La ruta dels càtars. De la Seu a Mirepoix.

No acostumo a fer massa cas del que em diu la gent. Ni els consells, ni les observacions. Però hi ha gent, poca, que es mereix el privilegi de ser escoltada i valorada. I quan et planteges que vols sortir uns dies de vacances i no saps on, sempre va bé poder tenir en compte el que et diuen alguns. I no és el primer cop que seguint les propostes d'un bon conseller acabem descobrint llocs magnífics. Aquest cop ens hem endinsat cap a l'altra banda del Pirineu, cap a l'Arieja i el Llenguadoc, a la cerca del rastre dels càtars i d'altres avantpassats. Tres dies no són gran cosa però suficient per escampar la boira i recórrer uns paratges força desconeguts. 

L'Arieja és a una regió muntanyosa que al sud limita amb Andorra i la Cerdanya, tot Pirineu del més abrupte, terra d'ós, i que a mesura que s'endinsa cap el nord es va obrint la plana fins a Tolosa, un cop passades les terres de Foix. I com tota la regió del Pirineu nord té un clima atlàntic que hem pogut gaudir aquests dies per la varietat de colors de tardor que ens ofereixen els boscos caducifolis. 






La idea era fer una visita per les terres dels càtars i arribar-nos a alguns dels castells més emblemàtics. I després de fer una tria dels llocs, vam buscar un indret on estar-nos que ens quedés una mica al mig de tot. I A unes dues hores i pico de casa hi ha el poble de Mirepoix, on vam decidir fer-hi parada i fonda de tres dies. En parlarem més endavant.

Sortir des de la Seu té l'avantatge que només has de fer un saltet i ja et plantes a terres occitanes. Com en moltes altres situacions hi ha diferents costums per arribar-hi. Alguns hi entren per Puigcerdà i d'altres per Andorra. Jo sóc de les que salto pel país veí, enfilant fins el Pas de la Casa pel port d'en Valira. Allà ja vam trobar les primeres neus, amb les muntanyes de Pessons ben enfarinades. L'hivern està a tocar... El Pas de la Casa el passes intentant no distreure la mirada sense enfurismar-te per la destrossa urbanística i el mal gust combinat dels que van fer d'aquell paratge un destí turístic del més abominable possible. Mira que Andorra té racons bonics però això del Pas de la Casa, amb les seves botigues i edificis de coloraines gens integrats en el paisatge, semblen fets expressament perquè hi passis sense ganes d'aturar-hi. 

I un cop passat Andorra comences a baixar cap al fons de vall de l'Arieja, per on hi cor el riu d'aquest mateix nom. Pastures ja cremades pel fred i arbres caducifolis més avall. Bedolls, pollancres, roures... Tot de colors groguencs i vermellosos. I aturada obligatòria a Ax les Thermes a esmorzar. Un costum residual del meu pas per l'Escola Andorrana... 




Passem per Tarascon, i ens queda aquell cuquet del parc d'art prehistòric que a una paleoantropòloga  per estudis com jo l'ha de fascinar segur.  Però seguim fins a Foix, amb ganes de començar el nostre circuit. Ja hi haurà moments de retrobar-nos amb els magdalenians.

A Foix pugem fins el castell. Està molt ben conservat i les vistes des de dalt et fan entendre perquè aquella gent construïen aquelles fortaleses en punts tan elevats. Ho controlaven tot i els donava una gran seguretat. La història del comptat de Foix i aquest castell va molt lligada a les nostres terres urgellenques, el Bisbe i el principat d'Andorra. No hi entraré perquè mira que n'arriba a ser d'enrevessada la història de llinatges, comptats, vescomtats,  herències feudals... Des que Ermessenda de Castellbò es casa amb el Roger Berant aquell de Foix la vam fer grossa. I al final, au, una part pel rei de França i una altra pels Borbons espanyolitzats. I un trosset petit a repartir amb el Bisbe d'Urgell, aquella vall dita el país dels Pirineus.










M'agraden els carrers dels poblets del sud de França. És curiós com canvien l'arquitectura en pocs quilòmetres i més tenint en compte que el nostre origen és tan proper. Cases no molt altes, amb finestres allargassades i porticons de fusta pintada de colors. Colors suaus, però. I carrers sinuosos que fugen de la quadrícula. 
 


Ens vam acostumar ràpid a l'horari europeu. Dinar a la una i a les cinc de la tarda tot enllestit. N'hem d'aprendre d'això... Així que cap a les quatre seguim la nostra ruta cap a Mirepoix. A descarregar maletes i instal·lar-nos a l'hotel.

És bonic Mirepoix. Poblet típic de l'Arieja, amb una plaça amb porticada de fusta i cases que daten dels segles XIII i XIV. Com en tota aquesta regió, Simó de Montfort hi va fer  estralls. Quin paio... S'entén que no li tinguin o tinguem molta simpatia... També té una església gòtica molt gran pel que és el poble, senyal que va ser un nucli important de l'època. Tret de la plaça des Couberts, poca cosa interessant hi ha dins de Mirepoix. El nom, igual que la zona porxada del carrer Major de la Seu, Els Escoberts. Molt originals no som, eh? I per sopar vam descobrir un lloc on fan unes pizzes bestials, Le Maniguette. Increïbles si t'agraden les pizzes de massa molt fina. 



I per ser el primer dia, a dormir d'hora que el viatge deixa trinxat a qualsevol. L'endemà visita a Carcassona, on teníem clar que no estaríem pas sols. Però això ja serà una altra història...

Comentaris

Anònim ha dit…
Un dia passejant pel carrers de Foix vaig descobrir un restaurant Català, i el restaurant es deia així.
A les parets hi havia penjades de fotografies de Catalunya, però curiosament només eren fotografies de la Catalunya Nord..
Sabies que a Foix tenen l'Avenue de Lérida ?
Núria ha dit…
Doncs no ho sabia...
El català no el tenen massa interioritzat. Tots els llibres sobre els càtars i les històries dels pobles i castells no n'he trobat cap en català i, en conseqüència, no n'he comprat cap. A Foix, com a molt, un folletó en espanyol, de català, res. Fins i tot una exposició sobre Andorra i ni un borrall de català.
A Carcassona tenen el carrer de Madrid, de Seville... No vaig voler saber si tenien també algun altre considerat espanyol.
En canvi, a Tarascon, el parc d'art prehistòric, opció d'audio i informació en català.
Daniel ha dit…
Doncs jo al castell de Foix recordo que tenien els fulletons en català. Potser per l'excepcionalitat ho recordo força!
Núria ha dit…
Vaja!! Doncs a mi me'l van donar directament en castellà... ;(

En canvi, a Carcassona, sí.

A Puivert, en occità!!

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...