Bescaran

He estat alguns dies sense publicar cap entrada però no vol dir que no hagi escrit. He anat recopilant algunes coses, així que aniran passant una darrera l'altra.

Aquesta ja té uns quants dies però quan has de fer algun escrit amb imatges, mapes i més filigranes, l'iPad es queda curt. Així que vaig desistir a penjar l'última sortida que vam fer abans de marxar a la platja.

Bescaran, la part més nord de casa meva. Un dels indrets més salvatges de l'Alt Urgell, veritable alta muntanya. Un poble perdut ben amunt,  el seu nom té un origen iber, com molts dels del Pirineu, i que significa vall entre muntanyes escarpades. Ens podem fer, doncs, una idea del racó. Bescaran en té moltes d'històries i llegendes, des de cavallers a contrabandistes. Històries llunyanes i històries ben fresques.


Des d'aquí es pot accedir als pics que coronen la vall del Segre, el Monturull, el pic Negre, Perafita (el tossal de les Truites) fins arribar a la tossa plana de Lles. No és el sostre de la comarca ni del municipi de les Valls de Valira, que és el pic de Salòria, però s'hi acosta molt. A l'altra banda, la Rabassa d'Andorra, altrament anomenada Naturlàndia, encara que ens faci molta ràbia. És una altra de les zones boniques de l'Alt Urgell seguint el riu de Bescaran cap a la seva capçalera. Bosc de pi negre, pastures alpines i grups de bordes que ens indiquen una important tradició ramadera. A vegades crec que no en som conscients del que tenim a tocar de casa, però potser és millor reservar aquest encant a uns quants que realment el sabran valorar i no se'ns passi pel cap muntar-hi complexes d'atracció turística qüestionable com han fet els nostres veïns de la cara nord. No vam arribar al Monturull, se'ns feia tard i hi havia la gravació del Lipdub de la Seu, així que deixem l'ascensió per un altre dia. Interessant, també, la travessa fins a la Rabassa que penso fer algun dia amb temps. Com sempre, un petit mapa de la zona i els topònims més significatius. I evidentment, unes quantes fotos de l'alta muntanya pirinenca de l'Alt Urgell. 

No vam sortir del poble de Bescaran, vam tirar un mica amunt per la pista per fer una aproximació cap a l'alta muntanya. Només baixar del cotxe ja vam trobar una de les flors més vistoses i de gran bellesa dels prats, el lliri blau o dels Pirineus. Primera alegria. Quan n'hi ha molt és capaç de tenyir el paisatge d'un blau intens. Gaudiu-lo.




Una altra de les flors reines dels prats pirinencs, la genciana de Burser, alta i espigada, de flors grogues i acampanades.


La tora, que pot atraure l'excursionista inexpert amb la seva bellesa però no pas el bestiar. Ells saben que és mortal i per això podem trobar grans mates de tora blava enmig dels prats, senyal que el animals ni s'hi acosten.

Algunes flors es poden confondre amb l'apreciada Àrnica com aquestes compostes. Compte, hi ha gent molt llesta que ens voldrà donar gat per llebre i no tot el que ens volen vendre és l'àrnica de debò. Ara que, sembla que a molts insectes poc els importa això.

 

El clavell dóna un toc rosat als prats i les campanetes de lila. 


A les zones molt molles i anegades d'aigua hi trobem la saxífraga estel·lada, de flors petites i puntejades de groc. 


 Veròniques de flors petites i linàries estriades s'alcen en lloc rocosos. 

El riu de Bescaran baixava amb força aigua, senyal que la neu s'ha fos ben tard. El gesp encara és ben verd però no passaran massa dies que comenci a canviar el color verdós cap el groc que ens indiqui que a l'estiu li comença el principi del fi.





A sobre, el Monturull traient el cap.



Per l'altra banda les parets del Cadí, l'altra meravella de l'Alt Urgell. 


La zona més propera a Bescaran és plena de prats de dall a punt per a la segona dallada de l'any. Al fons, la vall del Segre i el poble d'Alàs. El toc vermellós i pelat el dóna la zona cremada d'aquest mes de març que aquests dies hem reviscut a la memòria amb els incendis de l'Alt Empordà.


 Si algú té ganes algun dia de descobrir aquests llocs només m'ho ha de dir. A vegades penso que a poca gent li atrauen aquests espais o, si més no, de la manera que les valoro jo. Poc interessa conèixer què és el que ens envolta. Està de moda córrer per la muntanya, posar a prova el cos, buscar aventures però massa cops no es para atenció al que trepitgem, olorem, veiem, ni es desperta la curiositat per saber què és i com és el que tenim a la vora dels peus.

Comentaris

Totalment d'acord amb el que dius. Abans de tindre crios, amb el Marc solíem anar els dissabtes o diumenges a conèixer els pobles de la nostra vora. No teníem gaire temps per fer excursions llargues però ens agradava molt passejar pels pobles, alguns ja deshabitats. Diumenge passat vaig pujar a Bescaran... per primer cop! Hi vam fer una celebració familiar, i em van quedar les ganes de donar un tomb com el que ens descrius. Quan tingui la parelleta a punt per anar a fer caminades ja et demanaré que ens facis de guia o ens indiquis bones rutes.

j.
Jordi ha dit…
A mi m'agrada córrer però mai no he aconseguit fer-ho per muntanya, tot i que on visc faig molta pendent. Per a mi muntanya és sinònim de caminar, mirar el paisatge i ritme tranquil.

