El Monopoly


Feia molt temps que no jugava al Monopoly. De petita me'n feia un fart. Fa uns dies els meus fills m'hi van fer jugar, una mica obligada, ho he de reconèixer. Tinc el de carrers de Barcelona però el primer xoc va venir quan vaig llegir calle Urgel. Hosti tu, els carrers en castellà i castellanitzats. I això que ja estan normalitzats, Infanta Carlota ja és Josep Tarradellas. Però bé, empassant cada cop que llegia aquests noms vam començar a jugar. Els dos nanos van començar molt eufòrics, tenien diners i el seu objectiu era comprar molts carrers i començar a edificar amb la il·lusió de poder fer-hi hotels. I si els carrers eren d'alt estanding, amb idioma d'estar per casa de classe alta, molt millor. A l'hora de negociar el repartiment de terrenys no entenien com jo no havia volgut molt carrers, de fet només me'n vaig quedar dos i un d'ells el més barat, i vaig preferir els serveis: tren, aigua i llum. Se’n reien tot imaginant què passaria quan passés per casa seva amb els seus sumptuosos hotels. Però la cosa no els va anar tan bé com creien. No comptaven que haurien de pagar pels meus serveis, aigua, llum i, sobretot, transport. L'alt cost de les energies els estava arruïnant, sobretot ara que no tenien un duro perquè ho havien gastat tot en comprar terrenys, cases i grans complexos turístics. Només quedava una opció, hipotecar els terrenys i les propietats. La banca els deixava els diners per fer els pagaments a retornar en un 10% més del seu valor. En alguna ocasió van aconseguir recuperar les seves pertinences però els donaven pocs beneficis perquè havien perdut tota l'edificació que hi havien fet. I cada cop que passaven per les estacions o l'aigua i la llum m'havien de pagar. La cara d'alegria i eufòria del principi de la partida i aquella actitud de mofa cap a la meva poca ambició i afany de guanyar es convertia en cara de desànim i frustració, amb alguna llàgrima galtes avall. I va arribar la ruïna, el crac. Ni amb totes les propietats hipotecades no podien fer front als pagaments i, primer un i després l'altre, van haver de plegar el joc. Totes les seves propietats se les va quedar la banca. Semblava més aviat una immobiliària que no pas una entitat bancària. S'havia quedat amb moltes propietats a les que havia concedit una hipoteca i no havia pogut cobrar. Jo els hauria pogut comprar però, perquè? Jo no els necessitava per a res. Si em dedicava a comprar el que tenia el banc i a edificar, en dues tirades s'acabava el joc. El que jo volia és no perdre el que jo tenia, poder anar tirant i intentar que la resta es recuperés per poder seguir jugant. Amb els meus pares les partides no s'acabaven mai i aquella crec que era la partida al Monopoly més curta que havia fet mai per culpa de l'ambició i, posteriorment, la ruïna dels jugadors. Un plorava, l'altre despotricava, cridava i engegava les culpes a la sort, la injustícia, les males jugades de l'altre, les regles del joc... Però mai va culpar del seu destí a ell mateix. Em va agradar la partida: la majoria arruïnats, la banca plena de terrenys hipotecats, un joc sense cap moviment de compra ni venda, un ambient de mala llet generalitzada. Un joc molt educatiu, mai l'havia concebut d'aquesta manera. Vaig poder explicar, i penso que ho van entendre perfectament, què estava passant en aquest moment. Que la crisi actual era una conseqüència d'una flagrant crisi de valors on l'ambició, el poc respecte cap els demés, l'enriquir-se a costa d'escurar les butxaques dels altres, uns bancs rapinyaires oferint hipoteques a tot bon veí, ens havia dut a aquest ambient enrarit, de mala llet i tristor i assenyalar a tots com a culpables de les desgràcies sense interioritzar què havia fet malament cadascú. Potser que tots aquests economistes que intenten explicar què passa i què ha passat es deixin de tants tecnicismes i recomanin a la gent una bona timba de Monopoly. Això sí, busqueu una edició més nova on el carrer blau cel sigui el carrer Urgell i el vermell la ronda Sant Pere.

Comentaris

Escola Aqua Alba ha dit…
Ostres!!! quina reflexió més collonuda i pedagògica per explicar als més joves... A través del joc es poden entendre moltes coses...molt bé sí senyora!
Núria ha dit…
És fer-los viure la mala estona i la posterior reflexió sense passar el mal tràngol que viuen molts avui. Qui diu que jugant no s'apren res?
Joana ha dit…
Potser no havien jugat al Monopoly com nosaltres, amb edició castellà dels carrers de Barcelona. Quan hi jugava de petita, tenia un amic, un nen, que no sabia perdre i sempre acabava tot per terra, no acabàvem mai la partida! Suposo que per això, me n'he estat de comprar res!
ignasi ha dit…
Molt bé Núria! Mai hauria dit que se li pugués treure tant suc a aquest joc d'especulacions. Però també de la teva estratègia d'apoderar-te dels serveis bàsics (endesa, agbar, renfe, gas natural...) se'n podria treure una bona reflexió que segur també els hi vas explicar...jejejje
Núria ha dit…
I això que diuen que són empreses deficitàries... Ara, veient que cobren els seus directius vaig pensar que era més inteligent que la bombolla del totxo.
Bromes a part, en vaig aprendre del meu pare, ell sempre deia quevel més rendable era tenir les quatre estacions i els serveis d'aigua i llum perquè eren ingressos fixos i, estadísticament, hi havia més probabilitat de caure-hi que no a les altres.
josefina ha dit…
Corro a imprimir-me aquest magnífic text per tindre'l sempre a mà, és rodó. Per cert, el carrer més barat, ¿eh que era calle Lauria? Grans estones, amb el Monopoly!
j.
Jordi ha dit…
Jo mai no vaig aconseguir guanyar amb aquesta tàctica :( . Però si que està clar que ara, el que dóna els diners són aquets serveis bàsics.
Núria ha dit…
Sí, Josefina, la calle Lauria és la més barata! Quan algú em deia que hi vivia de petita em pensava que ho feia en una barraca.

Jordi, el joc està fet perquè vagis a buscar els carrers luxosos. Amb la resta, no et faràs d'or però si els altres s'omplena ambició pots guanyar el joc amb comoditat.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...