Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2013

d'Alàs a Vilanova de Banat

Imatge
Un dels camins més agradables de fer per l'Alt Urgell és el que ens porta d'Alàs a Vilanova de Banat. Alàs és un poble que queda a quatre quilòmetres de la Seu i Vilanova jeu just a la falda del Cadí més occidental. El camí és pot fer en una horeta i mitja i sense despentinar-se massa. Em costa comptar els temps perquè bado molt, sobretot si porto la càmera de fotos. Aquí teniu el perfil del camí sobre foto satèl·lit.

S'hi pot anar des de la Seu però s'ha de fer tot el camí del riu i és una mica pesat, sobretot la tornada. Així que jo recomano deixar el cotxe al costat del cementiri d'Alàs. I des d'allà enfilar cap a Santa Maria de les Peces.

 Les Peces
Segui pel camí de Sant Jaume fins que a la dreta trobem un trencall amb un indicador de fusta que hi diu Vilanova de Banat. I comencem a pujar per un corriol entre boixos i pi roig. Fins que arribem a un canvi de vessant i travessem el torrent de Banat.

Xuclamel xil·losti
 Arribem a un dels punts més impressiona…

Els capricis de la mare natura

Imatge
Just fa un any, el 19 d'agost escrivia això. La sequera era forta i els rius baixaven secs. Ho vaig escriure després d'una passejada de les que més sovintejo i més m'agrada: el camí de can Casanoves. I m'expressava així:
"... El riu de Casanoves baixa sec fins ben avall. Mai l'havia creuat sense aigua. I quan vaig començar a sentir aquell rajolinet lliscat pel terreny vermell vaig sentir molta pau. I vaig estar-me una estona escoltant aquell so quasi musical..."  "...Em venen al cap pensaments futuristes. Això que jo escolto, observo, valoro, ho veuran els nostres néts o besnéts? Tal com van les coses, això d'anar per la muntanya i creuar rierols i torrents serà normal o serà una raresa?..."  "... En època de sequera són sensacions que s’intensifiquen i avui no només he escoltat l'aigua amb un punt d'alegria i de tristor a l'hora sinó que també he vist que la vegetació pateix, les fulles s'arronsen, les gerderes no tene…

La Panspèrmia

Imatge
Estiu, temps per pensar, per llegir, per filosofar... Què tal si us dic que crec que la vida prové de l'espai? Riotes varies... I si us dic que Joan Oró també ho pensava? I altres científics de la NASA? Llavors em creureu més? Clar que potser no tots sabeu qui era Joan Oro... Els de Lleida tampoc? Seguiu-ne l'enllaç. Parlo de la teoria de la Panspèrmia. De fet hi ha variants d'aquesta teoria. Jo em decanto per la teoria molecular de la Panspèrmia. Però anem al principi. Quan fa uns segles alguns científics comencen a pensar en la no creació divina de la vida i a no témer la crema per heretges si divulgaven les seves idees, llavors es van atrevir a expressar-les en públic. Des de la generació espontània que deia que la vida sorgia així, puf, de cop i volta, fins a la teoria de la sopa primitiva d'Oparin (un dia un alumne em va escriure en un examen la sopa boba). Oparín va dir a principis del segle XX que creia que les molècules orgàniques que formen les proteïnes més …

La família Hogarín

Imatge
Ahir vaig anar a Gualba a veure l'Ignasi i la Cristina. Xerrem molt i mentre sopàvem vam tocar el tema de la joguines de quan érem petits. No recordo ni com hi vam anar a parar a la conversa. Però de cop i volta l'Ignasi va pronunciar una paraula que em va obrir la porta d'un raconet molt, molt llunyà del cervell: HOGARÍN. Hogarin!!!! La família Hogarín i tots els seus decorats i complements! Sí, la meva memòria va entrar en aquell racó oblidat i van començar a sortir imatges i records impagables. El menjador, la perruqueria, el jardí i el parc infantil... I també vaig recordar l'habitació de jugar de casa amb unes estanteries on hi tenia tots aquests diorames dels anys 70. 

L'estany d'Ivars d'Urgell

Imatge
A vegades amb el Pirineu no n'hi ha prou i has d'anar una miqueta més lluny per gaudir de coses bones i diferents però amb un cop de cotxe t'hi plantes ràpid. Això sí, ben d'horeta per aprofitar bé el dia.
L'estany d'Ivars d'Urgell, situat a la comarca del Pla d'Urgell, és un d'aquells paratges recuperats de les bestialitats ecològiques que es van fer durant el franquisme. A les zones àrides i seques de les conques de rius com l'Ebre o el Segre es formen llacunes salades amb aigua que aflora del subsol. No entrarem en detalls de la seva formació i composició geològica perquè és complex. Aquestes llacunes són de poca fondària i a l'estiu és fàcil que estiguin seques però serveixen de lloc d'aturada de moltes aus en època de migració o  per passar-hi les dures temporades d'hivern. D'elles se n'havien extret grans quantitats de sal. N'hi ha a la zona dels Monegros i ho era també l'estany d'Ivars. Al voltant dels any…