L'Isaac



8 de juliol del 2004. Avui fa deu anys que es va morir l’Isaac… L’Isaac només tenia quatre anyets. Acabada l’escola tocava fer casal d’estiu. L’Isaac feia P3, com la Laia. Anaven a la mateixa classe. A la Laia no la vaig apuntar a aquell casal. Segurament no hi té res a veure però aquelles noies i les activitats que muntaven no em feien massa confiança. I la vaig portar al casal de l’escola bressol on havien anat ella i el Quim, el Petit Príncep.
Aquell dia els nens del casal del Parc del Guinardó anaven a unes macropiscines de Sabadell, les basses de Sant Oleguer. I justament aquesta activitat amb nens de tres i quatre anys és la que em va fer decidir no apuntar-hi la Laia. No m’agradava gens. Em feia por per a uns nens tan petits. Els pares de l’Isaac van dubtar però al final hi va anar. I no va tornar… L’Isaac es va ofegar en aquelles piscines de Sabadell.
Recordo aquella tarda com si fos avui. Vaig recollir la Laia del seu casal i vaig anar cap a l’escola a buscar els pares i els altres nens que tornaven de la piscina. Sempre passàvem una estona al parc les tardes d’estiu. Quan vaig arribar m’esperaven cares llargues i desencaixades. Em van dir que m’assegués i allà m'explicaren que un nen de la classe de la Laia s’havia ofegat. No sabien quin nen… Et passen tots els nens i tots els pares pel cap i comences a tremolar… Al cap d’una estona, no sé si molts o pocs minuts, vaig dir que allà fora no hi feia res. Em vaig armar de força i vaig entrar a l’escola. El cor m’anava molt ràpid i quasi no podía ni pujar les escales. I al pati em van explicar que el nen que s’havia ofegat era l’Isaac. I et cau tot a sobre. De cop penses en dues coses: primer en la Laia, et passa pel cap que podía haver estat ella, i després penses en els pares, el que devien estar passant en aquell moment que tancats al despatx de la directora els Mossos els estaven explicant que el seu fill de quatre anyets s’havia mort ofegat.
Dies molt durs però treus forces de no sé on. I des de la mateixa escola m’encarrego de trucar la resta de pares per explicar el que havia passat. Recordo la Sílvia, la mestra dels petitons, desfeta. Se’ls estimava amb bogeria. Estic convençuda que avui està pensant en el mateix que jo, no en tinc cap dubte. I segur que també s’ho passa malament.
El dia del funeral veus els pares, semblen serens però és imposible. Estan destrossats per dins. La capella de Sancho d’Àvila plena de gom a gom. M’assec. I el capellà no va ser capaç de treure ni una sola paraula de condol. Va dir: "mai havia hagut de celebrar un funeral tan dur com aquest. No hi ha cap paraula que pugui apaivagar el dolor de cap de vosaltres en aquest moment." I després de dues o tres frases més va dir que ell no podía dir res més. El funeral més curt i més trist al que he anat mai. I tenia raó… No hi ha res que pugui justificar una mort com la de l’Isaac ni res que en aquells instants pugués treure aquell dolor a ningú.
Al cap d’unes setmanes, els pares de l’Isaac ens van escriure una carta a la resta de pares de la classe. Algun cop l’he tornat a llegir i salten les llàgrimes. Una carta d’agraïment pels dies feliços que l'Isaac havia passat al costat dels nostres fills.
Avui, al cap de deu anys, l’Isaac tindria 14 anys… I encara ho tinc ben gravat. I per això em fan por les piscines amb nens petits. I per això no vull fer cap activitat amb aigua amb els alumnes de l’escola. I per això penso que la tasca dels monitors dels esplais i casals no pot ser un simple divertiment. I penso en la Sílvia, la mestra, els pares dels altres nens, la carta, els petitons que ja no ho son tan… Però sobretot penso en l’Isaac i els pares de l’Isaac que avui deuen viure un dia ple de records amargs.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...