Era Val d'Aran



Aquests dies de Tots Sants hem decidit marxar i desconnectar encara que la gent del Sedis no ens ho han posat fàcil. Ostres, que pesadets... Però tot i així hem pogut fugir de la rutina. Un quan arriba uns dies per poder escapar-se intenta buscar quelcom ben diferent del que està acostumat. Nosaltres no, hem canviat de lloc però sense variar l'entorn. Vam fer cap a la vall d'Aran. Al costat de casa, ja veus... Però no us equivoqueu que del costat de casa, res de res! Dues hores de camí, dos ports de muntanya i moltes corbes. Res d'autovies, res d'autopistes, res de peatges. Buscàvem alta muntanya amb paisatge atlàntic i a fe de Déu que l'hem trobat!

El primer pas era buscar un lloc on poder descansar i no va ser fàcil. A falta de quatre dies pel pont molts dels hotels de la vall estaven ben plens. No volíem endinsar-nos molt a la vall i buscàvem pels voltants de Salardú. Per què Salardú? Perquè jo tenia al cap pujar al circ de Colomers i era el punt més proper. A Salardú tot estava ple i vam poder aconseguir una habitació pels quatre a Bagergue, un poblet a dos quilòmetres de Salardú. I la veritat és que no ens vam equivocar!  Hi vam arribar de nit i teníem moltes ganes de llevar-nos per veure què s'hi coïa des de la finestra. De moment una panoràmica de Unha i Salardú amb llums de nit. 

La foto és molt dolenta però va ser el que vam veure només arribar. Unha i Salardú al fons.

Al matí l'estampa era bucòlica: la vall, les muntanyes del PN d'Aigüestortes i el massís de la Maladeta al fons, amb l'Aneto imponent. 

Unha a les nou del mati, quan el sol comença a treure el cap. Al darrere Mont-romies i al fons a la dreta el massís de la Maladeta.

La mateixa vista a la tarda, quan el sol ja marxa per l'oest. El massís de la Maladeta ben clar.

L'Aneto, imponent i altres pics del massís de Maladeta.

Ganes també de veure què hi havia a la part del darrere del poble, la vall de l'Unhola. La tardor la converteix en un paisatge de colors groguencs, amb ganes de trepitjar-ne terreny.


A dalt i a baix, la vall d'Unhola i el poble de Bagergue.


Bagergue és un poblet de conte, sembla com si en qualsevol moment hagués de sortir algun follet de les cases o el mateix Gepetto. Carrers empedrats, cases de pedra i fusta i teulades molt inclinades, acabades en punxa. 



Tot i que la vall d'Aran no és un feu independentista, vam poder veure dues estelades penjades en dos finestres de Bagergue. Anem bé. 

Una de les cases típiques de la vall, tal com si fos la casa de la Blancaneus.

L'església de Bagergue

Tots els pobles de la vall tenen la mateixa arquitectura, amb església romànica de campanar octogonal i barret de bruixa, com el de Bagergue, Salardú o Montgarri. 

Bagergue

Salardú

Montgarri

També hem menjat molt bé, ho cuiden força. Això sí, costa trobar algun lloc on no et fotin la clavada de turista pijo espanyolito.

Algunes decepcions també ens hem endut. Vielha és molt lleig a part d'algun raconet, similar a l'Andorra més rància. Andorra ha sabut modernitzar-se, fer-se guapa però Vielha sembla ancorada en un comerç de fa trenta o quaranta anys. Xocant no trobar ni un borrall de català, l'espanyol és amo i senyor de comerços i restaurants, on hi treu tímidament el cap l'aranès però perquè ho mana la llei. De parlar-lo, ni rastre. Molt turisme de pells o bosses cares, amb un castellano castizo i molta ferum de PP. Castellano fino, finíssimo de grans cotxes luxosos 4x4. Creia que només trepitjaven la vall a l'hivern però hem pogut comprovar que també n'hi ha a la tardor. M'incomoden aquesta gent, d'aquells que et miren per sobre les espatlles i s'irriten si et senten parlar en català. Dels que el més important a la vida és fer veure al demés que ells tenen molt diners, encara que estiguin més pelats que una rata. Els hem trobat a tot arreu, no només passejant per Vielha o Salardú. El més inesperat ha estat la invasió de llocs on no hauria cregut mai veure-hi gent d'aquest estil, com a Colomèrs, encara que la majoria era impossible que arribessin a pujar fins a l'estany Major, o al camí entre Beret i Montgarri on a la tornada ens hem anat creuant una riuada de dones amb abrics de pell, botes i perfums, homes amb ermilla acoltxada de color verd i gorra de caçador de finca caciquenya i nenes rosses amb patalonets de pinces i llacets a les cuetes. Jo flipava però ells també ens miraven amb cara de pensar que els desubicats érem nosaltres, una dona amb pals estranys (de marxa nòrdica), mocador al cap i càmera de fotos al coll penjant. 
El diumenge teníem intenció de parar a la Mollera d'Escalarre però ho haurem de deixar per un altre dia perquè la pluja era intensa. Com a mínim el temps ens ha respectat força els dies i el que havia de ser dies freds, amb pluja i, fins i tot, neu, s'ha convertit en dos dies de sol, cel esplèndid i pocs núvols.

En propers escrits comentaré els dos magnífics indrets que hem trepitjat: el circ de Colomèrs i el camí de Beret a Montgarri. Amb fotos que la llum d'aquests dies m'ha ajudat a captar la riquesa paisatgística dels llocs. A casa els molesta que faci fotos, de fet ni les han vist! Els entenc, ha de ser molt pesat anar amb algú que a cada dos passos para per mirar per un forat i disparar. Jo les penjo aquí i potser a algú li faran gràcia, sense haver hagut de passar el procés de la producció i només veient el resultat!

