Som-hi!!

Bé, som-hi. No sé què sortirà perquè tinc un garbuix de sentiments i sensacions que costen de pair. Jo crec que des de que tinc ús de raó  que desitjo ser fora d'Espanya. Quan anava a Madrid, a la Sierra, els estius amb els meus pares a aquella residència per empleats del Banc Urquijo, el que més desitjava és que tots em sentissin parlar en català, sentir la música de la Trinca o el Llach o fins i tot els Segadors. M'agradava perquè em feia sentir diferent i volia que els d'allà, de tot Espanya però bàsicament de Madrid, sabessin que jo era diferent. Amb 12 anys ja vaig rebre el primer avís: "vete a tu planeta" deia un paper tirat des d'una finestra. I polaca, allà vaig saber que ens deien així quan una noia madrilenya explicava que estava amb una polaca. Jo la buscava fins que em vaig adonar que la polaca era jo! I els estius a Calafell, amb tots aquells que celebraven el 18 de julio i tenien enganxines de Fuerza Nueva al vidre de la terrassa. Llegia llibres en català i en castellà, indistintament, però em guardava per aquestes ocasions els catalans i, si podia ser, amb portades i títols ben reivindicatius. I la Terra d'Escudella, i el Tortell Poltrona i el Tirant lo Blanc, i l'escola del Parc del Guinardó... Havia simpatitzat amb ETA, no ho negaré pas. Fins que les finalitats d'ETA van deixar de ser polítiques i militars i van passar a ser terror sense sentit, amb l'atemptat d'Hipercor. Allò ja no era el que jo volia. I el pòster de la Norma, aquella noia que ens deia: "sóc la Norma el català cosa de tots" Així que aquest sentiments el duc a dins des de fa molts anys. D'on ha sortit no ho sé, a casa no parlaven d'independentisme, parlaven de catalanisme però tot calava. Amb un avi republicà d'ERC i una àvia per l'altra banda que provenia d'una família dedicada al teatre i la pintura en plena Renaixença alguna cosa havia d'heretar.

I aquest sentiment no l'he perdut mai, ni tan sols l'he adormit. Mai m'he resignat a ser espanyola i catalana a la vegada. Catalana i prou. I sempre he somniat en un estat independent, l'he annel·lat. Però no crec que mai m'hagués imaginat viure el moment que estem vivint. Amb els anys he passat a l'acció: les consultes, Òmnium, l'ANC... Primer amb certa por, mai amb vergonya. He aguantat moltes mofes, molts menyspreus. Érem quatre i amagats. Érem uns somnia truites, uns utòpics, uns babaus... Aquells que lluiten per causes perdudes. Des de fa cinc anys cap aquí les coses han canviat. Ja pots explicar-ho obertament, ho pots argumentar. Trobes gent que pensa com tu, gent amagada com tu però encara topes amb els que creuen que, estant com estant, ja els va bé. El sentiment hi és, creix, però la creença en aconseguir-ho algun dia, no. Un dia, ja en deu fer cinc anys, vam anar a la presentació d'un llibre de'n Víctor Alexandre "La paraula contra el mur". Aquell dia l'Anna em va dir: "Núria, prepara l'escala que el 2014 hem de saltar el mur". Era divertit, de tant en tant li passem el drapet a l'escala, l'enlluentem... Fem volar coloms però teníem sempre clar que era una simple il·lusió. Teníem, fins fa uns mesos.

No em pregunteu pas què ha passat aquest últim any, no sóc capaç de fer una reflexió serena i estructurar els fets. No ho sé. Només tinc clar que estan passant moltes coses. Coses que podia preveure en anys, fins i tot en dècades però tot va molt ràpid, tot s'accelera i en caiguda lliure, a acceleració de 9,8 des de molt amunt. I tinc la sensació que els pisos s'acaben i l'acceleració és molt gran. L'impacte està a punt de succeir.

Ara estic neguitosa, no sóc capaç d'assimilar ni de canalitzar tanta emoció. Estic nerviosa, impacient, excitada. I em supera. Un punt de vertigen però del bo. Del que tens just abans d'arrencar l'atracció del parc. Ho comparo amb els dies previs a la nit de reis, la de quan ets petit i no pots dormir. Per una part aquella esperança que els reis et portaran allò que els has demanat però per altra part aquell punt de desconfiança de si no et portaran allò que tanta il·lusió et fa. Ho noto, estic pendent de les notícies, de les informacions que donen aquí i allà, de les reaccions de la gent i, sobretot, de la dels polítics. Seria molt injust que aquesta il·lusió que s'ha generat, no només en uns quants que fa molts anys que somniem sinó la de molts que just ara comencen a fer camí, acabés en un no res perquè els que ens han de ser grans no han estat prou valents. Molta gent desconfia de l'actual president del govern català i del seu partit però jo sempre m'aferro a unes paraules d'una persona que em mereix molta confiança i no el tinc per mentider. Una persona propera, de la terra, del Pirineu, de la Seu i d'aquest partit que en més d'una ocasió ens ha dit que tinguem confiança, que hi estan treballant i que l'objectiu només és un. Sempre diu que ell lluita per això i que anem pel bon camí. Jo me'l crec i espero que no em falli. Les seves paraules són les que en moments d'incertesa em fan buscar alguna raó, encara que incompresa, els dugui a fer o dir el que no volem. 

