El rec de l'Olla i el riu de Casanoves

1 de maig. Quants dies sense veure el Sol... I amb fred i neu de febrer. Però avui la cosa s'ha llevat millor. Tímidament, el Sol s'ha anat traient les lleganyes. I he decidit aparcar la feina i tirar muntanya amunt. El cos ho necessita, amb la serotonina als peus després de tants dies de foscor.
Avui he fet un dels camins que més m'agraden. Un indret que he comprovat que poca gent coneix per ser que s'hi arriba a peu des de la mateixa Seu. Quan algú ve de visita i volen anar a fer algun camí interessant els porto fins a Can Casanoves. Segur que hi haurà gent que es passeja per aquest bloc que li sonarà tot això. Potser no podrà veure bé les fotos perquè és molt lluny d'aquí però pot tancar els ulls i recordar-ho.


No volia sortir molt d'hora però tampoc a la que ho he fet, gairebé quarts d'una. Però és que quan m'estava preparant ha trucat ma mare i, ja se sap, quan truca una mare la conversa es pot fer molt llarga...
Aproximo amb el cotxe fins a l'entrada del rec de l'Olla, a la carretera de la Bastida. Sembla que l'han desbrossat una mica i han arreglat el camí. El rec de l'Olla és el rec que abasteix d'aigua totes les terres del voltant de la seu, vessant sud. A la seva vora, un camí que el ressegueix. Si s'agafa a la carretera de la Bastida es pot pujar pel corriol de Cantacorbs o agafar el camí que puja a Can Casanoves. Avui he volgut fer aquest últim perquè sabia que el riu de Casanoves baixaria amb ganes i aquell color vermell és molt d'agrair. 





Al rec de l'Olla les flors ja treuen el nas i alguns arbres també comencen a omplir-se de fulles: verns, cirerers, freixes... 

Gerani de bosc
 

 Muscari neglectum

 Vern

 Freixe

 Cirerer

 Als seus peus, la Seu i tots els camps del voltant. 


 
El rec tira amb força, camino sola acompanyada del brogit de l'aigua corrent. Només dos coneguts corrent m'he trobat, la gent ja prepara les curses i el rec n'és un bon lloc. 


 Un cop deixem el rec baixem a buscar el camí de Can Casanoves. El verd ja domina els colors de la muntanya i els prats.


I més flors. He aprofitat per recollir una mica de timó, que començo a anar escassa d'herbes remeieres.

Timó

Cireretes de pastor

I tirem riu amunt. I el riu baixa com mai l'havia vist. Ja m'han avisat abans de marxar que no el podria travessar però mira, sóc així de tossuda. Quina diferència amb fa menys d'un any...
 





 
El riu és de color vermell perquè recull tota l'argila de les muntanyes de més amunt. Primer entrebanc. Creia que creuava el camí cinc vegades però no, en són sis. Sempre hi ha unes pedretes que et permeten passar sense dificultat però... on són les pedretes? Buf, sota l'aigua. Dubto. Faig mitja volta? Em descalço? Passo a sac pac? Doncs l'última perquè fer mitja volta no em ve gens de gust, vull arribar a Can Casanoves. I descalçar-me... què, ho hauré de fer dotze vegades? Au, va! Tirem pel dret i llestos! Què és el que em pot passar? Mullar-me els peus? Doncs endavant. Xap, xap i cap a l'altre costat. Bé, està fresqueta, el corrent desestabilitza una mica però es passa bé. Ara els peus pesen una mica més però molt suportable. 


Entremig, una de les flors que més s'ha retardat enguany, la primavera o flor de cucut. Si se'n descuida surt a l'estiu. 

 


Amb elles l'herba fetgera, que ja hauria d'haver reculat la flor i la maduixera que ja ens diu que d'aquí uns mesos tindrem teca! 

Herba fetgera

 Maduixera

En llocs amb molta aigua, la cua de cavall, bona per fer infusions diürètiques (per fer pipi...)


 I la viola, la coralina i la rèvola, típiques de llocs ombrívols i humits.




I una planta paràsita molt curiosa, la clandestina. Viu enterrada a les vores dels rius, en llocs molt ombrívols.


Segon punt on el riu creua el camí. Jo i la meva càmera però no he gosat... He arribat just en el moment inoportú... Em sap greu per l'escena. Un pare de família pujant a cavallet la seva dona per creuar el riu i amb por de caure. Un cop salvada la donzella, a pels nens. Jo els faig un somriure, hola bon dia i xap, xap, xap cap a l'altra banda. A darrere sento la veu femenina: joder, la nena... Mira dona, no tothom té un príncep blau que t'ajuda a creuar el riu i una s'ha d'espavilar sola. 


Tercer pas. Sota el pont. Altre cop la mateixa aventura. 


I quatre i cinc. 



Ja hem acabat. Doncs, no! Jo sempre en comptava cinc i avui un més? I l'últim baixa encabronat! 


Doncs res. A mullar-se més. I ves, aquesta aigua la noto més freda que les altres. L'aigua del desgel i les pluges d'aquests dies... I no sóc justament de peus calents jo, tot el contrari. És el lloc del cos on la radiació corporal menys arriba. No sé si allò de mans fredes, cor calent també serveix pels peus perquè, si és així, avui devia estar en fase de fissió nuclear.


I quan ja has passat la prova de l'aigua sis vegades el camí comença a pujar i la vegetació canvia bruscament. Argelagues que engrogueixen el camí. Hi ha gent que creu que és ginesta però no. La ginesta altra vegada, la ginesta amb tanta olor de Joan Maragall no té res a veure amb aquesta planta punxant i pudorosa. Bé, biològicament podríem dir que són cosines però res més. 

 

La silene a les roques.


I el corner de flors blanques, i algun fruiter que no tinc clar quin és, si més no, una rosàcia. 




Enfilo camí amunt, tota sola. Ningú pel camí. I arribo als prats de Can Casanoves. Les restes del que devia ser una gran casa al fons. M'agrada molt aquest indret. Sempre em ve a rebre un picot verd. L'he tingut xisclant a l'orella tota l'estona que he jagut sota la gran alzina. Devia tenir ganes de conversa però jo tampoc tenia massa coses a dir-li avui... La casa, a part de l'alzina té un gran noguer, una o dues figueres i un lilà. I un paisatge impressionant. Malaguanyada casa...






Són les tres del migdia. Truco a la Laia perquè vagi fent el pollastre al forn. Algunes instruccions prèvies i se n'ha sortit prou bé. Una horeta de baixada fins el cotxe i en cinc minuts a casa. Això sí, les sabatilles de muntanya estan al balcó per escórrer tota l'aigua i als peus ara mateix uns bons mitjons ben calentons, a veure si aconsegueixo recuperar l'escalfor perduda.

Comentaris

Jordi ha dit…
Bé, les fotos genials, com sempre així que només comentar que sempre que veig aquestes aigües amb tants sediments penso que acabaran en el fons d'un envasament enlloc del delta... Si, ja sé que és una ximpleria però mira, vaig del més petit al més gran!
Núria Tomàs ha dit…
Home, Jordi, aquests en tenen uns quants d'embassaments per quedar-s'hi. Des d''Oliana fins a Flix.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...