Reflexions sobre bona conducta

Quan algú es mor és habitual escoltar en els funerals les seves virtuts, les tingués o no. Era una bona persona, una bona esposa o espòs, un bon pare, un bon fill. Persona treballadora que havia lluitat per tirar endavant. Mai sentim a dir quin descans, ja s’ha mort aquell mal parit que havia fet la vida impossible a la seva dona, home, fills o gent que l’envoltava. Aquí et podreixis al forat. Hipocresia? Bona educació? Respecte pels morts? Cap a la família? Són coses que molts cops m’he preguntat. S’ha de fer el paper o ser coherent amb el que un pensa? 
Imaginem-nos un cas possible. Fa temps vas tenir un mal rotllo amb algun familiar i fa molts anys que no us parleu. De fet, us odieu. Què heu de fer? S’ha d’anar al funeral, s’ha de donar el condol (quan en el fons te n’alegres)? Com reaccionaran els altres? Si no hi vas, et titllaran d’irrespectuós, de mala persona. Si hi vas, et poden etzibar que què hi fas allà, que és una provocació, que si vas a fer-te veure, en definitiva seràs igualment una mala persona. 
Ara ens posem a l’altra banda. Ets un familiar proper del mor. Fa anys que tampoc parles amb l’altre familiar, amic o company de fatigues perquè unes males experiències us van distanciar. Què n’esperes d’aquesta persona? Si no es presenta ni t’envia cap missatge de condol, ho trobaràs una manca de respecte i criminalitzaràs encara més aquell personatge? O, per contra, si s’hi presenta o t’envia una mostra de condol, et molestarà, li retrauràs, el faràs fora recordant la memòria del difunt? 
Tema delicat aquest. De fet, com moltes altres relacions humanes. Un dia, parlant amb una persona relacionada amb la política em comentava que alguns polítics, després de tirar-se els plats o directament apunyalar-se en un ple, reunió de govern o similar, et proposaven anar a prendre una copa deixant les diferències ideològiques a part. I ella no podia, perquè no podia permetre que algú insultés o ataqués a un company seu o alguna feina feta i després amb un somriure fessin de bon amic i col·lega de festes. Ho considerava una hipocresia, no pas un do al poder separar una cosa d’una altra. 
Jo sóc si fa no fa. Suposo que no apareixeria al funeral ni enviaria cap tipus de missatge de condol, només si em sortís de dins i ho sentís de veritat. Tampoc me n’aniria, ni me’n vaig, de festa amb gent amb qui hagi tingut algun mal rotllo per feina o per alguna altra qüestió. Les coses necessiten el seu temps i no tinc aquest do de la doble personalitat. Igual que l’exemple dels polítics, també ho visc com una gran hipocresia i, per tant, ho rebutjo totalment. I per aquesta mateixa raó, s’ha de saludar algú, per educació es diu, amb qui el mal rotllo arriba a extrems insospitats? Educació? Per a mi provocació. Saludar, per què?. Girar la cara, segurament tampoc no cal arribar aquí, senzillament ignorància total. Per tant, no aniré al funeral d’un difunt odiós, no aniré de festa amb el company inaguantable que ara vol fer bona cara ni saludaré al que pel darrere te la va fotent. No senyor, seguiré els meus principis i seré, tant com pugui, coherent amb les meves conviccions. 
I tu? Evidentment pots pensar o opinar el que vulguis, no quedar bé amb mi per caure en gràcia. Als meus ulls no seria una bona conducta. Als meus ulls series un hipòcrita!

Comentaris

Xavier Massallé ha dit…
Per mi, no es qüestió d'hipocresia, sinó mes aviat una qüestió de Llibertat, individual i col-lectiva. Un ha de poder dir el que sent amb total llibertat, alhora que ha de saver respectar la llibertat dels altres. Amb tema de política, es evident que hi han punts, on no es hipocresia, doncs els ideals polítics de cadascú, no s'haurien de barrejar mai amb l'amistat de les persones. Per mi es un error absolut, teixir un grup d'amistat només perquè es afí als ideals, i tancar portes amb altres propostes. Llibertat i respecte son dos termes importantíssims que no tothom els sap tractar per igual.
Núria ha dit…
No, Xavier, em sembla que no m'has entès. Evidentment que els ideals no han de decidir una amistat. Jo em refereixo a gent que s'insulta o te la fot grossa en temes polítics en un parlament, ajuntament o similar i després diu que són tan amics i et convida a fer una copa. A la feina, el mateix. Ho sento, però si te la foten, te la foten. No pot ser que en un context valgui tot i en un altre allò s'hagi de deixar de banda. No em refereixo a discrepàncies, em refereixo a sobrepassar la ratlla de l'insult i la putada.
Per altra banda, jo tinc molt bons amics amb ideals molt diferents i gent que tiraria al pou compartint moltes coses.
Totalment d'acord amb tot el que dius. Quan treballava a Andorra una de les coses que més parava em deixaven era veure polítics que se'n deien de gruixudes i més al Consell (més enllà de temes polítics, vull dir)i després saber que se n'anaven a sopar o a dinar plegats i que fora de la política eren fins i tot amics. I si et submergeixes estones en aquest món del twitter també penses: coi, tothom és molt bona persona eh? Molta hipocresia, molta.

j.
Xavier Massallé ha dit…
Si hi ha insults, es un clar desequilibri en respecte!!, així doncs no hi ha respecte quan un es pren la llibertat d'insultar. D'alta banda, també diré, que generalment qui recorre a l'insult, ho fa perquè no te arguments de defensa clars cap als seus ideals.
Joana ha dit…
A veure com ho explico. No vaig mai cap funeral que no cregui realment. Si he de treballar amb algú que me l'ha fet, treballaré si no tinc més remei , però no hi aniré mai de copes ni li faré bona cara. Però cal separar el que és professional del que és personal. Home, si te l'han fotut, queda clar que deixa de ser amic i ja no hi ha res.
Mentre llegia el teu text no parava de pensar en els polítics i la seva manca d'escrúpols a l'hora de fer el doble joc, fins que finalment has posat el terme polítics: no hi podia faltar. A mi també em costa bastant separar les coses: ho procuro senzillament per estalviar problemes, però mai li somriuria més del necessari a qui no suporto, per entendre'ns. Interessant reflexió!

Víctor
http://superviventcatala.blogspot.com
Política colonial ha dit…
Jo no puc separar, perquè tant en la política com en el treball hi ha d'haver una ètica i uns valors.
Per mi, un polític que pertany a un partit que vol el genocidi de la meva llengua i cultura, que ataca les nostres institucions, que no respecta el dret a decidir, i que ataca el nostre teixit econòmic i productiu, és una rata i un fill de puta.
Si voleu us ho torno a repetir, me la sua la correcció política això és tot pura hipocresia.
Jo tinc uns valors, i una cultura i hi ha unes línies vermelles que no es poden trepitjar, la cultura, la llengua, el dret a la vida, el dret decidir (autodeterminació), el dret a la educació en la meva llengua, el dret a parcipar en campionats esportius amb el meu país, el dret a una sanitat digna, al respecte a la natura.
A mi mai se m'ocorriria, anar-me'n a Segovia, a Tolouse, a Glaslow o a Bielorrusia i obligar-los a viure a la meva manera i imposar-los el meu estil de vida,i qui ho fa és un malparit.
El que passa és que ens hem acostumat a posar la galta i el c...
La correcció política és el triomf dels ocupants i els genocides.
Ha quedat clar ?

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...