Reflexions des de Bellvitge Hospital


Aquí estem, passant l'estona en un lloc monstruós anomenat Hospital de Bellvitge. Per una ruqueria de cinc minuts t'hi passes tot el dia. Deuen pensar que la fotuda sóc jo perquè la mala llet i el nerviosisme de l'espera sense fer res m'angoixa de mala manera. Rius de persones amunt i avall, gent que crida quan parla, ascensors carregats de borregos que no pugen ni una planta a peu. I, evidentment, sóc a Espanya perquè el català ni s'olora. Em sento desemparada i desprotegida amb unes ganes boges d'agafar el cotxe i fugir cap a les muntanyes. No em deixen marxar ni a passejar una estona, em diuen que ha d'haver un familiar a a sala. He estat a punt de firmar una autorització a algun d'aquests padrinets que hi porten hores, com qui delega el vot en una reunió de veïns. A la dona entrada en bastants més anys que jo li sona el mòbil. Porta la música d'aquest cantant brasiler de moda que diu allò de pegar no sé què. Li deu haver instal•lat la neta. Per una estona he tingut accés a una wi-fi Android. Crec que era d'una noia que portava una tablet i estava escrivint. Fa estona que ha plegat i m'ha aixafat la distracció. Ara se m'escapa un somriure. Una padrina parla amb la seva néta talment com si fos la Vicenteta. Hola! Que hi ha algú? No la veig però me la imatxino amb aquell vestit verd i les mitges d'escuma. M'agrada, com a mínim sona una mica com a casa. També corria per aquí una mallorquins de veritat, intuïa què deien però poca cosa més. I ara sembla que els que arriben són de les nostres terres, potser pallaresos.  Dos germans melenuts i la mare. Un d'ells llegeix d'un lector d'ebooks. Bé, ens anem trobant més acompanyats. Ara han obert unes portes i ha entrat tota la gent que hi havia al passadís. Deuen ser els que estan a l'UCI i que només es poden veure unes hores al dia. M'he quedat més tranquil•la, es respira més aire. Però cada cop que obren les portes de l'ascensor un munt de gent disparats cap a la sala oberta fa una estona. Tots criden, el to de veu de la gent cada cop és més alt. Em recorda el metro de la línia blava a quarts de vuit del matí quan anava a la facultat i totes les txatxes que anàvem a treballar a la zona alta i quedaven en reunió a l'andana de Sagrera. I cridaven... Amb aquella cantarella i aquell deje del poble que un dia van deixar per anar a la cerca d'una vida més pròspera. Els germans pallaresos han tret tots dos l'ebook. La mare intenta parlar amb ells però estan molt ficats en la lectura. La pobre dona està angoixada pel seu home. Ara surt una infermera demanant donació de sang. Amb el meu historial ho tenen fotut. Ho he trobat una mica de mal gust. Als pallaresos els ha dit que en particular anava per a ells perquè el seu familiar havia necessitat molta sang i era com tornar el favor. Hosti, els insinuava que l'havien de pagar en espècies! S'han emprenyat pel poc tacte de la infermera. Al final s'han hagut de justificar del per què no podien donar sang. La infermera s'ha resignat al veure que la justificació era coherent, sinó ja els veia agafats per dos cel•ladors i ella amb una xeringa xuclant com una vampir tota la sang que havia consumit el pare. Surt un metge. Li explica a una dona què li han fet al seu marit. No sé si ella ho entén massa. Després, la senyora explica a la seva filla que al seu home li han cremat l’arítmia. Com a qui li cremen una berruga... Una cosa que sempre m'ha fet angúnia dels hospitals és veure la gent passejant pels passadissos amb aquells pijames blaus i el gota a gota a la mà. És l’única forma que tenen de mobilitat però és bastant depriment. Si com a mínim anessin pentinats i amb un batí amb lluentons... He he, m'imagino el senyor aquest del davant tipus Almodóvar. Ui, m'han cridat... Ara em fan estar de peu davant de la porta de la sala d'on sembla que sortirà l'arítmic, ara ritmat. Tic, tac, tic, tac... Fins que torni a perdre el compàs! Ara ens toca anar a la planta 15 o 16 fins a mitja tarda! Buf, he vist un Media Markt aquí al costat. Anirem a fer-hi una ullada mentre descansa plàcidament. Carai, no em podien deixar on estava? Com a mínim hi havia cadires. Ja sóc a la 15. Al final he pujat a peu, encara hi seria sinó. 11 plantes xino-xano. I cada tres o quatre plantes hi ha una xarxa al forat de l'escala, com amb els funambulismes. Quin mal rotllo... M'imagino gent amb pijama blau i sabatilles tirant-se pel forat i esclafats a la planta baixa. Aquí dalt s'està prou bé, com a mínim tranquil, o no... Al llit del costat no hi ha ningú, espero que no canviï la situació. No m'imagino compartir zulo amb la Vicenteta o la dona del que te pego. A fora l'habitació la gent continua cridant. Visites, infermeres, auxiliars...Sort que és un hospital. Estic per sortir a demanar silenci però no seré l'amargada a qui mirin malament. M'imagino un hospital d'algun país civilitzat. De ben segur que això seria impensable. Però és que criden molt! Les infermeres, que són les que més alcen el to, en espanyol evidentment, discuteixen sobre la vaga de demà. Que si fulanito, que si serà un caos, que si els serveis mínims, que si els piquets. Abans ja he vist alguns d'aquests sindicalistes enganxant papers i pancartes per informar de la vaga de demà. Suposo que són una avançada dels piquets informatius de demà. Evidentment ho deuen fer en hores alliberades per desenvolupar la feina sindical i que paguem entre tots. Jo començaria retallant per aquí. Amb el solet que fa avui s'està molt millor al carrer enganxant cartellets i xerrant amb la gent que no pas treballant a dins amb la resta de companys. Jo faria la vaga en contra d'aquests vividors que només tenen drets però no pas deures! Au, marxo una estona al Media Markt. Anem a tafanejar què tenen per a la meva joguina de la poma. Potser hi ha alguna cosa més, ja veurem. M'han dit que el centre comercial de Gran Via 2 no està massa lluny però crec que sóc incapaç de treure el cotxe d'aquesta teranyina d'asfalt. Ara toca dinar una mica. La cafeteria és un soterrani ben fosc. He buscat una taula prop de la porta que hi toca una mica de llum. He aprofitat per anar  comprar quatre cosetes al Media Markt. De tant en tant també toca donar-me el gustàs. Jo no sóc tonta! Són aquells anuncis d'aquesta botiga que tanta ràbia em fan. Però tu, tenen de tot i bé de preu. Ecs, ha vingut una cambrera a la meva taula i me la empastifat de lleixiu. Mira, prefereixo les molles que han deixat els d'abans. Amanida, llenties i un iogurt, per 8'25 €. No està malament. Li fotrem proteïna i ferro al cos que diuen que em falta. És bo, alguna cosa n'hem tret. Fa molta calor, i això que hem sortit de la Seu a 2ºC. Aquí és un altre món. Ara és aquella època que veus gent amb tirants i gent amb abric i bufanda. Tot un contrast. Fins i tot hi ha unes sanitàries tirades a la gespa prenent el sol amb bata blanca. No ho he entès mai. Si la bata és per indicar pulcritud i neteja, perquè no se la treuen quan surten del recinte hospitalari? Ja hem dinat i tornem a ser a la planta 15. Ara he pujat amb ascensor, parant a cada pis. Les infermeres continuen cridant com lloques. Quina creu... M'he adormit una estona a la butaca. La jefa de les infermeres no calla. Fot bronca a totes. No hi ha ambulància perquè la que ho havia de fer no truca, no hi ha llet perquè no les han anat a buscar... Que fort, i ara està més que enfadada perquè se'ls ha escapat un pacient. Haha, entren a l'habitació i el paio els ha deixat el pijama sobre el llit, s'ha vestit i ha fotut el camp! Uau, i ara diuen que si passa alguna cosa els cau un puro. Ara el busquen per l'hospital. Sembla una pel•lícula. Estic per fer nosaltres el mateix. Fotem el camp i que ens busquin! Ara, que no m'estranya... Són més de les cinc. He anat a preguntar si podem marxar. Miren l'hora. Ah, sí, ja podeu marxar. O sigui que si no ho pregunto ens quedem tota la nit. Ara entenc perquè l'altre paio ha marxat a la francesa. Al sortir, ni adéu, continuen totes amorrades a l’ordinador. Quarts de vuit, ja som a casa després d’un dia d’estudis etològics a Bellvitge Hospital. Podria haver estat molt pitjor...

