Els cinc grans (dedicat als cadets del Sedis)



Una vegada hi havia cinc nois de muntanya que volien jugar a bàsquet. Els agradava molt, hi posaven moltes ganes i energia però només eren cinc. Eren bons, molt bons, però no trobaven més nens que volguessin jugar. Des de ben petits feien bàsquet amb els més grans, altres cops amb els més petits i així voltaven per Lleida sense deixar indiferent a ningú. Amb la seva empenta van aconseguir jugar també a la resta de terres catalanes on, primer la mofa i després l'admiració i, perquè no dir-ho, l'enveja els feia respectar. I aquest any els cinc grans amb un exercit de petits malparits (entenguis com a aquell murri que fa mal a la pista quan els altres encara riuen mirant avall) van anar a fer la seva gesta particular amb els setze millors de Catalunya. Després d'una selecció a partits que ja va deixar amb la boca oberta a més d'un però amb escepticisme, sort se'n pot tenir un dia però no durant tota una lliga, allà es van plantar. Tots estàvem contents, jugar amb els cracs ja era tota una victòria, la resta era un més a més.
Comandats pel millor en joc i valors, encara que alguns no ho creguin perquè prioritzen l'individu, el seu, per sobre del col·lectiu, tots, van començar a atemorir el territori català. Guanyaven als més fluixos però també guanyaven als més grans. Les llengües viperines fluïen per tot arreu i es llençaven acusacions de tot tipus per justificar les victòries dels infiltrats en una lliga que tenia un radi limitat. Però els cinc nois i la pinya, que cada cop era més decisiva, no afluixaven i, aliens a les desbocades aficions, seguien fent el seu gran joc, sense pressions. I les veus continuaven bordant però tots començaven a saber que l'equip, no un o dos com alguns volien vendre, eren dels millors. I al final van guanyar-los a tots amb una lliga espectacular, d'evolució exponencial molt pronunciada. L'últim crit d'una afició forana deixava prou clar el malestar dels demés: sou uns lladres! Sí senyor, suposo que sí, s'han introduït en una lliga que creien que no els tocava i els han robat el triomf. Vist d'aquesta manera tenen raó però lladregots de guant blanc, nets, impecables. Els han robat ser entre els vuit millors de Catalunya, ves per on. Ja els ho va dir el que els ha fet tan grans: “ara llegireu i sentireu moltes ruqueries. Però tingueu clar que ningú ens ha regalat res. Hem arribat fins aquí perquè ens ho hem guanyat, perquè hem fet les coses molt bé”.
Els cinc grans canvien d'etapa i, seguint la seva travessa particular, l'any vinent jugaran amb els homenots. I els petits? Potser no han jugat el que haurien volgut però no per això han deixat de treballar ni n'han fet d'això la seva creuada particular contra els grans. I segur que han après molt. I tindran la seva recompensa. Quin millor regal que saber que els seus germans grans, amb el seu incondicional ajut que no ho oblidi mai ningú, els han deixat en herència una plaça al primer grup de preferent.
I us preguntareu, què els fa tan grans als cinc grans? Evidentment s'ha de tenir un cos, una empenta i una intel·ligència especials però, per sobre de tot, l'èxit rau en que són cinc grans amics.

Comentaris

Jordi ha dit…
Felicitats per la lliga!!!
Núria ha dit…
Gràcies, Jordi. Haha, tu deus pensar: la Núria parla d'aquell mateix equip que vaig veure jo a la pista del Sant Josep de Badalona? Aquell que van apalissar de 40 punt?. Doncs sí és el mateix. El que passa que un mal dia el té tothom. És la única taca a una temporada impecable!
Reflexions en català ha dit…
Moltes, moltes felicitats!
j.
Jordi ha dit…
He jugat molts partits com per avaluar un equip per un de sol. I sent un altre esport no tinc gaire capacitat. A més, ja vaig dir aquell dia que era una pallissa baixar tants quilòmetres i jugar seguit i això si que ho he patit i és aplicable a qualsevol activitat.

A més, i l'orgull de remuntar allò :)
Núria ha dit…
Jordi, per aquesta regla de tres haurien de perdre tots els partits que no juguen a casa perquè cada vegada fan els mateixos quilòmetres: Barcelona, Vilafranca, Badalona, Tarragona, Cornellà... Aquesta és l'excusa que posen molts equips que pugen a jugar a la Seu. No, senzillament, van tenir una pàjara. Fa 15 dies hi van gunyar.

Hi ha algú que no li agrada aquest escrit. O no està ben escrit, que pot ser, o algú els té enveja. Perquè ningú pot negar que són cinc grans.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...