L'efecte Kilian

En Kilian, un heroi... Tants anys reivindicant un heroi com ell i ja el tenim aquí. Cada temporada, quan toca l'esportista de l'any, el personatge de l'any, el català de l'any... surt gent amb molt diners que xuten pilotes i treuen el cap a les revistes del cor. I cada any he demanat perquè no es reconeix gent com en Kilian Jornet que, molt possiblement, tenen més mèrits i han lluitat molt més que tots aquests esportistes de masses. Però ara ja està, ja el tenim aquí. I ara ja en tinc ben bé prou. Sempre en contra de la multitud? Potser sí, mai m'ha agradat el que tothom segueix, no sé si és una virtut o un defecte però la idolatració massificada sempre m'ha produït rebuig. Quan era petita no podia dir a la meva àvia que una cosa m'agradava perquè llavors me la donava tant que m'acabava enfarfegant. I amb el Kiian Jornet m'està passant una mica això.

A casa fa molt anys que sona el nom de Kilian Jornet, fa molts anys que la muntanya forma part del nostre món i aquestes coses es valoren. Recordo l'any 2006 fent la travessa de la Cavalls del Vent, un dels refugis el guardava en Kilian Jornet. I ja allà parlàvem del superhome. Però no pas amb tot. Crec que mai he menjat una sopa més aigualida que la que ens va servir per sopar i l'entrepà del pícnic de l'endemà duia el pa florit. I ara a en Kilian el coneix tothom i tothom l'admira i tots hem de ser com ell.

I això és un fenomen molt típic del nostre país. Quan una cosa o algun personatge els sembla interessant, sobretot si és "un dels nostres" l'exprimim i l'idolatrem fins a avorrir al personal. Ara sembla que per ser algú, per no ser un mediocre sense personalitat has de ser com en Kilian. O com la seva mare que de retruc també ens la fan empassar. La tele, les ràdios, els diaris, les llibreries... hi són a tot arreu. I tots ens venen el mateix missatge. Són l'exemple a seguir. Sigues com ells i aconseguiràs el que vols. Però no oblidem que darrere de tot això hi ha pur màrqueting, una marca de sabatilles, roba i complements esportius que vol fer diners i que no penso mencionar perquè a mi no em paguen per fer-ho. Una marca que necessita un heroi per vendre les seves sabatilles, les seves motxilles, les seves malles. I una altra que ha de vendre els seus rellotges. En Kilian no és res més que un aparador. Ell llueix tot el que els altres volen vendre. Els més joves s'hi emmirallen, d'aquí també el Team Junior patrocinat per aquesta marca i que vol captar joves corredors. Ens ho vam plantejar a casa però vam valorar que no calia caure en el joc. I què millor que una bona mare que faria el que fos pel seu fill, com la mare d'en Kilian. I aquí hi entrem les mares, per comprar tot això que els nostres fills ens demanaran. I jo no vull, ni he volgut mai, que el meu fill sigui un Jornet ni jo vull de cap manera ser com em diuen que és la seva mare. No, no m'interessa ser algú que m'imposen interessos comercials o mediàtics. En Kilian ven: ven sabatilles per córrer, roba, complements, rellotges... però també ben diaris, revistes, audiències televisives i llibres. Molt diner es belluga ara al seu voltant. i aquest esperit Kilian, tan pur, tan feréstec i tan natural es perd perquè alguns del seu voltant hi veuen un filó d'or. Ell transmet un missatge de senzillesa i d'humilitat que queda totalment esvaït amb el rerefons comercial agressiu de la campanya. No entenc, encara, com han volgut entrar en aquest joc mercantil.
L'efecte kilian. Ves per on, tant de temps reivindicant-lo i ara no el vull per a res. Per a la meva família la muntanya és el nostre món, cadascú de nosaltres la vivim a la nostra manera. I no volem pas ser Kilians ni mares de Kilians. El noi que em venen ara no m'agrada, perd tota la seva essència. Ara veig que jo no volia aquest heroi. A mi m'agrada més el Kilian desconegut, aquell que feia sopa amb aigua i entrepans de pa florit, que corria per les muntanyes del Cadí sense que ningú es girés a assenyalar-lo.

Comentaris

ignasi ha dit…
Excel•lent reflexió políticament incorrecte! Comparteixo plenament amb tu aquesta crítica a l'entronització de personatges tan popular a casa nostra que recorda els sants posats en altars de velles esglésies. Portem ja anys d'idili amb Guardioles, Joels Joans i Mikimotos (amb diferents dosis de glamour tot s'ha de dir!). Ara li toca al Kilian i la idolatració ja no inclou només aixecar-se ben d'hora ben d'hora i ser enginyosos, ocurrents i divertits que ara també hem de saber portar el cos fins al límit! Per sort amb la Mengual no van tenir tant d'èxit i de moment no hi ha problemes d'overbooking a les piscines!
Jordi ha dit…
Hi ha diferents aspectes: és un fora de sèrie i això cal reconèixer-ho. També és una loteria genètica que puguis fer certes coses sense desfer-te els genolls (ell i d'altres eh!). També estar la necessitat de viure i de guanyar diners. Hi ha qui acceptar entrar en aquest joc empresarial que ja sabem que embruta tot.

Fa poc, en una web de corredors anunciaven la motxilla que Ell ha dissenyat. I jo em pregunto: de veritat l'ha dissenyat?

És una pena com aquest sistema econòmic ho embruta tot.
enric faura ha dit…
Comparteixo tot el que dieu. Sense treure-li cap mèrit al Kilian, que ha fet i fa coses excepcionals gràcies a una fisiologia fora de sèrie, hi ha dos aspectes que em neguitegen:

a) la minimització del risc i banalització de la muntanya que transmet.

b) no tinc clar si s'adona que hi ha altres persones que se n'aprofiten descaradament, l'expremen i ara juguen amb la seva vida.

Li desitjo el millor, però ha entrat en un terreny extremadament arriscat.
Núria Tomàs ha dit…
En aquest escrit està clar que només he volgut reflectir un món molt artificial i embrutat pels diners que hi ha al voltant d'un noi que per genènica o per fisiologia surt del normal. En Kilian és especial i, com molt dieu, això és indiscutible.
També comparteixo amb vosaltres aquesta por a que la resta minimitzin el risc, que hi és sempre, per voler imitar-lo. La muntanya sempre se l'ha de tractar amb molt de respecte. La massificació de la muntanya per moda és un altre problema. I, si Enric, tens raó, també m'he preguntat a vegades si posar la vida en perill continuament és una filosofia de vida que ha triat o és el que li demana, o imposa, la marca en qüestió. Tot plegat és un terreny molt relliscós.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...