Ja no em sento sola


No fa ni dos anys una amiga em deia: Núria, que no veus que no anireu enlloc amb això de la Independència? Esteu fent el ridícul. Gent propera que estaven totalment en contra dels meus pensaments. I se'n reien de tot plegat. De ben petita ja el tenia aquest sentiment no espanyol i amb els anys ha anat creixent. M'he sentit sola, molt sola durant molts anys. No ho podia compartir amb ningú i, com a molt, es podia parlar de somnis. 
Fa uns anys vaig començar a trobar gent afí al meu sentiment de pertànyer a un sol país i nació. Amb ganes de voler fer realitat els somnis. Però encara érem pocs i arraconats. Érem uns pobres il·lusos que no teniem coses més importants a la vida que fer. Recordaré sempre aquell "prepara l'escala que el 2014 hem de saltar el mur" que em va dir l'Anna després de sortir d'una presentació d'un llibre d'en Víctor Alexandre. Érem quatre i mal comptats i recelosos de les mirades dels que hi havia per allà. Aquell dia, l'Anna i jo ens vam proposar anar construint l'escala per saltar el mur. Sabíem que era tasca difícil però el nostre repte era arribar al 2014 amb l'escala feta i ben ferma, amb tots els esglaons preparats per aguantar les petjades de tot un país. 
El dimecres ja no ens vam sentir tan soles. L'escala ja no la construim soles ni ens tracten d'il·luses ni de panxacontentes sinó que ens agraeixen haver començat a construir les balmes ja fa uns quants anys, serrant la fusta i pul·lint-ne les estelles. 
Ara aquella amiga i d'altres que se'n reien de mi no fa ni dos anys lluiten per aconseguir una consulta on puguin dir fermament "Adeu, Espanya!!" I ho fan amb moltes ganes i excitats. I no els retrauré pas mai aquelles paraules feridores, tot el contrari, benvinguts siguin tots aquells que ara ens volen acompanyar per construir un futur millor, on puguem decidir nosaltres mateixos. Ara ja no em sento sola i crec que ja estem preparant l'últim esglaó d'aquella escala tan feixuga que havíem de construir, pujar i saltar l'Anna i jo soles.

Comentaris

Anònim ha dit…
Tinc un amic que diu que en aquest món sempre estem sols, hom s’hi pot sentir més o menys. Però massa vegades n’estem i poques vegades ens han educat a gaudir-ne o a viure-la la soledat.
Ara però, des del punt de vista polític tal com esmentes, has de pensar la quantitat de persones que van patir aquesta soledat en els anys foscos de la dictadura, des de l’exili extern alguns i altres de l’exili intern.
Llavors va arribar aquest farsa de democràcia, i a la Barcelona postolimpica havies de ser progre i ciutadà del món, i a la Catalunya endins havies de ser moderat i benpensant, i si no pertanyies als extrems d’una societat que feia la viu-viu, mentre la gran oligopolis de Madrid s’anava engreixant a base de bé, i ara tots a córrer que és tard i vol ploure.
Res de nou, a la vida els que trenquen esquemes, els s’enfronten al pensament únic i els que no van darrere el ramat de xais, sempre són els freacks dels quals la gent se’n riu, i encara sort, fa segles e podien tallar el cap o anar de pet a la foguera.
Ara que, de veges com diu la dita popular, val més sol que mal acompanyat ...
Jordi ha dit…
Dons si, molta gent que mai ho hauria dit han estat els primers en sortir al carrer. Ara espero que els polítics també sentin que no estan sols, o millor dit, que ho estaran si no li posen un parell de c.... i tiren endavant, amb l'EU o sense, amb altres o sense...

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...