Els finals feliços

Fa uns dies vaig acabar un llibre que em va enganxar però el final em va produir certa decepció. La llibreria dels finals feliços. De fet, ja ho podia preveure, si és dels finals feliços és que havia d'acabar bé. Ara, tant... Descriu magníficament els personatges, res d'estereotips de nenes mones, personatges reals amb totes les seves virtuts, pors i mesquineses produïdes per una societat marcada pel què diran i la moral no sempre ben entesa. Però tota aquesta genialitat me la trenca aquest final massa perfecte. Quan un llibre o una pel·lícula acaben bé no me'ls crec, perquè la vida no va plena justament de finals feliços. O el que són finals feliços per a uns no ho són per als altres. A les pel·lícules els que acaben tenint un final feliç són els guapos, bons, els que es mereixen que les coses els surtin bé i el que no aconsegueix el final feliç és un personatge retorçat, malèvol, poc agraciat. Sempre s'acaba imposant la justícia. Entre dues dones, l'home sempre acaba triant bé, l'estereotip de dona perfecta. L'altra queda sola i abandonada però és el que es mereix. Per què? Perquè són les pautes que ens ha marcat la societat. El tipus de dona que triomfa, l'escollida, la que atrau i, conseqüentment, la que tindrà un final feliç. Ens ho imposen des de ben petits, la Ventafocs, la bondat i la bellesa en persona, i les germanastres, lletges i malèvoles... En podríem trobar molts, d'exemples, a la factoria Disney. Però quan ens fem grans la cosa no millora. Pel·lícules d'adolescents on la protagonista bona acaba tenint el final feliç amb el guapo i desitjat de l'Institut i l'egoista i mala persona sempre acaba sense parella i sense amics. No es contemplen altres paràmetres ni altres variables que facin que les històries tinguin o no un final feliç. I això fa que busquem sempre aquests estereotips que ens duran a l'èxit. La noia poc agraciada o amb roba poc femenina que després d'un canvi a dona sensual i elegant és l'admiració de tots els homes i un atractiu amorós i sexual. Exemples com Pretty Woman, Miss Agente Especial, El Diari de Bridget Jones... converteixen una noia poc atractiva i sense èxit en una noia imponent i a qui les coses se li giren de cara, amb final feliç. Qui no ha vist mai Grease? A mi no m'ha agradat mai aquesta pel·lícula, ni
d'adolescent. Aquest tipus de cinema potenciava un menyspreu cap a les dones, els nois les podien humiliar tot el que volguessin per al seu propi divertiment. Els diàlegs grollers envers les noies propiciaven que els nois agafessin aquest rol per ridiculitzar les noies que no entraven dins dels canons d'èxit femení del moment. En vaig patir uns quants... Què ha de fer la protagonista de Grease? Canviar. Passar de bona nena i bonica, a petarda i provocativa. I ja té l'èxit assegurat. Rebaixar-se com a dona per poder tenir èxit i ser acceptada. I quan acaba Grease sempre penso que la transformació que pateix la protagonista, cigarreta inclosa, no m'agrada i em deixa una mala sensació. Una pel·lícula amb final feliç, totes volien ser l'Olívia Newton John. Jo també, però la del principi de la pel·lícula. Per a mi no era una història amb final feliç... Suposo que per això jo mateixa fujo de les històries amb final feliç, perquè no és el final feliç que jo desitjaria tenir.

Comentaris

Jordi ha dit…
Quan vaig veure el film la primera vegada també m'hagués quedat amb la primera.

Parlant de finals feliços i no. Una sèrie que m'ha agradat molt pel final ha estat "fills del tercer Reich".
ignasi ha dit…
No t'agraden els finals feliços? Torna a Murakami...tota una colla de finals absolutament oberts i inconclusos perquè ja ha explicat tot el que volia al llarg de la història i no li cal reblar el clau. És com el final dels Soprano. La gent s'enfada amb aquests finals inacabats però són més creïbles que els happy end. El darrer de'n Maalouf -els desorientats- del que vaig parlar no fa gaire al meu bloc també té un final d'aquests, criticat per part dels lectors, però és que ja ho ha dit tot. Els finals feliços poden enfonsar tota una novel.la....como la vida misma
pons007 ha dit…
Jo també valoro els finals no feliços perquè son tan escassos que trenquen la norma. Si es un final no feliç li pujo directament un punt a la nota de la peli / llibre.

PD: Les meves veïnes eren tan fans de Grease que es sabien les coreografies dels balls >_<
Núria ha dit…
Ignasi... No sé si els ànims estan per llegir Murakami en aquests moments. Una cosa és finals feliços i l'altre és destrossar vides!
Doncs tens raó, en aquest cas el final feliç m'has enfonsat la novel·la.

Jordi, ets la primera persona que em diu que prefereix la Olivia Newton John del principi!

Pons007, els meus fills encara han ballat coreografies de Grease a l'escola en festivals de Nadal i aquestes coses.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...