mateix sistema educatiu els ho hem donat tot massa mastegat i no els ha fet falta buscar ideals.
Joana ha dit…
Ostres, Núria! Quina foto! has anat a la facultat a fer la foto? Ufs! Quins records! Si resulta que quasi tots hem passat pel mateix edifici d'obra vista! Biomarxes, telecogresques. Sí que ens ho vam passar bé! també vam pencar

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...