Crisi de què?

Quan va començar aquesta crisi, i ja en fa uns quants anys, tothom creia que era una cosa passatgera. Però sembla que no és així i crec que no hem tocat pas fons, no sembla que es percebi el final. Els diners es volatilitzen i amb ells tota una societat que fa aigües per tot arreu. I el final no el veiem perquè tampoc tenim cap intenció de veure'l. Volem tornar a flotar sense aprendre a nedar i això no és pas possible. El que passa és que busquem la solució on no devem. Busquem la solució en els diners i crec que anem molt errats. No estem davant d'una crisi econòmica, estem davant d'una crisi de valors. Valors! Ui, ha dit valors! D'acord, no cal continuar llegint, oi?

 Hem viscut molt bé, uns més que altres. Però n'estem segurs d'això? No ens hem deixat res pel camí? Jo crec que sí. Aquesta plenitud econòmica ens ha fet millors? Ens ho ha donat tot? Jo crec que no. La paraula VALOR és una d'aquelles que s'ha fet fora del diccionari social. No calen valors, cal fermesa, empenta, ambició, agressivitat, el tot s'hi val per aconseguir el que un vol. Els valors mostren feblesa, sensibilitat, amor pels demés, respecte, empatia, cooperativisme.. I aquestes coses no et fan fort, al contrari són adjectius que et fan dèbil. I el dèbil no triomfa en una societat on el que compte és ser el millor. I el millor és aquell que aconsegueix tot el que vol amb el mínim d'esforç i temps. I què és el que t'ha fet el millor fins ara? Els diners, l'ostentació, el poder, l'estatus social. Només cal mirar al nostre voltant per entendre que aquests han estat els "valors" que han marcat el camí del millor. 

A casa i a l'escola em van inculcar uns altres valors. O potser me'ls he anat fent jo amb el temps, no ho sé del cert. Però durant molt de temps he tingut la sensació de viatjar a contracorrent. He vist gent que ha pujat molt amunt i s'ha enfonsat. He vist enriquir-se a costa dels altres, sense miraments. He viscut històries molt colpidores on es mostra que el tot s'hi val és més important que la pròpia família. 

Tothom busca culpables: els bancs, els governs, la tele... fins i tot l'escola. Tots aquests segurament són culpables, però també tots a nivell individual. M'hi he d'incloure perquè molts cops t'hi trobes encara que no vulguis i no hi combreguis. La crisi de valors comença en un mateix, en una societat on es prima l'individu per sobre del col·lectiu. Molts han anat a omplir-se les butxaques de diners i la boca d'autolloances sense tenir en compte que allò que els estava beneficiant estava sacrificant uns altres. Et compraves un pis pensant en quant en podries treure de més al vendre'l sense pensar en el que li costaria al que el compraria però possiblement aquest últim faria el mateix pensament que tu. I això era insostenible. I pensaves en fer diners i gastar, i com més gastes menys escrúpols a l'hora de trepitjar els demés. I totes les coses materials passen per sobre de la resta. No importa com, el que importa és tenir-ho, mostrar-ho i que tothom t'admiri.

I l'escola hi ha contribuït també. Ens hem dedicat durant molts anys a fer les coses fàcils a nens i adolescents. Tot s'aconsegueix sense esforç, tot és ràpid i senzill, tot és un joc. Hem volgut donar-ho tot als nostres fills sense que se sentin oprimits, angoixats, frustrats. I possiblement les angoixes les hem creat nosaltres mateixos al no permetre que fossin ells els que maduressin amb les seves pròpies eines. I els hem ensenyat que tot a la vida és molt fàcil, és un joc i tot s'hi val. I el que s'esforça, el que lluita, el que aprèn, el que sap és un fracassat. El que de debò val és aquell que sap poc, lluita poc i ho té tot. El que deixa els estudis i passa per la porta de l'Institut a dir als altres que són uns pringats. Els companys d'escola lloen al que sense fer res pensa que triomfarà a la vida i castiguen i humiliem al que treballa i s'esforça per poder ser millor estudiant i millor persona. I així els hem anat educant, en aquests valors. Uns valors que ens han dut fins aquí. Uns valors que algun cop m'han fet sentir malament perquè jo no els he compartit i me'ls han imposat. 

La falta de valors com el respecte cap als altres no només afecta la riquesa econòmica sinó també la natural. El tot s'hi val si tinc diners ens ha portat a una manca de respecte cap a l'entorn sense límits. I no a consciència, tothom estaria d'acord en una enquesta que hem de cuidar el planeta i molts més tòpics que ningú no ens negarà però la realitat és una altra. Cal cuidar el planeta però tots, absolutament tots, participem en un gast energètic cada cop més elevat. Volem cireres a l'hivern i mandarines a l'estiu, viatgem en avió per anar més ràpid, escalfem les cases per poder anar lleugers de roba dins de casa, comprem el xalet a la muntanya sense pensar què hi havia abans i el que ens costarà energèticament el seu manteniment. I moltes coses més. La nostra petjada ecològica és molt alta. Sempre he cregut que una de les coses bones d'aquest crisi ha estat l'aturada brusca de la invasió urbanística de moltes zones del nostre país. 

Per a molts parlar de valors és parlar de religió. I no té perquè. Pots tenir molts d'aquests valors que no estan de moda sense ser seguidor de cap religió. Pots ser bona persona, bon pare, bon fill, bon company i bon habitant d'aquest món sense ser creient de cap religió. La religió potser era la que sempre ens havia fet pensar en aquest valors, ser un bon cristià ho deia tot. Però fins i tot aquí s'han perdut els valors. No per ser creient seràs més bona persona ni respectaràs més tot el demés. I potser rau en que algú ens vol fer creure que tenir valors és una cosa del passat, retrògrada. Ser creient no està de moda i tenir valors tampoc. 

