Cos sa, i la resta?

El professor l'Àngel Castinyeira deia fa uns dies en una piulada:
Jo no sé si us passa però el meu voltant és ple de gent que cor, va al gimnàs, fa quilòmetres en bicicleta, grans maratons, grans travesses, portar el cos al límit. I després ens ho mostren en els aparadors de les xarxes socials perquè els puguis dir que bons que són. Sembla que si no fas culte al cos no ets ningú. Cuidar el cos per estar ben guapo, ple de xocolatines i ventre pla. Cossos de iogurt, fibrats, preparats per lluir una roba cenyida que t'obliga a dirigir la vista al cos de l'altre per veure si ho té tot a lloc o, per contra, es cuida poc. Aquesta obsessió per la imatge, quina esclavitud, quina tortura... Ara ens ho maquillen amb la idea que un cos amb tot a lloc és un cos sa. Barrejar estètica i imatge amb el culte al cos ha passat a provocar alarma social arran de malalties relacionades amb aquestes obsessions. Però massa interessos al darrere per deixar de banda tot aquest món al voltant de la cura del cos. I ara relacionem cos perfecte amb cos sa. I sinó, només hem de veure anuncis i estudis que relacionen els productes dietètics no amb la imatge sinó amb la salut, molt discutibles tots ells però això ja em suposarà una altra reflexió. Sense anar més lluny, ara ens cau com una fuetada a sobre el centímetre. Tots a mesurar el perímetre abdominal per veure si estem en risc elevat de morir-nos d'un atac de cor. I si la cinta diu que passes de 88 cm, en les dones, ja pots anar a gastar per aprimar-te: anar al gimnàs, gastar cremes, visitar nutricionistes, comprar tot tipus de productes dietètics... I quina manera de fer infeliç a molta gent. Quasi millor morir-te de manera fulminant que no pas ser un infeliç tota la vida.

Però, tal i com diu el professor Castiñeira, i la resta? La cultura, el saber, el pensament, l'espiritualitat... Cuidar el cos està de moda per les raons que siguin però la saviesa i la raó són coses que s'obvien i, perquè no dir-ho, es menyspreen i són motiu de befa. Si dediques el temps a llegir, meditar, observar, escriure deixes de banda aquests músculs que perden forma, deixes que el cos s'arrodoneixi. Però actives altres parts del teu cos tan o més importants com la imatge o el perímetre abdominal. Sortir a la muntanya o a qualsevol altre lloc que t'inspiri pau i bellesa, amb una càmera, uns prismàtics, una llibreta i observar, aprendre, enriquir la ment. Eps, que no estic dient pas quedar-se al llit dormint o tirat al sofà mirant programes de dubtosa qualitat! Trobaràs, segur, grups d'excursionistes, de ciclistes, de corredors però et costarà molt trobar algú que et vulgui acompanyar a gaudir de la natura, a buscar aquella flor rara, a observar ocells, a jeure i mirar el paisatge per descobrir els elements de la natura. O buscar elements arquitectònics, art, història. I menys gent encara trobaràs per anar a fer un cafè i parlar de llibres, de filosofia, de ciència, de creences... Aquí sí que la solitud és total. 

Potser morirem amb un cos esvelt i sense arrugues, amb un perímetre abdominal de 60 cm però morirem amb una ment empobrida, mancada de saber, de raó, d'espiritualitat. Ens agradarà que ens diguin que semblem més joves del que realment som però no es valorarà el llegat intel·lectual que podem deixar als que ens venen al darrere.

