El pantà de Rialb. Un pantà amb encant.



Quan se surt de la Seu cap a Catalunya tenim dos camins principals, la carretera de Puigcerdà i el túnel del Cadí i la C14 fins a Ponts. I quan baixem cap a Ponts voregem dos pantans, el d’Oliana i el de Rialb. Sortosament no va arribar a port un tercer pantà que ens hauria inundat les terres de Ribera d’Urgellet. Al passar pel pantà d’Oliana no es pot evitar dirigir la vista cap a la marca que indica quina quantitat d’aigua reté. El pantà de Rialb no és tan indicatiu ja que tant el pots veure fins dalt com amb un nivell molt baix. Un desastre ecològic per a la Ribera Salada, que ens limita l’Alt Urgell amb el Solsonès, i que passa de zona totalment inundada a seca. I clar, no es pot mantenir un ecosistema concret.

El pantà de Rialb és l’últim que es va construir a Catalunya i el segon més gran. Fa tot just 15 anys que hi van entrar les primeres aigües, l’any 1999, però es va començar a construir el 1992. Ho recordo perfectament perquè em va impactar força que la gent del poble de Tiurana haguessin d’abandonar les seves cases per veure-les submergides sota les aigües del Segre. Massa present encara a la memòria de tots. I sense voler perdre el poble van decidir construir-lo de nou al costat de l’ermita de Solés, enlairat a pocs quilòmetres d’un hi havia l’antic.

Dissabte vaig decidir anar a fer la volta al pantà i visitar els pobles que el cerclen. Mirambell, Tiurana, Ponts, la Baronia de Rialb i tornada per Peramola.

 La primera parada, però, va ser a Coll de Nargó a comprar una mica de coca i xocolata a cal Reig. Un cop passat Oliana i enfilant cap a Ponts hi ha un desviament a la dreta que ens durà a Mirambell i Tiurana. Mirambell és un nucli amb poques cases però amb un mirador sobre el pantà que paga la pena perdre-hi una estona. Les muntanyes nevades d’Andorra i el Pallars hi treuen el nas. 



 Entre Mirambell i Tiurana hi trobem el dolmen del Perotillo. No és l’únic de la zona, al voltant del pantà en podem trobar algun més. 
 

Tiurana és un poble nou, amb carrers i plaça cimentats i un culte especial a la pedra. Em va cridar l’atenció la quantitat d’estructures fetes a base de blocs de pedres apilats. 
 


Des de Tiurana, una gran vista del pantà. Quan abans la gent pujava a l’ermita de Solés gaudien d’una vista sobre els camps llaurats i el poble de Tiurana. Ara tot és aigua. 

 


Vaig fer una volta per l'entorn. Timó, romaní, espígol... Mitjana muntanya mediterrània. Hi vaig veure les primeres flors de la temporada, herba fetgera i boix florit. A dalt al Pirineu encara ens queden dies per a això...





Buscant informació sobre com era la zona abans, vaig trobar una ortofoto de l’any 1997 on es poden veure els límits dels camps però no pas el poble de Tiurana. Després de contrastar amb fotos actuals on s’indicava la posició dins el pantà de l’antic poble vaig poder deduir que on hi era, ara hi ha una taca difuminada. No sé perquè aquesta actuació però algú va voler fer desaparèixer del mapa literalment el poble. Sembla com si s’hagués volgut esborrar de la memòria...


Vaig seguir l’itinerari cap a Ponts i d’aquí enfilar cap a Gualter, el poble més gran de la Baronia de Rialb. Aquí hi ha la gran presa, la que donarà pas a l’aigua que s’escolarà controladament cap el Segre, el canal d’Urgell i el jovenet i no menys polèmic canal Segarra-Garrigues.


Però l’aventura no acaba aquí, i enfilar la carretera que ens durà cap a Comiols és un dels espectacles més magnífics que ens trobem. Em desvio cap el camí perimetral que voreja el pantà i que enllaça amb el poble de Peramola. Carretera sinuosa però tranquil·la que em porta a travessar un dels ramals del pantà per un pont ben llarg. I arribo a un d'aquells llocs ideals per perdre’s, la Torre de Rialb. Cases arreglades destinades al turisme rural per a grup d’amics o famílies. Una vista esplèndida de les aigües del pantà. 


 Al passejar-hi descobreixo una casa força important a jutjar per les seves dimensions però abandonada. Hi entro. Escales de pedra, sostres de fusta, moltes estances... 






Des de les finestres l’aigua llueix i es respira pau. M’hi quedo una bona estona imaginant-me com devia ser la casa i la gent que hi vivia. De ben segur que si les parets d’aquella casa parlessin podrien explicar històries increïbles, inoblidables... 




S’ha de seguir fent camí i enfilar cap a casa. La carretera no deixa la seva sinuositat i al cap d’uns 20 km s’arriba al poble de Peramola on el riu Segre estreny per molt pocs metres fins a la presa del pantà d’Oliana.

Un dia rodó, d'aquells que queden a la memòria. Sempre penso que conec molts llocs i molts racons però vorejar les aigües plàcides del pantà de Rialb em van fer descobrir un altre indret molt especial.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...