Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

Escric perquè un dia algú va decidir menjar carn.

Imatge
Si una cosa ens diferencia els humans de la resta d'animals és la nostra capacitat de raonar, relacionar i executar. Diu l'Eudald Carbonell, un dels paleoantropòlegs del jaciment d'Atapuerca, que més que Homo sapiens ens hauriem de dir Homo tecnologicus. Perquè ell considera que la teconologia és la capacitat no només d'utilitzar eines sinó també manipular-les i modificar-les. En Jordi Sabater Pi segurament no hi estaria d'acord perquè, per a ell, els ximpanzés també eren tecnològics en el moment en que utilitzaven eines (branques d'arbres) per extreure termites dels termiters per menjar. 
Jo comparteixo més els raonaments de l'Eudald Carbonell. Recomano el llibre Els Somnis de l'Evolució. Ja té uns anys però el pas que fa per la història dels nostres últims 70 anys i, paralel·lament, l'evolució humana paguen la pena. Però sigui exclussiva o no la tecnologia de la nostra espècie està clar que la diferència de complexitat en les eines fabricades i l…

Diumenge, SÍ o SÍ.

Imatge
Divendres 25 de setembre. Dos dies i sabrem què volen la gent que viu a casa nostra. Hi ha nervis, neguit, expectació. Fa molt anys que dedico esforços i energies a fer entendre que sols anirem molt millor. Hi ha gent, els que no toleren que volem lliures, que diuen sentir-se cohibits i menystinguts, que no se senten a gust a casa seva, que se senten atacats quan diuen que no volen la independència. Jo m'he sentit així durant molt de temps. Excepte els últims tres anys, a mi sempre m'han titllat  d'il·lusa, de perdre el temps, de poca-solta... Durant molts anys no m'he sentit a gust a casa meva. Se'm va retreure que votés en contra de l'Estatut. Se'm va dir que per culpa meva no tindríem millores, que millor una mica que res, que la meva avarícia faria trencar el sac. Maleit peix al cova... De veritat va ser la meva avarícia? O ens van prendre el pèl a tots plegats? Quan el meu fill era petit i feia trencaclosques a la classe es posava molt nerviós si un de…

Nens estesos amb el cap a l'aigua

Encara tinc la imatge del nen sirià estès a la platja, boca avall, immòbil... Una imatge molt colpidora que ens remou moltes coses per dins i ens fa alçar suplicant que algú els ajudi. Aquesta imatge és una més de les històries que ens han arribat durant les últimes setmanes. Camions amb gent que fugen de l'estupidesa humana, nens, gent "normal" que demana ajut. És cruel? Sí, molt. Hem de canviar moltes coses? Sí, i de pressa.  Però tot això no és gratuït. Refugiats polítics o gent fugint de les guerres del seu país n'hi ha cada dia. Països com Sierra Leone, Ruanda, RDC, RCA, Somàlia... porten anys immersos en guerres molt cruels i violentes, amb exterminis massius. Els que poden fugen d'aquests llocs com ho estan fent ara els sirians i busquen refugi a Europa. Però aquests no tenen càmeres al darrere, ni diaris, ni tota la propaganda mediàtica que ens bombardeja aquest estiu. Nenes segrestades, nens soldats, tribus exterminades... però sense cap ressò ni movime…

Bruixots de pa sucat amb oli

Imatge

I la funció continuarà...

Imatge
Arriba l'estiu i els nens comencen vacances. Sí, aquelles vacaces que als pares se'ls fan tan eternes. Arriben aquells dies que la gent pel carrer et diu que quina sort, que ja tens vacances. I tu els mires i et mossegues la llengua perquè no en tenen ni idea de la teva feina ni del que et queda encara. Alguns et diuen que no és el mateix, que ja no tens alumnes. Es deuen pensar que quan no hi ha alumnes anem a l'escola a jugar al parxís. De debò dic que prefereixo deu vegades més entrar en una classe plena d'adolescents que fer paperassa per a funcionaris avorrits que es pensen que com més papers omples, dissenyes, matitzes, quadricules... més competent ets. La meva feina, la meva vocació no és aquesta, amics. On realment m'ho passo bé és davant d'una colla d'adolescent que em fan vibrar i jo a ells. No us podeu imaginar quants dies arribes a l'escola amb els ànims per terra i els ulls plorosos i has d'entrar en una classe. Saps que ells esperen e…

En bona companyia

Imatge
Asseguda a la muntanya després de fer el SOCC més matiner de l'any. Avui no he trobat a ningú. Bé, diguem que no he trobat cap humà. Al prat on sóc, amb vistes al Cadí i la vall del Segre m'acompanyen merles i rossinyols amb una xerrera excitant. Feia molt temps que no escrivia a la muntanya, abans era una pràctica que sovintejava. Sempre havia estat una gran font d'inspiració. Aquest matí, quan m'he llevat, he llegit un escrit que parlava sobre la llum que portem dins i podem desprendre obrint el pit i mirant endavant. Ja al sortir de casa ho duia al cap, mirar de començar el dia amb una mica de brillantor. Deia la Míriam a l'escrit que no sempre es pot però el dia que tens les espatlles molt caigudes paga la pena intentar fer sortir ni que sigui un petit feix de llum. He començat el seguiment d'ocells des del Mas d’en Roqueta, el meu recorregut de sempre. El faig quatre cops l'any i després de molts anys ja sé més o menys què m'hi trobaré a cada tram…