Ser feliç, fer feliç


Un dia certa persona m'explicava que era amic de l'amo de la botiga Rolex. Em preguntava si jo també el coneixia. Mentre ho feia movia el braç per lluir el seu gran rellotge davant meu. A la conversa apareixien altres objectes de luxe i accions de preu considerable. Era una manera de fer ostentació de tot el que tenia i feia i de mostrar al món el que ell posseïa i els altres no. I, de ben segur, el seu ego anava creixent com més parlava perquè cada cop era més el que refregava per la cara a la resta. La seva felicitat passava per veure com els altres envejaven tot el que ell els explicava. Però el que ell no devia saber és que el que m'explicava no em produïa cap mena de trasbals. Un Rolex, un cotxe de luxe, diners per totes bandes. Coses que jo no volia per a res, ni somniava mai tenir. Coses que a mi no em portarien ni de bon tros la felicitat. Si ell hagués sabut això, estic convençuda que el seu grau de felicitat hagués baixat estrepitosament. Perquè qui té tot això i ho explica és per lluir-ho, però una cosa no llueix si els ulls de la resta no ho fan lluir. I us asseguro que en aquell moment el seu gran rellotge era ben fosc. Ho sento per aquell home si no va notar cap admiració o enveja per part meva, és possible que marxés empipat amb mi perquè no el vaig saber fer feliç. 

 Aquests dies de molta feina no he sortit gaire. El diumenge vaig pujar a l'Arp, a Tuixent. Hi havia cursa de muntanya. Jo hi vaig acompanyar els nanos però el meu objectiu era arribar a dalt, sentir l'olor dels prats d'alta muntanya, admirar les muntanyes i fer algunes fotos de flors. Vaig ser feliç. El que aquell home no sabia és que si l'enveja dels altres li donava la felicitat m'havia d'haver explicat que acabava de viure tot això. I hagués sigut molt i molt feliç.

Comentaris

Joana ha dit…
Jo crec que ell si que és feliç. Em sembla que el que la gent enveja, és el fet del que tu sents, no tant el que fas en si. Si tu ets feliç anant a fer fotos a les floretes i ho expliques amb ganes i ho transmets, l'altre, envejarà com t'ho passes de bé, independentment de l'activitat, si només ostenta, no transmet res, a tu no et fa ni fred ni calor. No sé si m'he explicat
ignasi ha dit…
Bona història aquesta i bona reflexió Joana! També ho veig com tu: ser feliç és el que provoca enveja en altres persones... especialment quan més insegures són!
Daniel ha dit…
Les teves fotos de flors, i la manera com expliques les teves caminades per la muntanya em desperten molta més enveja que no pas el rolex (o el ferrari) de ningú. Realment hi ha qui es feliç amb coses que em costen molt entendre.
Contra gustos no hi ha res a dir, però és una sensació divertida quan algú pretén impressionar-te i només aconsegueix deixar-te fred.
Núria ha dit…
Algú que mesura la seva felicitat pel que té a nivell material sempre en voldrà tenir més i mai arribarà al grau de felicitat satisfactòria. N'han sortit uns quants casos últimament (Millets, Urdangarins i companyia). Segurament perquè s'equivoca de camí per cercar el ser feliç. Com diu l'Ignasi, si a més n'ha de fardar, deu seu una persona insegura i amb l'autoestima molt baixa.

Dan, quan vulguis fer alguna excursioneta d'aquestes només m'ho has de dir i t'hi acompanyo amb molt de gust!
Anònim ha dit…
... a mí dòna'm unes bambes i un camí per poder còrrer, i ja sóc feliç...
com tú diries, un friki més...
Núria ha dit…
Home, per a mi el friqui és el del Rolex. Posar-te unes bambes i anar a córrer és el més habitual a casa!

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...