Prat Primer- Claror-Perafita

Ahir vam aprofitar que pujàvem el Quim a Andorra per fer una "excursioneta". Havíem quedat a quarts de vuit al berenador de la Comella, just on surt el camí cap a Prat Primer. El Quim i el Joan havien de marcar un tram de l'UltraTrail d'Andorra fins a Pessons, uns 40 km però per  a aquests dos és com fer-los pessigolles als peus. Vam sortir junts i a la primera llaçada ja els vam perdre. La pujada a Prat Primer és de les dures: amunt, amunt, amunt... sense pla fins al refugi de Prat Primer. Evidentment, a aquelles hores no ens vam trobar ningú. No feia gens de calor, més aviat feia fresqueta. A Prat Primer (2.200 m) podríem dir que feia fred i tot. 

  Vista des de Prat Primer

Refugi de Prat Primer

 Arribar al refugi és va fer molt dur i vam pensar en girar cua, ja havíem fet prou exercici. A les 11 h a casa i a fer el gos! Però el cuquet de tenir tot el dia per davant, unes ametlletes miraculoses i haver fet el pitjor ens va fer tirar amunt. I fins a la collada de Prat Primer (2.495 m) vam pujar, envoltats de marmotes. 

  Collada de Prat Primer

La zona de Prat Primer, Pic Negre i Claror és dels indrets del país on més quantitat de marmotes hi ha. No és estrany, terreny fàcil d'excavar i tranquil·litat relativa. I dic relativa perquè només ens va trencar aquesta pau un grup de motos que circulava impunement pel camp de Claror i baixaven direcció la vall del Madriu. La legislació andorrana ho permet i gent del país i de fora ho sap. Bon país per trinxar a ritme de motor!!
Des de la collada de Prat Primer la vista és fantàstica, a banda i banda. Per una, el nordoest del país, fins al Pallars. 

L'Oest

 A l'altra, les muntanyes frontera amb l'Alt Urgell i la Cerdanya. 

L'est

La vall de Prat Primer, calcària. La vall de Claror, pissarra negre que dóna al lloc un aspecte d'illa volcànica, com molt bé queda definit pel nom dels seus pics (pic Negre de Claror, pic Negre d'Urgell... tot noms urgellencs, diferents des de la vessant andorrana).
Baixem el David i jo lliscant entre la pissarra esmicolada fins el refugi de Claror, amb més marmotes com a companyes de viatge i alguns ocells d'alta muntanya com el còlit gris o el grasset de muntanya. 

La vall de Claror

Marmotes!


Uns excursionistes que hi havien passat la nit ens van dir que el Joan i el Quim feia molta estona que havien tirat avall (sembla que els van despertar i tot). De fet seguíem les banderoles de l'UltraTrail des de Prat Primer i podem assegurar que no té pèrdua el recorregut!
Vall de Claror

Vall de Perafita i del Madriu (al fons)

 Des de Claror cap a l'estany de la Nou, l'estany més calent d'Andorra i l'únic que no té un origen glacial, sinó subterrani. Amb la seva característica coloració verda i envoltat de pins negres, et demana a crits que t'hi mullis els peus. Però ahir el fred era massa intens.

Estany de la Nou

De l'estany de la Nou cap al refugi de Perafita, entre vaques brunes i cavalls pirinencs. Era prou d'hora, encara no les 12h. 

Refugi de Perafita

 Allà s'obre una esplèndida visió del circ glacial que forma la vall de Perafita i on és fàcil imaginar-se que fa molts anys allò era una cubeta plena de gel. Al fons, la tossa plana de Lles, frontera amb la Cerdanya.

Capçalera de la vall de Perafita

Des de Perafita hi ha vàries opcions per baixar cap Escaldes, passar a la vall del Madriu o baixar directament pel camí de Perafita. Aquest no l'havia fet mai i semblava atractiu tirar vall de Perafita avall. El temps que marcava també era atractiu, 1 h fins a Entremesaigües. Però no sé si l'edat no perdona o ja el cansament acumulat, el camí se'ns va fer etern. Pedregós i amb un pendent molt pronunciat, els peus, els quàdriceps i els genolls deien que la baixada potser hauria sigut més agradable per la vall veïna. 

Riu de Perafita

Després d'hora i mitja i jurant que mai pujaríem a Perafta per aquella vall vam arribar a Entremesaigües, lloc on les aigües del riu de Perafita i el Madriu ajuntes les aigües. 

  Pont d'Entremesaigües

Hi vam dinar, vam descansar una mica les nostres cames trinxades. De postres, maduixetes i més maduixetes. I a partir d'aquí, un camí força familiar, el de Ràmio. Quants cops l'he fet? Camí empedrat i molt transitat en altres temps pels matxos (mulos) i treballadors que pujaven a la farga del Madriu. Amb vint minuts ja trepitjàvem l'asfalt de la carretera de la Plana. L'inconvenient és que el cotxe era a la Comella, així que l'últim tram el vam fer per carretera, agraint no haver de saltar de pedra en pedra. En total uns 16 km i una 1.400 m de desnivell.


Mapa del recorregut

A les 15 h a la Comella. I no podíem marxar sense fer una foto a un dels cartells de Natura en Ruta, la Xarxa de punts viaris d'interès ecoturístic que va encarregar Andorra Turisme. Valen la pena, 14 plafons distribuïts per tot Andorra i d'accés directe amb el cotxe per poder conèixer la diversitat d'hàbitats i la geografia andorrana, tan desconeguts per a molts, tant visitants com autòctons.

Cartellera de Natura en Ruta a la Comella

Comentaris

Joana ha dit…
Guai l'excursioneta! Tinc agujetas de pensar-hi, quin mal de genolls aquesta baixada!

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...