Comentaris

El futur bisbe ha dit…
Dijous vam passar-hi i divendres també, ni tant sols la vaig trepitjar, a la Val em passa com a Andorra els hi tinc una extranya mania.
Suposo que no et vas oblidar la Nespresso.
Mira que deixar el club del Bisbe sense comandament, on s'ha vist això '
Joana ha dit…
A l'estiu també hi ha de pijos espanyolitos! I un munt de gent al Pla de Beret, fent fotos als cavalls i vaques. T'entenc això de les fotos!
Aranés de Bagergue ha dit…
Cercaua fòtos de Bagergue e m'è trapat tamb açò. Er aranés encara ei viu e lo parlam! Non parlaries atau se non sabèsses çò qu'a passat en Occitània. Nosati non auem perdut era transmission familiara dera lengua,e l'auem ena escòla, etc. Er aranés non ei escrit pr'amor que dera escòla aranès ne hè pògui ans, non 30 coma era catalana! Eth desconeishement hè molt mau.
ÈM ARANESI, NE ESPANHÒUS NE CATALANS. E se non t'agrade eth nòste país, non cau que i tornigues. Nosati mos l'estimam atau coma ei.
Núria Tomàs ha dit…
Noi, he hagut de tornar a llegir l'escrit per recordar on havia deixat els aranesos com un mocador ple de merda però, ostres, no ho he trobat! Què et molesta, que he dit que Vielha l'he teobat lleig? Home, he tirat moltes floretes només he dit que Viella m'ha decepcionat. Que només s'accepten les coses maques? Doncs mira, jo tinc per costum dir el que m'agrada i el que no. Pel tema de la llengua i la identitat no crec que ens distenciem massa. He dit que tot fa ferum d'espanyol fatxa. Sí noi, és el que he viscut. Fins i tot amb els meus fills fèiem la conya que necessitàvem conversa de poble pirinenc salvatge, com el que estem acostumats. Tots els trets identitaris aranesos i occitans tenen el meu màxim recolzament, com si voleu fotre el camp de Catalunya, però us estan envaïnt, em sap greu dir-ho. El turisme mana i la llengua predominant és l'espanyol i segurament és culpa dels que manen a casa vostra, polítics i societat. Ja m'hagués agradat que se'm dirigissin en aranès als comerços, als rètols... Però no és així. L'aranès seria fantàstic però no accepto que abans que el català tingueu el castellà com a llengua de rebuda. El mateix passa a Andorra, calcat!
Doncs mira, sí tornarè. I tan de bo et trobés perquè és el que vaig trobar a faltar. Gent que defensés el territori per sobre dels interessos turístics al serveis de pijos castellanufos que et miren per sobre l'espatlla senzillament perquè ets català.
Em sembla que tu també t'has exaltat per desconeixença del meu pensament i la meva ideologia.
Núria Tomàs ha dit…
I perdona, però l'escola catalana té molt més de 30 anys, no fotem.
Aranés de Bagergue ha dit…
òla de nau. Es mies desculpes de còr per er ahèr dera fòto. Cercaua fòtos de Bagergue en Google e la traiguí d'eth directaments, mès tard òc que dintrè en tot blòc e vedí tot açò. È retirat era imatge enquia que parlam.
Totun, jo non veigui cap d'insult en mèn comentari. Dilhèu òc que tà tu Vielha ei lèja, pero çò que me molestèc siguec es ahèrs dera lengua e era identitat. Jo quan baishi tà BCN tanpòc me parlen en catalan era màger part des viatges, e non per aquerò digui qu'eth catalan degun lo parle. As de tíer en comde qu'er aranés ei era lengua pròpia d'Aran mès non de toti es aranesi, e qu'ei un país plan petit. Deféner aguesta lengua ei complicat, mès sajam de hè'c. Aran ei esdevengut un país toristic, ath cant de Baquèira (Vaquèira, en aranés). Mès, a veir, te digui: tu parles catalan a totòm, e tanben ara gent de dehòra? Sabes perfectaments que tu dilhèu òc, mès era màger part dera gent non. E AQUERÒ non vò díder que non s'estimen era sua lengua!
Era normativisacion dera aranés hè molt pògui ans que s'a hèt, non arribe ne as 30 ans. Era escòla catalana pòt auer mès de 30 ans, mès era aranesa non. Per aquerò ne es òmes de 30 ans lo saben escríuer.
Per auqerò deth castelhan coma rebuda. Tà nosati, ei çò mès fàcil, eth torista ven d'Espanha e non de Catalonha, e se non de França. Aran ei ua tèrra de termièra, e personauments jo creigui que Catalonha mos a impausat eth catalan dera madeisha manèra qu'Espanha er espanhòu. Non auem batxillerat en aranés perqué era Generalitat non vò, ne era selectivitat. E Generalitat encara mos a de pagar un pialèr de sòs que non auem vist, e que era òc que crobe d'Espanha. Damb aquerò non voi díder que Catalonha mos ataque, pero que emplegue un "doble rasero" per çò que tenh ath catalan e ar aranés.
Serè encantat de que tornigues a Aran, mès non t'artures en Vielha, ne en Baquèira. Descorbis Canejan, Bausen, Mont, Betlan, Aubèrt, es bòsqui e es lanes, era gent, es tradicions, era musica e es dances.
Desculpes per emplegar era tua fòto e ja sabes: http://ethpais.blogspot.com/

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...