Les primeres neus a Sant Joan de l'Erm

Sant Joan de l'Erm. Un lloc màgic. N'he parlat altres cops. En els seus boscos hi noto les vibracions dels meus avantpassats que segurament hi anaven de peregrinatge. Em transmeten pau. Però també és un punt de trobada, de petar la xerrada al refugi de la Basseta.

Enguany la neu ha arribat molt d'hora i la gent ha enfilat aviat cap a Sant Joan a la recerca de bona neu, la majoria per anar a practicar esquí de fons. Jo prefereixo calçar-me les raquetes, penjar-me la càmera al coll i perdre'm per les muntanyes. Dels tres dies del pont de la Puríssima dos hi vaig pujar.

 


El primer dia pujada al coll de Seix. El segon, fins a Sant Joan de l'Erm vell per dalt i tornada pel barranc dels Forcats.

Els dos dies el mateix ritual. Arribada ben d'hora, amb els nens de l'equip d'esquí del CEFUC. Esmozaret i xerradeta amb tots els coneguts i en marxa. El primer dia ja intueixo que la neu és abundant i molt bona. De fet és la vegada que faig aquest itinerari amb tanta neu. Puja força. La llum del Sol es deixa entreveure pels arbres.


La neu em regala formes sinuoses sobre els arbres i les roques.
 



Les ombres dels pins es reflexen sobre la neu ben llargues, com és característic al tocar de l'hivern. 
 



 


Els líquens parlen. La seva abundància ens diu que l'aire que respirem en aquests boscos és pur.



 Els animals deixen el seu rastre sobre la neu. Les llebres amb la seva petjada característica en forma de i grega. Les guineus, amb la filera d'empremtes sobre la neu com si d'una model es tractés, pota davant de pota. I les petites petjades dels esquirols que es veuen córrer cap els arbres per buscar protecció entre les seves branques.





Arribo a dalt de tot i surto del traçat marcat per les raquetes. Sé que hi ha un lloc des d'on podré veure les muntanyes del Pallars. I m'hi acosto. M'assec en un dels molts troncs que hi ha tombats a terra. N'hi ha un que sembla posat exprés, talment com si fos un banc col·locat per poder gaudir del paisatge. Sola, noto l'aire fred a la cara, observo les muntanyes que tinc al davant i escolto el silenci. Em relaxo...
 



Després de força minuts de vida contemplativa decideixo que ja és hora de tornar. I a la baixada me n'adono que a la plana estan totalment colgats de boira, fa dies que no veuen el Sol.


 
A l'arribada a la Basseta em retrobo amb els nens. Ells prefereixen les emocions d'una bona esquiada per les pistes de fons. I a dinar a casa.



El segon dia el ritual és el mateix però l'escapada pels boscos podrà ser més llarga. Ens quedarem a dinar en bona companyia. I decideixo anar fins a Sant Joan de l'Erm Vell. Com que hi ha un tros de la pista que està tallada pels esquiadors aprofito per ficar-m'hi amb les raquetes i gaudir dels grans exemplars d'avets que l'envolten.




La neu protegeix del fred especies típiques del sotabosc d'alta muntanya, com els nabius, ara totalment pelats, el neret i el ginebró. 



 
I després d'una hora llarga arribo al que havia estat un dels lloc de parada més important entre el Pallars i l'Alt Urgell. Els viatges entre un lloc i l'altre eren llargs i pesats i a Sant Joan hi feien parada i fonda molts viatgers.







També s'hi feien aplecs amb tota la gent dels pobles del voltant. Hi respiro les meves arrels... Durant la guerra civil Sant Joan de l'Erm Vell es va convertir en un hospital de campanya. Tota la vall de Romadriu va ser protagonista d'una topada important entre un bàndol i l'altre. Una topada molt sanguinària... Hi van quedar estesos,  i dono fe que encara hi són enterrats, molts soldats que hi van perdre la vida lluitant per a res. A finals de l'any 1939, un cop acabada la guerra, Sant Joan de l'Erm Vell es va cremar i ja ningú el va recostruir. Les runes que en queden són l'herència d'un passat que si preguntessim a les pedres ens podrien explicar moltes històries interessants.
La tornada la faig pel barranc dels Forcats que ens dur també cap el poble de Romadriu. Jo em dirigeixo, però, cap el refugi d'on he sortit. I aquí baix hi ha molta però molta neu.








I el riu de la Basseta baixa entremig de la neu mostrant un paisatge idíl·lic.







La pujada fins al refugi és dura però envoltar-me de natura en estat pur em fa suportar molt millor el cansament. I al cap de 3h 30 min torno a ser al refugi on m'esperen ja per dinar.


 Bon menjar, bona companyia i un lloc màgic per relaxar-se despréss de dies de rutina fatigable. Tenim sort de poder ser-hi. Molta sort...

Comentaris

Daniel ha dit…
I com sempre, em fas enveja. Molta enveja (Enveja sana, eh!) :-D
Josep M. ha dit…
M'agraden aquests escrits. Tinc molt bons records de sant de Joan de l'Erm. A veure si hi puc esquiar aquest any.
Núria ha dit…
Ja ho sabeu, us espero a tots dos a Sant Joan de l'Erm!!
Lidia Segarra Mir ha dit…
Núria:

Hoy he descubierto con satisfacción tu blog. He sentido que compartimos cierta sensibilidad, cierta forma de mirar las cosas. Me tomo la libertad de comentarte dos cuestiones que me han desalentado en lo referente a tus opiniones políticas y lo hago porque me ha interesado mucho lo que escribes. Antes de empezar quiero dejar patente que no se trata de que discrepe en el qué, sino en el cómo, quiero aclarar que no soy una españolista que quiere devolverte al redil. Soy absolutamente escéptica en lo relativo a países, banderas, himnos… Los considero casi accidentes. También mucho más antisistema que muchos que se tienen por tales, así que no tienes nada que temer en ese sentido.

Una de ellas es lo que considero una generalización con la disiento, se podría resumir simplificando, en la siguiente frase: los de dentro buenos, los de fuera malos. Me gusta hablar de personas, y cada una es un universo. La segunda es lo que he percibido como una cierta entrega incondicional por tu parte al criterio y a la guía de ciertos líderes políticos. Yo no puedo creer en líderes, no quiero entregar mi vida y mi destino a ninguno, sea religioso, político o de cualquier índole. Los he visto de todos los colores y de muy cerca y por eso es algo que tengo claro.

Confío en que entiendas el verdadero sentido de mis palabras y podamos seguir hablando. Con todo respeto. Una abraçada molt forta des de la “sierra” de Madrid.

Lidia (lamaladeta.blogspot.com.es)

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...