Cultes i independentistes, regressió irracional?

A casa meva sempre m'han ensenyat que si creus que tot el món s'equivoca, potser ets tu qui va equivocat. I més si els que creus que no tenen raó formen part d'una èlite cultural.
Doncs hi ha algú que es pregunta com pot ser que una societat catalana culta i escolaritzada com ningú pugui equivocar-se tant desitjant la independència del seu país. Ho expressa així un catedràtic de Madrid, el senyor Enrique Gil Calvo, en un article a El País. Evidentment, dins els seus arguments i estupefacció per aquest transtorn mental dels catalans més cultes hi entra la comparació amb l'Alemanya Nazi i el seu tret identitari. Aquest fet ja no em provoca cap reacció, ni bona ni dolenta. Un amic meu em diria que a això se li diu habituació. Senyal que és esport nacional comparar-nos amb aquesta gent unionista i exterminadora dels anys 30. El senyor en qüestió escriu des de la seva poltrona de Madrid, no pas des del rovell de l'ou. No viu ni pateix la situació de la població catalana, considerant-la com qui viu i treballa (o no) a Catalunya. I si tot un col·lectiu altament escolaritzat i molt culte pensa que la independència és la millor solució, no s'ha parat a pensar el senyor Gil Calvo que qui potser està equivocat és ell?

Però en una cosa sí té raó el senyor catedràtic. I és que desig d'independència i alta escolarització i nivell cultural van de la maneta.  I jo m'hi incloc, perquè no. Em considero una persona culta que fa molt temps que ho veu clar. Evidentment, hi haurà excepcions, com en tota societat plural. Ho dic per als que ara se'm vulguin tirar a sobre per classista i no sé quantes coses més. I bellugant-me per diferents àmbits independentistes de la societat catalana, no pas partits polítics, ho constato. La gent que tira endavant les tesis i el moviment secessionista són gent culta, amb estudis universitaris o no, però que tenen arguments i els saben raonar. 

El senyor Gil Calvo i jo no som els únics que pensem això. Hi ha partits polítics que també ho corroboren. Sense anar més lluny, els partits unionistes utilitzen els arguments de la por i l'amenaça, si és que en donen algun, sense explicar-ne les raons ni demostrar-les. Busquen sectors de la població de nivell cultural baix a qui poder convèncer sense massa constatacions ni argumentari. Populisme en estat pur. Només cal mirar aquest gràfic sobre el nivell d'estudis dels votants de cadascun dels partits polítics el 2013.

És lògic tot plegat, la cultura i el coneixement et donen les eines per raonar, per contrastar i per últim, per opinar. Aquest aspecte de la formació de les persones, que si alguns heu llegit una de les meves últimes entrades haureu vist que defenso aferrissadament, és importantíssim i sembla que a molts els molesta perquè qui raona i contrasta, pot opinar i pot decidir. I, sospitosament, els que raonen, contrasten, opinen i diuen que volen decidir, arriben a la conclusió que, els agradi o no, els ho digui el cor o no, els faci mal o no, la única sortida possible és el SiSi.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...