Comentaris

Joana ha dit…
Que us ha passat que heu anat a l'hospital? Anar d'hospitals, és tota una aventura. Malauradament, amb ma mare em toca massa sovint. A mi, no em deixen marxar del costat de ma mare, no sigui que l'abandoni! Nosaltres anem a Vall d'Hebron, que l'hospital és més antic que Bellvitge i segons on, encara és més depriment. De vegades, sembla que hagis fet un salt en el temps i l'espai i estiguis en un altre país, metges i pacients no t'entenen quan els parles en català. El proper cop, aneu a Vall d'Hebron, que la cafeteria queda com un mirador i no es menja malament i també hi ha bars i restaurants al voltant i com que està a la muntanya, no t'enyoraràs tant!
Jordi ha dit…
Espero que no hagi estat greu!. Malauradament m'he passat moltes nits als hopitals els darrers anys però, no hi havia tant merdé. Això de la bata m'ha recordat la facultat. Uns quants vam aconseguir que no estigués permès entrar amb bata al menjador: no fa falta introduir perills per fer veure que treballes en un laboratori.
Anònim ha dit…
Carai, Núria, quin monòleg més ben escrit. El llegia i tot el que deies ho veia per què en alguna altra ocasió també he hagut de passar moltes, moltes hores a algun hospital i he fet les mateixes reflexions que tu. També m'he dedicat a observar el personal intern, pacients, visites... és tot un món que et porta reflexionar de la mateixa manera que quan observes el teu entorn assegut a qualsevol banc de qualsevol plaça o Rambla... L'Alonso de Medina gaudiria llegint el teu escrit... i Buenafuente lo podría utilizar para cualquiera de sus famosos monólogos... I per cert, que feies a l'hospital? A qui tens malat? (sóc la Mati)
ignasi ha dit…
Després dels darrers llibres del Murakami (si no el tens controlat en parlem en un altre moment però és un fora de sèrie) és el millor que he llegit en els darrers mesos. Tota l'estona amb el somriure als llavis a punt de petar a riure. T'estava imaginant...
Núria ha dit…
És curiós, vaig obrir la tauleta per fer algun escrit sobre la vaga i mentre pensava vaig començar a teclejar tot el que veia en aquell moment, sense cap intenció de publicar res. Però surtia sol, ni em preocupava del punts ni de les conexions. Fluia sol. l final em vaig trobar una pluja de pensaments que ni vaig pensar en revisar la seva coherència. Ho vaig penjar i prou. I ara sembla que és un dels escrits que ha agradat més a la gent, on s'hi han vist reflectits o s'han trobat ells mateixos asseguts allà on era jo. Tot un món ben sorprenent això d'escriure...

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...