I també hi ha una raó per la qual tinc molta fe en que tot això arribi a bon port. Sempre diuen que darrere d'un gran home hi ha una gran dona. En aquests moments la força és màxima perquè darrere d'un gran home hi ha dues grans dones: la Muriel Casal i la Carme Forcadell. Elles dues tenen una força provinent de la serenor, el respecte, la calma que les fa encara més exemplars. Les he conegut i hi crec. Són així, fermes però dolces, transmeten pau i esperança. Però no s'arronsen, no dubten, ho tenen clar. Elles volen una cosa i lluitaran per aconseguir-la. Les han volgut eliminar però no han pogut perquè tenen al voltant un poble que les acompanya i les fa costat. I ho han dit, elles ajudaran al gran home mentre el seu objectiu sigui el mateix però també hi seran per vigilar perquè en moments de flaquesa l'home no es faci enrere. I mentrestant altres grans homes i dones es dediquen a recórrer el país per explicar també des de la serenor, el diàleg i la bondat el perquè dels nostres desitjos. És el moment d'anar tots junts però cadascú en el seu paper, sense empentes ni egocentrismes. Tots treballem a l'hora però cadascú des del seu sector. 
I tot això em produeix un estat d'excitació molt gran. Sembla mentida, tants anys esperant aquest moment i ara fins i tot sembla que m'agafi desprevinguda. La tensió i la il·lusió són tals que no em puc imaginar un final que no sigui el desitjat. 

Penso en el meu avi i la meva àvia. Els agradaria viure aquest moment. Si ho aconseguim, segur que estarien ben contents que els seus néts puguin veure la terra lliure d'una vegada. Si ho aconseguim... I això depèn de tots, ara no ens podem fer enrere i tampoc podem deixar sols els grans homes ni les grans dones. Ells, ara més que mai, necessiten que tots units fem pinya. És l'única manera que l'enxaneta no es faci enrere i sigui capaç d'aixecar el braç per poder dir amb contundència que el castell s'ha alçat. 




Comentaris

Moisès ha dit…
Expliques detalladament totes unes reaccions emocionals que molts tenim, una de les dites per la xarxa del 10-S per la nit era #nopucdormir.
Pensa que fa només un parell de mesos estava amb la moral per terra els vaig dir als de l'ANC que no hi creia, però que òbviament endavant.
Pensava en Noruega i en enviar al Xavier a estudiar a Israel, però més endavant clar.
I ara ...............
En qualsevol cas mantinc la serenor, i fins i tot estic menys radicalitzat, però que molt menys.
Penso que ha arribat l'hora de l'assertivitat, de la inclusió, de la positivitat i no de la desqualificació, em fa sentir més segur, aquella seguretat que et diu, això està guanyat, només cal esperar els errors dels altres.
Amb tot, no ho tinc gens clar, no me'n refio dels ciuencs, tot i que m'han arribat informacions, d'aquelles que et diuen; m'ha dit una persona molt ben conectada i informada que això ja està encarat.
Llegendes urbanes ?
Tampoc tinc clar de què siguem una majoria prou important.
Però el que m'ha sobtat, és que són més dèbils del que ens pensàvem, i que només tenen la "roja", no els hi queda res més.
És temps per somiar, i d'esperança, amb tot intento tocar amb el peus a terra, tot i que estic convençut que el Quim, la Laia i el Txevi, ho veuran, nosaltres no ho sé.
Vaja !!! deixem reposar les emocions.
Salvador ha dit…
Ha deixat de ser una utopia, ara es veu possible.

M'explica el meu fill a Barcelona que molts dels seus coneguts que fa uns mesos passaven del tema ara són independentistes. La gent jove s'hi està il·lusionant i la més gran està perdent la por i recuperant l'esperança.

Recordo quan la mare m'explicava la gran il·lusió que li va fer als 16 anys la proclamació per Macià de la República Catalana. Esperem que aquesta vegada sigui la bona.
Jordi ha dit…
Qualsevol hauria signat, fa només uns mesos, perquè passes el que està passant.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...