Comentaris

pons007 ha dit…
Crec que hi ha grups de freaks estranys que fan clubs de lectura i coses per l'estil, es solen trobar en biblioteques, son uns edificis tot curiosos.
ignasi ha dit…
Conec bé aquesta solitud que comentes al penúltim paràgraf. Ja n'hem parlat altres cops. No sé si té a veure amb les intel·ligències múltiples que em vas insinuar un dia, però sembla que som una minoria la que es belluga amb altres criteris. I no ho descric com un mèrit o un valor afegit sinó com una realitat vital, sense pedanteria. A les grans ciutats els quatre arreplegats que comparteixen aquesta forma de pensar anormal (no són la norma) s'aixopluguen en associacions per afinitats i ho comparteixen. Segurament no se senten tan sols. A nosaltres ens queda el consol del ciberespai on, sense ni saber ben bé com, vas trobant ànimes bessones o si més no amigues.
Núria ha dit…
Pons007, hehe. Igual, igual de freaks que aquells que es reuneixen en un lloc ple de màquines estranyes i matalassos pel terra anomenats gimnassos. També uns edificis ben estranys... Depen de qui faci la qualifocació de raret.
M'agrada el teu bloc!

Ignasi, no fa ni una hora que m'han dit que són molt rara... Els explicava que m'agrada anar sola a la muntanya amb uns prismàtics. Sí, a vegades quan expliques que et sents sol i no trobes gent amb qui compratir inquietuds, i menys en llocs petits i aïllats, tinc la sensació que hi veuen certa prepotència o ganes de destacar. Senzillament és expressar que el que m'interessa a mi no interessa a la resta. Ni superior ni inferior, tot el contrari, em fan sentir menyspreada i inferior. Per això prefereixo aïllar-me o trobar afinitats al món virtual.
Lidia Segarra Mir ha dit…
Me he dedicado bastante a lo que llaman deporte, pero he dejado al margen toda competición. Lo que hago, correr, actividades en la montaña... es para mí, porque disfruto y tratando de impregnarme de los entornos por los que me muevo. Durante muchos años sola: nadie me seguía; ahora ocasionalmente acompañada. El mismo interés que tengo por estas cuestiones, lo tengo por todo lo que citas: observar, pensar, escribir, fotografiar, leer... Casi que lo concibo como actividades complementarias que se enriquecen recíprocamente. Una cosa me lleva a otra. Sí que estoy bastante saturada, respetando a cada cual, de blogs que son un mero escaparate en que su autor únicamente nos cuenta sus récords. Cuando escribo de mis salidas, trato de prestar atención a cuestiones históricas, de disfrute sensorial y paisajístico, gastronómico, hablo de impresiones, de vivir intensamente en definitiva, tratando de sugerir caminos que a mí me llenan y me sirven como salvavidas y que considero que podrían ayudar a otros. El personal, en general, quiere emular lo que ve en la tele... Ocasionalmente he ido a correr con algunos que, pese a transitar por parajes maravillosos, únicamente tenían ojos para mirar sus cronómetros y la punta sus zapatillas multicolores: decepcionante.
Cada cual tiene que buscar su camino.

Saludos. Lidia
Moisès ha dit…
Ho relativitzo, gairebé sempre he fet esport, dit això.
Una cosa és l'esport perquè ta'agrada, competir, o no, o simplement per lleure, i altra és anar al gimnàs per moldejar un cos i sentir-se "guapu", i pensar que amb aquell cos podrà ser més acceptat i més atractiu/va.
Són conceptes diferents, i no us penseu que això ha canviat tant de 25 anys ençà
Núria ha dit…
Lídia estic d'acord amb tu. Hi ha una obseció per les marques, els temps i les superacions personals, molts cops amb la simple finalitat de mostrar-ho als altres. Jo he participat en algunes curses i travesses i un dia vaig decidir que ni una més. A mi m'agrada gaudir de l'espai, no marcar-me una fita per poder dir que he quedat en el lloc tal.

Moisès, ja saps que a la meva família tinc competidors nats però no per això menyspreen als que no ho fan i menys competeixen per mostrar-se davant la resta.
El concepte no ha canviat, i tant que no! Però ara sembla que volem canviar l'estètica per la salut quan la finalitat és la mateixa: una figureta ben fibrada i sense greix que serà símbol de salut.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...