Per cert, a Bescaran es menja molt bé.
Núria ha dit…
Josefina. Acafeu el cotxe i pujeu pista amunt fins als mateixos prats i el riu. Segur que els nanos s'ho passaran pipa i estaran fresquets! No cal grans caminades.

Jordi, on viuen els teus pares encara en fa més de pujada.
ignasi ha dit…
Que puc dir-te de nou a banda de l'envejeta que ja he expressat altres cops? Deixa'm, però, que faci un comentari a rel de la teva darrera observació sobre les curses de muntanya. Jo acostumo a participar a la Travessa del Montseny (per allò de que acaba a Gualba). És un recorregut preciós, pels quatre cims del Montseny. Fa uns tres anys, una responsable de l'organització li va preguntar al guanyador quines sensacions havia tingut en veure l'espectacular sortida de sol que hi va haver. La resposta: "quin sol?". Evidentment, i per sort, no tothom viu les travesses de la mateixa forma, però és cert que n'hi ha uns quants que els és igual si el recorregut passa pel mig de muntanyes o entre edificis. Al meu bloc, tot i que no em referia als "travessaires" vaig fer un comentari "¿Perlas o margaritas?" sobre això. No sé si tu has fet cap nota sobre el tema però segurament tocarà pensar-ne una, perquè té més cua que la que es veu...
ignasi ha dit…
Que puc dir-te de nou a banda de l'envejeta que ja he expressat altres cops? Deixa'm, però, que faci un comentari a rel de la teva darrera observació sobre les curses de muntanya. Jo acostumo a participar a la Travessa del Montseny (per allò de que acaba a Gualba). És un recorregut preciós, pels quatre cims del Montseny. Fa uns tres anys, una responsable de l'organització li va preguntar al guanyador quines sensacions havia tingut en veure l'espectacular sortida de sol que hi va haver. La resposta: "quin sol?". Evidentment, i per sort, no tothom viu les travesses de la mateixa forma, però és cert que n'hi ha uns quants que els és igual si el recorregut passa pel mig de muntanyes o entre edificis. Al meu bloc, tot i que no em referia als "travessaires" vaig fer un comentari "¿Perlas o margaritas?" sobre això. No sé si tu has fet cap nota sobre el tema però segurament tocarà pensar-ne una, perquè té més cua que la que es veu...
Núria ha dit…
Saps doncs vinc, Ignasi? De Maçanet de Cabrenys on el Quim, per cinquè any consecutiu, hi ha corregut una cursa de muntanya. Ja fa molts anys que els estius els dedica a això. Aquesta li agrada pel paisatge, pel terreny, per aquella pujada, aquella baixada, aquell escarpat, aquell corriol... Ell, per sort, et sabrà dir quin tipus de vegetació hi ha però, evidentment, no podrà concretar. Avui, 22 km en dues hores i quart. Ja m'explicaràs... El diumenge passat en a fer una a Ordino. La va fer molt tranquil, molt per sota del que acostuma a fer. I el primer que em va dir a ser que havia pogut gaudir del paisatge, cosa que quan va "a full", com diu ell, és impossible..
Ar bé, tenim la sort que el Quim la muntanya la viu de les dues maneres. Pot anar a passejar amb nosaltres, sap ocells, plantes, li encanta descobrir coses noves, animals nous... i la mateixa muntanya, els mateixos camins, li poden servir un altre dia per posar a prova el cos. Crec que és la manera ideal de viure la muntanya.
Un altre exemple. A aquesta cursa d'Ordino jo hi feia de control a l'Ensegur, un dels indrets més espectaculars d'Andorra, a una horeta de pujada dura. A la gent que fèiem el control l'organitzador ens indicava on havíem de col•locar-nos segons les referències que coneixíem. A alguns els indicava la borda tal, la casa qual, a altres el lloc aquell on an anar un dia a córrer i a mi em va donar com a referència unes moixeres de guilla immenses que hi ha just a l'arribar a l'Ensegur. Cadascú viu la muntanya de maneres diferenst però si no coneixes què hi ha al territori, difícilment el pots respectar.
ignasi ha dit…
Quina sort que tenen el Quim i la Laia perquè tenen l'entorn i el coneixement que els hi doneu. Qui ho havia de dir d'aquell bebé que seia com un avi a la cadireta amb la manta de quadres! Ja sabia que en Quim fa curses de muntanya i és fantàstic que les pugui gaudir en la doble vessant. Dona-li una abraçada meva i potser ens veiem pel setembre... quins són els millors dies per veure migració per allà dalt?
Núria ha dit…
Home, seria un plaer que ens fessiu una visiteta. De fet tot el setembre és bo i algun dia d'ocubre també. Aquesta setmana ja hem tingut un estol de 22 cigonyes de pas, un pèl d'hora perquè normalment es veuen per Festa Major que és l'últim cap de setmana d'agost.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...