El Parc del Guinardó.



La ciutat sempre m’ha ofegat, des de ben petita. Però hi tenia un pulmó que m’ajudava a respirar. Aquest oasi dins la ciutat, un reducte, el meu món. La muntanya del Guinardó, els tres turons, formen part de la meva vida més que altra cosa a Barcelona. Allà hi vaig créixer, hi vaig viure, hi vaig tenir i hi tinc, molts amics. Amigues d’infantesa, amigues d’adolescència, de jove,  amics de gran. Amb tots tinc en comú aquest espai. Moltes passejades, amb els pares, amb els avis, amb les mestres, amb els amics, amb els fills... Racons on meditar, escoltar, olorar, dibuixar, fotografiar, contemplar, xerrar... Tantes i tantes hores entre aquests arbres, aquests camins... I l’escola. El que sóc.





La muntanya dels tres turons: la Rovira, el Coll i el Carmel. Forma part de la serralada litoral i quedà separada de Collcerola per l’obertura d’una falla que deixà pas a la vall de Sarrià i Horta. Terreny esquistós i de pissarra. Amb calcària que fa que per sota estigui tota foradada i plena de mines d’aigua. Era una muntanya pelada, coberta per vinyes que, com a tot arreu, la fil·loxera va arrasar. Una part de la muntanya s’utilitzà per treure pedra, la pedrera ara en desús. Va deixar una bona queixalada a la muntanya però a finals dels anys 80 es va saltar amb un pont metàl·lic que la travessa.
 

 A principis del segle XX i en motiu de la segona Exposició Universal, en Nicolau Rubió i Tudurí va dissenyar i construir uns jardins que formen part del Parc del Guinardó. 







També s’aprofità per forestar la muntanya pelada amb pins, mimoses, cedres i eucaliptus que li donen una imatge de paisatge més pirinenc que mediterrani.

La mimosa ja està a punt de florir.
 
 

 De l’època de les vinyes encara queden roures i garrofers, que fan que  el parc tingui una olor especial.

 Garrofer amb garrofes

Durant la guerra, va ser un lloc idoni per instal·lar-hi uns antiaeris per intentar defensar la ciutat dels atacs de l’aviació nacional. Aquests antiaeris s’han recuperat i ara es poden visitar com una part més de la història de la ciutat.


Les vistes des de la muntanya sobre la ciutat ja fan veure que era un bon punt per controlar què hi passava.







 Molta gent aprofitava els forats de la muntanya com a refugi durant els bombardejos.  A la mateixa font del “Cuento”, ara feta un nyap i en desús, hi havia uns túnels que servien de resguard a la gent de Barcelona que fugia de la barbàrie de la guerra.



Durant la postguerra i fins ben entrats els anys 70, a la muntanya hi va haver moltes barraques. En queda alguna traça com aquestes escales que enfilaven entre barraques. Fins no fa massa encara hi havia trobat trossos de rajoles de les cases. El barraquisme a Barcelona va ser molt present. A la muntanya del Guinardó, a la de Montjuic, a la platja del Somorrostro o la Perona, al barri de la Verneda.


Dins del parc, l’any 1923 s’hi construir l’escola del Bosc del Guinardó, ara del Parc del Guinardó. Formava part d’un grup d’escoles dites “A ple aire”, pensades per nens que necessitaven un entorn saludable fora de la massificació de la ciutat, com l’escola del Bosc de Montjuic o l’escola del Mar. Aquesta última estava a la Barceloneta i fou bombardejada durant la guerra i traslladada més endavant també al parc del Guinardó.

 Fotografia publicada per l'Ajuntament de Barcelona.


 
I aquesta va ser la meva escola, la del bosc del Guinardó. I la de la mare, i els germans i els fills durant uns anys... Dins aquest entorn inimaginable en una ciutat com Barcelona. En parlàvem fa deu anys aquí. La foto de dalt, la classe de la meva mare. La de baix, la meva. No sé si em sabreu trobar... 
L’escola del Parc del Guinardó és natura, colors, paisatge, aigua, aire, olor de garrofes... Les garrofes formaven part del nostre entorn, de la nostra infantesa. Ningú més que nosaltres jugava a “garrofa”, on la garrofa era el tresor a recuperar. Ningú més utilitzava les garrofes per jugar a la xarranca, ni se les menjava a l’hora de l’esbarjo. Ningú més que les nenes del Guinardó portava les butxaques de la bata plenes de garrofes, ni les carteres... Les garrofes formaven part de la nostra vida. Quanta gent pot dir que a la seva escola hi ha un bosc ple de pins i garrofes? Nosaltres el teníem, a part d’estar dins un bosc encara més gran.


 El bosquet de l'escola

Quan ja vaig ser gran el parc no va deixar de formar part de mi. I quan el Quim i la Laia van haver d’anar a escola vaig tenir molt clar on anirien. Quan sortien de l’escola, una estona d’esbarjo al parc no ens el treia ningú. I la tornada, per dins el bosc, justament per aquest caminet, molts dies seguint el rastre d’una puput o plegant bolets, pinyes, flors... Era el nostre tresor. 
 

Quan hi torno, els records afloren. Molts de bons, alguns de dolents però tots formen part de les experiències viscudes. I quan em creu-ho gent passejant, corrent, en bicicleta o amb el gos els dic amb la mirada: ep, molta cura, aquest espai és meu, gaudeix-lo com ho he fet jo però no me’l facis malbé.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...