L'estany d'Ivars d'Urgell

A vegades amb el Pirineu no n'hi ha prou i has d'anar una miqueta més lluny per gaudir de coses bones i diferents però amb un cop de cotxe t'hi plantes ràpid. Això sí, ben d'horeta per aprofitar bé el dia.

L'estany d'Ivars d'Urgell, situat a la comarca del Pla d'Urgell, és un d'aquells paratges recuperats de les bestialitats ecològiques que es van fer durant el franquisme. A les zones àrides i seques de les conques de rius com l'Ebre o el Segre es formen llacunes salades amb aigua que aflora del subsol. No entrarem en detalls de la seva formació i composició geològica perquè és complex. Aquestes llacunes són de poca fondària i a l'estiu és fàcil que estiguin seques però serveixen de lloc d'aturada de moltes aus en època de migració o  per passar-hi les dures temporades d'hivern. D'elles se n'havien extret grans quantitats de sal. N'hi ha a la zona dels Monegros i ho era també l'estany d'Ivars. Al voltant dels anys 50 es va decidir assecar la llacuna d'Ivars, la més gran de tota la conca del Segre, per fer-hi conreus. El poble hi va estar en desacord però des de les altes instàncies espanyoles no se'n va fer ni cas i es va donar l'explotació de la zona a una empresa privada. Però en la memòria de la gent sempre hi ha quedat l'estany i tot indici de vida que hi anava relacionat. I als anys 80 es va començar a esbossar una possible recuperació del l'estany. Cap els 90 el projecte agafa pes i després de molts treballs d'adequació de la zona, l'any 2006 es torna a omplir i comença la recuperació ecològica de la zona. Però ara ja no és una llacuna salada endorreica sinó un estany d'aigua dolça provinent del canal d'Urgell i amb sortida al riu Corb. La seva profunditat continua sent poca, al voltant d'1m perquè sigui un lloc idoni per a les aus i la vegetació típica d'aiguamolls i llacunes.

I feta aquesta introducció, anem a veure l'estany i tot el que hi amaga. Primer de tot us he de dir que sóc molt conscient que no hi vaig anar pas a la millor època, que seria primavera o tardor, dos cops hi he estat, amb la migració d'aus en el pic més alt, però l'ocasió s'ho valia i tenia ganes de passa una estona de tranquil·litat i contacte directe amb aquest tipus d'ecosistema i fer algunes fotos interessants. I a fe de Déu que ho vaig aconseguir! L'altra cosa que vaig badar va ser en no fer una prèvia de cants d'aus aquàtiques. Molt acostumada a les aus d'alta muntanya però la falta de costum em va jugar una mala passada. Quan un està temps sense tenir contacte amb aquest tipus d'experiències, la falta de pràctica es nota molt. I vaig patinar... Però vaja, tampoc va ser una gran catàstrofe però hauria estat bé una mica d'oïda previ.

A aquests llocs s'hi ha d'anar d'hora, sobretot a l'estiu. És quan hi ha més activitat de la fauna. A les vuit i poc ja era allà. No hi havia ni una ànima. Ni el noi del punt d'informació. Comença el recorregut, primer una panoràmica de l'estany des de la part més alta. 


L'estany és ple de canyissars que l'envolten i fa ràbia anar sentint sons allà dins i no poder veure res. A més, les petites aus agafen tons semblants als de les canyes per passar el màxim de desapercebudes. 


Allà mateix, en una zona de recuperació piscícola, trobo la primera sorpresa. Un martinet menut endrapant d'allò més entre les xarxes. Comencem bé el dia. Em sembla, però, que deu està mig ensinistrat perquè ni s'immuta per la meva presència.

 Martinet menut


Entrem al primer aguait. Allà tenim una vista esplèndida de tota la llacuna. Algun cabussó emplomallat i molta femella d'ànec coll-verd. Res molt estrany.



 Cabussó emplomallat


 Ànec coll-verd (femella)

A l'estany també s'hi poden llogar unes baquetes per fer-hi un tomb. Ara, millor no fer-ho un dia com el que hi vaig anar perquè la insolació era assegurada, com la que vaig agafar jo.


També s'hi han construït llocs perquè hi puguin criar les cigonyes. De fet hi vaig trobar espècies que a l'hivern acostumen a marxar, com el bernat pescaire o el corb-marí gros perquè aquí hi deuen trobar tot el que necessiten. Perquè marxar, doncs?!

 Cigonya 


 
 Bernat pescaire

 
 Corb-marí gros


El passeig per la vora de l'estany és plàcid i entrat el matí es comencen a veure algunes bicicletes, poques però. De fet, de gent molt poca. 


De les aus més grans a destacar hi ha l'agró roig, el martinet blanc, la fredeluga (mira que dir-li avefría en castellà amb aquest nom tan bonic...) i els ja mencionats bernat pescaire, corb-marí gros i cigonya. Moltes gavines i alguna arpella vulgar. A part d'anar sentint molta estona un picot verd. 

 Agró roig

 Martinet blanc

 Gavines


 Fredeluga


Però el regal de veritat va ser primer sentir xiular els abellerols, seguidament veure'ls i al final poder fotografiar-los. Per què? Doncs podeu jutjar vosaltres mateixos. Es pot ser un ocell més bonic que aquest? Ja sé que els apicultors l'odien força perquè se'ls hi mengen les abelles, d'aquí el nom, però això no treu pas que no sigui un ocell impactant a la vista i agradable a l'oïda.





Aquests tipus de llacunes també són interessants per la quantitat d'insectes que s'hi troben. En aquest cas les libèl·lules estaven d'època reproductora i aquí la mare natura no va fer només que poguessin perpetuar l'espècie sinó que ens va regalar una genialitat artística, fina i delicada.



I la llum del dia, reflectida a l'aigua i amb les tonalitats groguenques de les canyes van acabar de fer-me passar unes hores d'evasió que ve necessitava, sense tenir en compte la deshidratació i la insolació que vaig patir però això no van ser res més que mals menors.

 



Comentaris

Jordi ha dit…
Fotos maquíssimes.

Me'n recordo d'haver vist la notícia de la recuperació. Me n'alegro que continuï bé. Si estigués en un altre lloc possiblement haguessin aprofitat la fondària per fer un parking amb un conegut supermercat a sobre.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...