El despertar d'un hivern molt llarg

Aquest cap de setmana el temps ens ha regalat una treva i el Sol ens ha acompanyat. Diumenge tenia feina, el matí havia de servir per treure-me-la de sobre. Vaig començar a fer-la però no parava de mirar per la finestra. No era just quedar-me allà tancada mentre a fora tot cridava a sortir. Tampoc és que fes massa cosa de profit perquè el cap estava espès, espès. Llavors, pagava la pena quedar-me davant de l'ordinador passant l'estona sense avançar la feina? I en un rampell de claustrofòbia em vaig alçar i vaig sortir amb les claus del cotxe en una mà i la càmera a l'altra. I llavors el dilema era, on anava? Lluny, ben lluny. Fugir de tota la multitud. Avui hi havia proves de l'Escanyabocs i no em venia gens de gust anar en manada per la muntanya. Així que la decisió estava presa, a un racó de la comarca on no em trobés a ningú. No ho tenia gens clar: Calbinyà amunt, Banat, Lletó, Adraen, Bescaran? Dins el cotxe i encara no sabia què fer. Agafo carretera cap a Puigcerdà i passo la cruïlla d'Alàs. Banat descartat. I enfilo cap Estamariu. Em quedo per aquí? No, continuo, vull alta muntanya, fins on la neu m'ho permeti. I deixo Estamariu enrere. La solana tota tenyida de groc per l'argelaga negra.



I arribo a Bescaran. Deixo el cotxe al poble? No, segueixo per la pista que dur a Castellnou. Cruïlla. Pla de Sorri o riu de Bescaran. I m'atrau molt pujar fins al riu de Bescaran. Recordava els prats de l'Orri d'aquest estiu tenyits de lila per la presència del lliri del Pirineu. I si la raó m'acompanya, on hi ha lliri a l'agost bé ha d'haver-hi narcisos de muntanya o grandalles a la primavera. I em venen imatges molt agradables de prats tenyits de groc o blanc que m'empenyen cap amunt. Deixo el cotxe a l'Ingla. Acabarem de fer el camí fins a l'Orri a peu, a veure si trobem alguna cosa interessant.


 Els prats d'Ingla


 

La serra de Bescaran davant meu, ben blanca. I l'olor de pi negre que m'envolta. I m'ha vingut al cap que amb les fotos pots mostrar l'esplendor dels colors però no les seves olors. I avui acompanyaven. El fred les adorm i avui despertaven.


Sola, ben sola, tot per a mi. Les flors, les de sempre. Herba fetgera i prímules. Sembla que enguany la primavera va començar a treure el nas amb aquestes flors i allà es va aturar.

 

Més endavant, han començat a deixar-se veure les pulsatil·les o herba del vent. Aquelles que ens recorden que la neu no fa massa que s'ha fos. Blanques i peludes, amb un toc blavós per fora.






I arribo al pont que creua el riu de Bescaran per anar cap a Arcavell. I baixava engrescat.






Enfilo riu amunt i em trobo que el fred encara hi és molt present. L'aigua encara és gèlida en molts racons del riu. L'hivern encara no ha marxat del tot.




Tussilagos i marxívol al costat del riu. I les gencianes grogues que comencen a treure fulles.






M'acosto a l'Orri. Un lloc esplèndid per jeure una estona i deixar la ment en blanc, després de captar tota la màgia del lloc amb la càmera.






La meva intuïció no havia fallat, hi ha narcisos als prats, n'és ple. Però es nota que el fred allarga perquè encara no han florit.



Però sí estaven encatifats de groc. Per les prímules. I alguna viola i orquídia que comença a treure el nas.





Una cosa està clara, l'explosió de colors tot just acaba de començar. Hi haurem de tornar d'aquí quinze dies. I sovintejar el lloc fins que s'apagui l'estiu.

Comentaris

Jordi ha dit…
Sembla que tindràs des d'avui per acabar la feina doncs han dit que per allà dalt nevarà. Fins i tot les flors tenen ganes de primavera.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...