Els secans de Belianes-Preixana



Avui he baixat a Lleida. Feia dies que no hi anava i el paisatge ha canviat tant... Aquelles extensions de camps verds de fa unes setmanes han deixat pas al groc daurat dels camps segats i les bales de palla en fileres. Enrere queden aquells dies guaitant entre espigues als secans de Belianes-Preixana, un dels espais més impressionants d’aquella zona, a tocar del poble de Bellpuig. 

Increïblement extensos, és un dels millors llocs per veure ocells de secà. És d’aquells indrets que jo mateixa sempre havia defugit. Pla, sec, monòton... Però quan t’hi endinses hi trobes tot el seu encant. Entre tres comarques, a cavall de l’Urgell, el pla d’Urgell i les Garrigues, grans extensions de cereals que al mes d’abril ho pinten tot de verd però entrant al juny vira cap a un groc daurat. I, de tant en tant, algunes plantacions d’ametllers. Així com a la zona dels secans de Bellmunt hi podíem trobar vegetació autòctona, aquí és pràcticament inexistent.

  

I pensant en aquells dies d’abril he recordat que tenia aquesta entrada pendent al bloc. Quan just després de sortir del poble de Bellpuig vaig deixar el cotxe i em vaig endinsar tota sola en aquell món monocolor. Mitjans d’abril però amb una temperatura i un sol que ens podia ben bé fer pensar que estàvem entrant al juny. Inicialment volia fer tota la ruta a peu però en vaig fer només un tros. A migdia vaig decidir tancar el circuit molt abans i fer la resta de la ruta amb el cotxe. 
 

Les extensions de cereals verd són fabuloses, només les roselles trenquen la homogeneïtat de color amb pinzellades vermelles. 


 Algunes plantacions d’ametlles ja florits on es pot veure l’ametlla agafant forma. 
 
El festival de cants el produeixen les calàndries tot festejant a l’aire. 


El so repetitiu del cruixidell i el vol d’algun xoriguer petit. 
 

Entremig dels camps de cereals hi trobem masos, molts abandonats, que aprofita el xoriguer petit per fer-hi el niu. És fàcil veure’ls entrar i sortir pels forats de les parets arrebossades de terra. 



 Els sisons, fàcils de sentir amb l’inconfusible “xic” entre les espigues. I en alguna ocasió poder contemplar com alcen el vol, grossos i d’un blanc i ataronjat característics. L’abril és l’època de reproducció del sisó on el seu ritual nupcial és força expressiu. No el vaig veure, llàstima...
 

En aquesta zona també s’hi pot veure gaig blau i esparver cendrós. El primer encara no havia arribat quan hi vaig estar. Llàstima perquè els colors blau i ataronjat els fan molt atractiu a la vista. L’esparver cendrós ja hi voltava però acabats d’arribar els primers exemplars.
No només hi ha masos petits i cabanes mig derruïdes als secans de Bellpuig. També hi podem trobar un llegat de grans  edificis que ens indiquen que en una certa època van ser força importants, com la torre del Coix, un mas del segle XVI que pertanyia als senyors de la baronia de Bellpuig. O la casa-castell dels segles XII-XIII, totalment reformada.
 



Evidentment, com és normal, passeig solitari. Moment de relax, per gaudir de la soledat, el paisatge, els ocells, els sons... Lloc màgic, com molts d’altres quan els mires amb uns altres ulls.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...