Juclà

El dimecres vam començar el dia malament. Un Última Hora ens anunciava un tràgic accident d'helicòpter a la pleta de Juclà, a Andorra. Els detalls eren mínims i la informació confusa. En aquells moments et comencen a passar noms pel cap, cares dels que podrien anar en aquell aparell. I t'espantes. És el que passa en aquest petit país, que qualsevol tragèdia et pot portar a gent coneguda o a gent que els coneix. I el volum de la tragèdia se't magnifica encara que no et toqui directament. Més si tenim en compte que la zona la coneixes prou i t'imagines l'indret, els fets... Quants cops, sinó, feinejant o passejant per aquestes muntanyes no sents o veus helicòpters traginant amunt i avall. L'orografia del país fa que sigui més normal que el que molts es poden pensar. Abans es feien els trajectes amb animals, ara es fan per aire.
Al llarg del dia comencen a arribar informacions. Les primeres sotragades, els primers noms que et van venir al cap, s'esvaeixen però l'angoixa no acaba de marxar perquè, efectivament, no et són indiferents els noms que van sortint. Potser no eren coneguts directament però saps qui són i saps que molts del teu voltant hi tenien un tracte proper.
Durant tot el dia, i l'endemà, et queda aquella angoixa dins que no la pots fer marxar. Tanques els ulls i veus aquell lloc on tants cops hi has fet camí. Penses en els que hi anaven, els moments anteriors a la tragèdia, l'impacte, el soroll, el fum... Una vall com la d'Incles, a aquelles hores del matí, silenciosa... Quants cops no he gaudit jo d'aquest silenci. I penses que podries haver estat tu qui sentís trencar aquella pau des de l'altra banda de la muntanya, des del port. Un lloc on, fins i tot, el silenci fa por, trencat sovint pel soroll d'un d'aquests aparells volant.
I acabes pensant, com és que m'afecta tant un fet així si no hi he perdut cap ésser estimat, cap conegut directe? Potser perquè la màgia del lloc s'ha perdut de cop? Potser perquè un dels meus racons més admirats passa ara a ser un infern? Potser perquè coneixes els que ara estan patint? Potser perquè podria haver-li passat a algú més proper? Potser...? No ho sé, només sé que a mi no m'ha deixat pas indiferent, ho recordaré durant temps i la vall no la tornaré a veure amb els mateixos ulls.
Descansin en pau.

Comentaris

Salvador ha dit…
Penses que a un fill teu fa tres estius el pujaven amb els companys en helicòpter un cop per setmana pel manteniment d'aquest mateix refugi de Juclar i se't fa un nus a l'estómac.
Joana ha dit…
Aquestes coses passen, quan aquest hivern va haver l'allau a Masella i era diumenge, fins que no vaig veure a tots els coneguts no vaig estar tranquil·la. De totes formes, em sembla que ens fem grans!
Moisès ha dit…
Doncs veig que t'ha afectat molt, sense ànim de frivolitzar, però la edat ens fa ser molt més sensibles.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...