Estic convençuda que recuperar els valors és la solució a tot. Amb creences religioses o sense. Una solució lenta que ens ha de començar a ensenyar que tot té el seu treball. Ser conscient dels teus actes, del futur, dels demés és la clau. I pensar que l'esforç i el respecte són èxit i no fracàs és imprescindible. S'ha acabat allò que el papa Estat, el banc o la societat ens ho donarà tot sense moure un dit. Les coses s'han de guanyar però agafant de la mà al del costat, sense empentes ni trepitjades. Cooperem entre tots o no ens en sortirem. La societat del benestar de la que tothom en parla està mal entesa. El benestar no és tenir tot el que volem per mostrar-ho als demés. El benestar passa per sentir-te bé amb tu mateix sabent que ho ets sense perjudicar als altres. I ara mateix no tenim ni una cosa ni l'altra. Mai sortirem d'aquesta crisi que està enfonsant a tanta gent sense solucionar primer la crisi de valors. I aquesta, ara per ara, és molt més greu que la dels diners. 

Em sap greu haver-vos fet arribar fins aquí. Tinc la sensació de no haver sabut expressar prou bé els meus pensaments, tot és molts complex i tampoc vull donar lliçons a ningú però jo ja fa molt de temps que no hi crec en aquesta societat on ens ha tocat viure, que reivindico aquests valors i, fins ara, només havia trobat mofa i menyspreu. Ara començo a veure que potser no estava tan sola i això pot ser un bri d'esperança per arribar a flotar. Sembla que alguns tenen ganes d'ensenyar a nedar. Ara fa falta que els altres vulguin aprendre a nedar.

Comentaris

Daniel ha dit…
Doncs a mi em sembla que ho has expressat perfectament. I que tens tota la raó.
ignasi ha dit…
Ja saps què en penso del tema dels valors perquè n'hem parlat darrerament. Bona reflexió. Seguint en la teva mateixa direcció una idea: el primatòleg holandès Frans de Waal es va passar molts anys estudiant els ximpanzés, que tenen una forma de resoldre els conflictes intraespecífics competitiva i agressiva, element que s'ha utilitzat sovint com a justificant biològic de la manera de fer dels humans... posteriorment de Vaal va començar a estudiar els bonobos (ximpanzé pigmeu) l'altre cosí germà dels humans i va descobrir que la seva forma de resolució de conflictes passava per elements cooperatius, solidaris i amb l'afectivitat sexual (per comptes de la guerra) per aconseguir la pau. Valors diferents que trenquen amb la predestinació de l'odi i la competitivitat com a lligams "biològics" o "evolutius" de la nostra espècie.
Joana ha dit…
Divendres, em recordava, que fa ja vuit o nou anys, la meva cunyada em deia fins a l'avorriment, que jo havia de fer una inversió, que em comprés un pis o apartament a qualsevol lloc, quan jo demanava el per que, la resposta era per tenir una inversió, que on comprés no importava i que ho llogués. Si em compro alguna cosa, és per gaudir-ne jo, i invertir seria si tingués dos-cents mil euros morts riure, que no és el cas! Això, és el que ens ha portat on som, una crisi de valors, d'especular, compro, compro, compro. Vendre i comprar fum. Està clar, que els fills que veuen això i que a més és de la manera més fàcil, sense saber fer la o amb un canuto i visca la llei del mínim esforç, estan abocats al mateix. Una societat on no hi ha esforç, està destinada al fracàs. I no m'allargo més.
Núria ha dit…
És curiós que tots els aquí presents som del mateix ram. Tots som biòlegs i algun més amb qui he parlat d'aquest tema i coincidim, també.
Potser és el moment de fer-nos escoltar, no? De la meva formació científica se n'han mofat molt, sóc rara. Això de mirar ocells i floretes o fer-se pesat amb el reciclatge i l'estalvi energètic és una autèntica ruqueria. Potser que des del nostre àmbit intentem inculcar alguns d'aquests valors.
Anònim ha dit…
...no cal ser biòleg pel tema del reciclatge, fa anys que a casa meva es predica i es vergonyós veure tot el que llença a dins dels contenidors.Tema crisi, no era gaire creïble veure persones gairebé mileuristes passejant amb AUDI i vivint en adossades al poli. Al final a petatr
Núria ha dit…
Molta gent pensa que la feina d'un biòleg és més que precindible per no dir malgastar diners perquè sí. En aquest país la investigació està a la cua de tot. I el que molts no tenen clar és que amb aquests estudis s'arriben s conclusions mediambientals claus per a un desenvolupament sostenible. Aquests, juntament amb altres rams com les enginyeries, l'economia i, fins i tot, la filosifia han de fer tirar el planeta endavant.

Quanta raó amb això de les cases i els audis però cap d'ells vol renunciar a una cosa ni a l'altra.
Anònim ha dit…
una il.lustració al post.
http://www.fuentedeoportunidades.com/
I també crec que falten científics i filòsofs dirigin la societat.
xavi
Joana ha dit…
Som gent rara els biòlegs, de sempre. No ens prenen seriosament, a no ser que hagis fet genètica o alguna cosa semblant. És que això d'anar a veure floretes sona riure. La de comentaris que sento quan dic que vaig a veure floretes i la de quilòmetres que arribo a fer!
ignasi ha dit…
Com diu la Joana el problema dels biòlegs (un d'ells, potser no el més important) és l'encaix laboral i social a no ser que facis determinades especialitats. Però la grandesa de l'"altra" biologia és justament la contrària: la visió generalista del món, el contacte amb la realitat física del planeta, la capacitat d'interrelacionar fenòmens aparentment inconnexos, d'adaptació al canvi, el gaudi de la vida...

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...