El líder negatiu es fa gran

Els adolescents volen viure ràpid, molt ràpid i dominar el món. No pots quedar-te enrere sinó caus del grup i no veus la manera de tornar-hi a enganxar. I és difícil fer entendre això quan tots tiren cap a una banda i tu tires cap a l'altra. Tens uns ideals, uns valors, unes creences que molt cops xoquem amb les dels altres. O no, potser pensen com tu però es deixen arrossegar per qui és el més avançat, per qui és el líder, per qui es creu el millor. No combregues amb els seus posats però els acceptes, t'hi afegeixes perquè no pots quedar enrere. I fot, fot molt. És el líder negatiu.

Quan ets gran veus el gran error de seguir al líder negatiu. Però aquell serà pare i voldrà continuar sent el líder, el millor, el que et menysprearà, t'insultarà i en farà burla de tot. Aquell pare que no acceptarà les normes, els ideals, els valors que tu intentes, per sobre de tot, transmetre als teus fills. I resulta que no només has de gestionar el millor que sàpigues les emocions d'un adolescent sinó que, a la vegada, has de lluitar contra la intoxicació provocada per un altre pare que exerceix de líder negatiu.

Quan a un nen li fan la vida impossible a l'escola en diem bulling, quan a un adult li fan la vida impossible a la feina en diem moobing. Quan un home fa la vida impossible a una dona amb finalitat babosa en diem assatjament sexual. Com se'n diu quan es pateix assetjament, burla, insult per part d'una persona que no accepta l'educació que li dones als teus fills senzillament perquè és diferent de la que ell transmet al seu fill? Bé, no sé, podríem començar a buscar-ne alguns.

Comença enfotent-se d'un per les decisions que es prenen sobre l'hora de tornada a casa, la dedicació del teu temps lliure, el gust per la lectura del noi en qüestió, la no ingesta d'alcohol... Tot això ho considera fora de lloc en un adolescent que ha de viure la vida alegre tan sí com no sense pensar que per a aquell nano potser aquella també és una vida alegre. I el to va pujant, el riure burleta quan opines d'alguna qüestió educativa, la broma fàcil amb verí incorporat. Retrògrad, pureta, intolerant, dictador, feixista, radical, medieval, carceller i, per sobre de tot, mal pare, mala mare, molt mala mare. I la cosa comença a traspassar els límits de la privadesa i s'esbomba per tot arreu sense cap mena de pudor: xarxes socials, fòrums esportius, reunions públiques... Dedicacions poètiques recordant que els teus fills no són els teus fills, recomanant al teu fill directament que la vida s'ha de viure alegrement sense fer cas del que diuen els pares i que ja arribarà a adult per fer el que et volen fer creure que toca ara, dedicatòries de mares de Déu incloses on critiquen que no saps educar ni deixes que la resta aprenguin. 

El problema del líder negatiu adult és que creu que és Peter Pan. Actitud infantiloide amb afany de protagonisme d'adolescent ple de grans. Propens a actituds que fan fondre a més d'un que té al voltant però que, curiosament, callen i deixen fer. I aquí rau el problema, que el líder negatiu adult ho podrà seguir sent durant molt de temps mentre la resta d'adults segueixin rient les  seves gràcies, callin com a putes quan alguna cosa no els agradi i el segueixin en tot encara que en el fons sàpiguen que no són ells els que han de viure ràpid per no caure del tren sinó els seus propis fills. Ho sento, jo et caigut d'aquesta màquina perquè l'època brillant de seguir el líder negatiu fa temps que l'he deixat enrere. Vull viure la vida i amb els meus fills al costat. I al nostre ritme, el que nosaltres hem triat, no al que ens volen imposar certs personatges que es contemplen esperpènticament en la mediocritat.



Comentaris

Joana ha dit…
Un bon problema, sempre he pensat que, un nen, adolescent o jove, tant a casa com a l'escola o a l'institut, els han de marcar i posar uns límits i ells, com és normal, com hem fet tots, han d'intentar transgredir-les. És el joc d'aprendre a viure, saber on estan els límits i aprendre a pactar. Els tiets, són un altre tema, però pares i educadors han de marcar. Mai, no em vaig refiar d'un professor que es comportés com un "col·lega".
Cada un educa els seus fills com vol o com pot. Molts cops, em fa la sensació, que són gent que a ells no els van deixar fer res o no ho van fer quan tocava i de grans es pensen que els seus fills són els seus amigots que no van tenir. No pot controlar els seus fills i per no sentir-se culpable, adopta l'actitud de simpàtic i de guai, fent que els altres nanos es deleixin per un pare així i molt probablement els seus fills, el que volen és un pare que faci de pare i marqui els límits. Està clar, que no podem pretendre que un nano de 15 anys d'ara torni a casa a la mateixa hora que nosaltres tornàvem, que suposo no és el cas, però tampoc es tracta de que no tinguin hora.
Aquesta gent és bastant patètica, però mentre no tothom veu, van donant pel cul.
Núria ha dit…
Hosti, Joana, l'has clavat!!
josefina ha dit…
Collons (per segon cop t'ho escric avui al bloc, i amb perdó!). T'havia escrit un comentari llarg i a l'hora d'enviar-lo no sé què nassos ha passat però ha desaparegut! Que estic al cent per cent d'acord amb tu, per variar!

jllt
Jordi ha dit…
No soporto aquest tipus de gent. Quan era petit ja passava d'ells i això va portar-me molts moments de solitud. D'adult planto cara i si els altres adults (?) li riuen les gracietes doncs prefereixo tornar a estar sol. Tan costa respectar les idees de la resta?

En el fons molts tenen una manca d'autoestima brutal.

Salut
Núria ha dit…
Evidentment, el personatge en qüestió o algun dels seus gossets havien d'intervenir amb un anònim. Això també entra dins la tipologia: ser un covard.
Núria ha dit…
Jordi, et conec prou com per saber que no ets dels que et deixes portar pels altres, tot el contrari. I si fa falta dir prou, dius prou. Ara, això no comporta pas que vulguis ser tu un líder, ni positiu ni negatiu. Alguns em retreuen que el que vull és ser jo la que tiri de les masses. No senyor, igual que el Jordi, l´única cosa que molts volen és que ningú els obligui a fer o pensar el que ells volen. Senzillament volem que se'ns respecti la nostra manera de ser, fer i pensar. De líder, ni ganes, ni ara ni mai. De fet, no he volgut mai cap tipus de responsabilitat grupal. Déu me'n guard!!
(Bé, una mica marimandona sí que he sigut i sóc, HEHEHE)

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...