L'Alta Segarra també té encant

Quan baixem a Barcelona un dels comentaris que més fem és que la Segarra és lletja. El Quim diu que ell no hi podria viure, aquelles extensions àrides, planes, tímidament sinuoses, sense muntanyes, sense neu, amb boira... S'enten d'algú que una de les seves passions és correr per la muntanya amb grans desnivells, un enamorat de l'alta muntanya. Però el teme lleig sempre li dic que és molt relatiu. A la Segarra no hi parem, només hi passem i un paisatge s'ha de poder gaudir amb tranquil·litat, poder asaborir-lo igual que un bon plat de menjar. Clar que demanar això a algú que engull enlloc de menjar és difícil... Però sempre els poso un exemple. Quan era petita i anava a passar els estius a Fuente Pizarro, al peu de la sierra del Guadarrama, el paisatge dels Monegros el trobava grotesc, lleig, buit, desèrtic. Viure-hi, impossible, però aturar-nos, ni a fer un riu. Però la vida i l'amistat amb la Cristina em va dur a passar-hi alguns dies mentre ella hi feia alguns estudis per la seva tesi doctoral. Continua sent un paisatge àrid, extremadament dur, ferestec però a la vegada amb una riquesa i una força increïble. Poder descobrir la seva fauna, la vegetació, el clima, en definitiva un ecosistema totalment desconegut va ser una gran experiència. I ara, quan passo per allà camí de les Espanyes m'ho miro amb uns altres ulls, amb ulls de fascinació. I fins i tot de ràbia quan veig que per qüestions econòmiques molt discutibles es vol fer desaparèixer tot aquell món amb tot el que hi dur a dins per fer-hi una catifa verda més agradable a la vista. 
Doncs amb la Segarra passa el mateix. S'ha de veure amb uns altres ulls, s'ha de gaudir del paisatge, entendre'l com una riquesa més del nostre país, un país amb una diversitat ecològica i paisatgística que pocs tenen. Des de l'alta muntanya al mar passant per les zones estepàries o la plana de la Segarra. Aquí us en deixo unes imatges, de l'Alta Segarra amb més encant, que he pogut recollir aquests dies de vent i colors formidables. Des de Sant Martí Sesgueioles, la feina a vegades també et deixa aquestes estones de fascinació.






















Comentaris

Daniel ha dit…
La Segarra té una entrada complicada. Així com la Cerdanya t'enamora a primer cop d'ull o l'Empordà et captiva al primer capvespre, la Segarra amaga molt els seus encants. L'hi has de donar temps per anar-la descobrint amb calma.
Núria ha dit…
Totalment d'acord. Hi ha paisatges que necessiten que els maduris.
Estic preparant una sortida d'uns dies per d'aquí un parell de mesets que només amb el nom ja tira enrere: els Secans de Lleida. I amb moltes ganes de descobrir-los!
Lidia Segarra Mir ha dit…
Lo del paisaje, muchas veces depende de cómo lo mires, con qué lo compares, de la atención que le prestes, del estado de ánimo... Yo trato de ver belleza en todos los terrenos por los que paso, y si te fijas y lo observas con cierta atención, acabas por encontrar encanto a casi todo, al menos en lo que a parajes naturales se refiere. Cada lugar tiene algo que lo hace único. La zona en la que me muevo habitualmente, la sierra de Guadarrama, los amigos coincideimos en considerarla de gran belleza, pero recién llegados del Pirineo, nos parece un territorio pequeño, menos sobrecogedor, por no ser tan extenso. Si a ese nivel, comparas el Pirineo con los Alpes, o estos con el Himalaya, ocurre algo similar. Después están las preferencias personales... En definitiva, aunque no podemos decir que todo sea igual de bonito, si de disfrutar se trata, creo que lo más interesante es tratar de buscar lo bueno que cada lugar puede ofrecerte y ser receptivo a lo que cada paisaje transmite, tratando de no comparar.

Lidia.

Daniel ha dit…
Vigila amb el nom que li poses, perquè d'aquí dos mesos entrem a la primavera. I justament aleshores la Segarra sembla Irlanda!
(Sempre has de fer fotos tant maques?)
:-D
Núria ha dit…
Lidia, i tant que els paisatges es veuen amb ulls diferents en funció de l'estat d'ànim i molts factors més.

Daniel, amb les fotos es fa el que es pot... ;)
Moisès ha dit…
Una altra cosa desconeguda i interessant a la Segarra, són els seus castells
ignasi ha dit…
Boniques fotos, sí senyora. Molt bons paisatges. Felicitats! Em fa gràcia el record que expliques de l'època de Monegros. A molta gent que pujava a estar-s'hi en aquell altiplà -entre Bujaraloz i Sástago- davant el paisatge inabastable els agafava una sensació d'inseguretat, de certa por. A la majoria de la gent si li dones a triar entre un paisatge de boscos o de planures es queden el primer. Crec que té a veure amb la por ancestral dels nostres avantpassats que, abandonant els boscos, es movien amb por per les sabanes obertes, amb un ull sempre fixa en algun arbret on enfilar-se si les coses pintaven bastos.
Núria ha dit…
Moisès, pendent de descobrir els castells de la Segarra i els de la Noguera.

Ignasi. Hehe... Una d'aquestes persones que els Monegros li produïa certa inseguretat era jo, sobretot de nit. Però el que es descobreix amb el temps supera totes les angoixes! En tinc un molt bon record. No he tornat a veure pioc mai més...
Jordi ha dit…
Tancar-se d'entrada a la bellesa de qualsevol lloc és tancar-se massa i perdre molt.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...