El futur imprevisible

Aquesta setmana he pogut tenir estones de pau, molta pau. Pots trobar a faltar la companyia però uns dies de soledat no van gens malament. Més que de soledat, de poder fer el que et ve de gust sense haver d'estar pendent dels demés. Descansa la ment i descansa el cos. I he aprofitat per fer una visita pendent, d'aquelles que no trobes el moment però que en tens moltes ganes. Vaig anar a les Borges Blanques a veure una amiga amb qui havia compartit molts moments en l'època de facultat. Amics, farres, moltes hores d'estudi, alegries, penes, els amors de joventut i els que t'acabes aparellant i tenint fills. Moltes vivències compartides i molts records en la memòria.
Però la vida és un seguit de fets casuístics que et porten a viure coses que fa vint i cinc anys no hauries imaginat pas ni cregut encara que algú vingut del futur te les hagués avançat. Tantes hores xerrant i arreglant el món i mai se'ns hagués passat pel cap que una acabaria vivint a les muntanyes del Pirineu i l'altra a les terres seques de les Garrigues. Dues urbanites buscant la tranquil·litat dels pobles, allunyades de la gran ciutat i sense cap ganes de tornar-hi. 
I jo li vaig preguntar: t'hauries imaginat fa només deu anys que ara estaríem tu i jo passejant per entre aquests camps de secà de les Borges? Ni somiar-ho!! Cosa totalment impensable. Potser ens hauríem imaginat les dues a la platja del Masnou o a Calafell petant la xerrada i explicant les batalletes dels nostres fills.
Mirem només un any enrere. Quants no pensàveu pas fa un any que estaríeu vivint els moments d'ara? I a vegades no cal ni anar a un any. Cinc mesos, quatre? Vivíeu les mateixes emocions i sensacions fa uns mesos que ara? Us ho pensàveu pas que estaríeu on sou en aquests instants? De ben segur que alguns no. Fins i tot un fet totalment inesperat, bo o dolent, ens pot fer fer un gir de 180º en les nostres vides en un no res. Fets totalment aleatoris, no esperats, que apareixen sense avisar. Casualitats de la vida que produiran grans canvis. 
I, qui sap, potser d'aquí vint anys més la Núria i jo ens trobarem en algun indret insospitat i exclamarem: qui ens hauria dit fa vint anys, en aquells camps de festucs, que avui estaríem on som ara.

Comentaris

Anònim ha dit…
Sovint trobem que el nostre destí, pot ser una cadena de seqüències les quals alguna vegada pensem que són com aquella peça de fang que anem moldejant de forma inconscient
Un amic
Núria ha dit…
I tens tota la raô...
ignasi ha dit…
Tinc una bona amiga que no para de repetir-me que les casusalitats no existeixen. Ho he sentit dir a diversa gent, creient o no, en paraules diverses "les coses no passen perquè si". El nostre venerat S.J.Gould parlava de la vida i de l'evolució com una combinació d'atzar i contingència o necessitat. No ho sé. Jo segueixo creient en l'atzar i les casualitats. I segur que el fet que necessitis alguna cosa ajuda a què les casualitats es concretin. I després, amb el temps, en fem una lectura lineal per entendre com la història, la nostra història, ens ha conduït on som. La interpretació que en fem pot ser més o menys determinista o com diu l'amic anònim potser és "inconscient". Repeteixo, no ho sé.
Sigui com sigui me n'alegro de què l'atzar, les casualitats o la necessitat t'hagin portat a escriure de nou. La casualitat ha fet que aquest matí de diumenge, abans de veure el sol, hagi obert el teu bloc. El tercer escrit en pocs dies, si no m'erro. La sequera ja durava massa. I jo també et necessitava.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...