Els treballs en grup

A l'Institut és costum que els alumnes facin treball en grup. Molt nois no saben què és un treball en grup i molts professors tampoc. En molts casos acaba convertint-se en treballets individuals ajuntats sota un únic títol que, fictíciament, els engloba i els relaciona. La majoria de cops, els nanos no poden triar els seus companys de treball, els escull el mateix professor. Intenta igualar els grups: un de bo, un de mediocre i dos palanganes (per no dir, directament dropos i paràsits del primer). Quan el professor canta els quatre components del grup, el primer fa aquella cara de resignació del que sap que haurà de treballar, com a mínim, per tres i que el mèrit se l'enduran tots per igual. El mediocre, ja li està bé, podria haver estat pitjor. Els dos fantàstics especialistes en passar curs sense  fotre ni brot i suspenent més de tres assignatures per any es miren tot cofois: una bona nota que ens posaran gràcies a l'empollón. 
Arriba l'hora de fer el treball. El bo sap que ha de treballar per tots perquè, sinó, la nota serà baixa i ell no s'ho pot permetre. Hi ha massa interessos en joc. Un bon futur, a Europa si pot ser. Però, tot i així, es reparteixen la feina: un fa la portada, l'altre la bibliografia i el mediocre ho unifica a l'ordinador. El bo es passa nits senceres fent el treball, traient informació d'aquí i d'allà, estructurant, sintetitzant i exposant a la perfecció els arguments. Però els altres són incapaços de fer ni la mínima feina que han pactat. El mediocre passa la informació a Arial 12 però ple de faltes, sense justificar, amb errors... El mateix dia de l'entrega del treball, el de la tapa diu que no ha tingut temps de fer-la i no la duu, el de la bibliografia ha fet dues ratlles on només hi diu "informació treta de viquipèdia" i el mediocre ha fet la feina, d'aquella manera, però com sempre passa en aquests casos, la impressora s'ha quedat sense tinta. És l'últim dia per  entregar el treball fet. Tots passen de dir res al professor i ha de ser l'empollón el que li ha de dir el que ha passat. Bronca descomunal i, per càstig, un treball més i del doble de pàgines.
El noi aplicat, que ha fet els deures que li demanaven i els dels altres, n'està fins els nassos. Això no pot seguir així. No pot ser que ell hagi de treballar per tots mentre els altres s'estan rascant la panxa i fan tripijocs. No pot ser que ell passi hores sense dormir per tirar el curs endavant mentre els altres el passen igual que ell gràcies a les feines que els fa. No pot ser que després de tot el que ha treballat i s'ha aplicat, li caigui el càstig igual o pitjor que a la resta de companys. Ja n'està fart. Al cap i a la fi, ell no ha triat aquells companys, li han imposat, però ha de presentar-se al professor sota un mateix nom, únic, unitari. No li agrada i diu PROU. A partir d'ara els treballs els farà sol, ho té clar. Ja no vol més companys paràsits que, a sobre, se n'enriuen d'ell i li diuen que és poc solidari amb la resta. Vol ser ell, treballar per a ell i vol treure benefici de la seva feina per a ell sol. Ho farà millor o pitjor, té clar que pitjor impossible, però el que sembri per a ell serà. I si des d'Europa l'examinen serà pel que ell ha fet, no pel conjunt dels espanyols que han decidit no fer els deures i esperar que la mamella de l'empollón no pari de rajar.

Comentaris

Joana ha dit…
Si, els treballs en grup. Em pensava que aquesta tècnica de no poder triar els companys era cosa de les escoles de monges, però veig que passa a la pública també. I la tàctica del treball en grup es perpetua durant tota la vida, hi ha un que penca i la resta es rasquen la panxa, però clar, és el que s'ha mamat de sempre i després costa reeducar, sobretot a l'aprofitat!
Jordi ha dit…
Molt bona la metàfora. Podríem afegir un cinquè: el que mana, se n'aprofita de la feina del "bo" però posa la seva cara com a imatge. Culpa al "bo" de qualsevol cosa que vagi malament fins i tot aquelles que ell ha fet. Coneix la realitat però no només li està bé sinó que en treu profit i li agrada tenir sotmès als "bo". I se'n riu amb els dolents i mediocres.
Puf, els treballs en grup tenen tela, com molt bé expliques. Jo tinc dos anècdotes de la meva època d'institut, l'una simpaticota i l'altra, en el moment que em va passar no li vaig donar la importància que anys després vaig creure que sí tenia. La primera va ser un treball d'història crec que de COU. Podia ser individual o en grup. Com que jo era de fora de la Seu m'estimava més fer-los individuals perquè no em podia quedar tot el temps del món a la biblioteca, que si no se m'escapava l'autobús. El dilluns arribo a classe, calia entregar el treball, em ve una companya i em diu: "Josefina, si us plau, no he tingut temps de fer el treball, ¿em pots posar el meu nom al teu treball?" Cap problema, l'hi vaig posar i llestos, no hi vaig pensar més. Només vaig pensar que si li podia fer un favor ja estava contenta (ei, amb els anys m'he adonat que de joveneta era d'un bonàs que si la meva filla el dia de demà es comporta com jo ho feia l'espavilaré de mala manera). Perquè mira que em va passar en l'altre cas: assignatura de Llatí de 3r de BUP, final de curs. Ens manen un treball sobre mitologia que puntuarà de manera important sobre la nota final. El faig amb tota la il·lusió del món perquè m'encantava l'assignatura i el tema. Un divendres al vespre em truca una companya de la Seu i em diu si poden baixar a buscar-me el treball i a fer-ne fotocòpies "per saber més o menys què hem de fer", em va dir. Cap problema. Van baixar al Pla, van agafar el treball, van tornar a la Seu per fotocopiar-lo i me'l van tornar a baixar. Deunido eh? Bé, el dia d'entrega de notes, la mestra diu: "Hi ha hagut dos treballs que estaven força bé però tots dos tenien frases sospitosament semblants." I del notable que tenia em va baixar a suficient. A mi m'era igual el suficient perquè tenia bona nota general i tant m'era si la nota final era un notable o un aprovat, com va ser. Però la noia que va copiar literalment el treball no en tenia prou amb el suficient, no aprovava. I després, al cap dels dies, vaig saber que la molt espavilada va anar al despatx de la mestra a dir-li que qui havia copiat el treball havia sigut jo i així a ella li va quedar un 'bé', i va aprovar l'assignatura. Aquesta xicota de tant en tant encara me la trobo per la Seu i no ens hem tornat a dir mai res. Amb els anys he anat obrint els ulls, per sort!, i encara que algú em pugui dir que això són coses típiques de l'època d'institut que no tenen cap més importància, doncs jo penso que sí que les tenen. Perquè a l'institut ja no som petits, al contrari, sabem força bé què fem.

El que emprenya del que expliques sobre els treballs de grup és veure que el pas dels anys no canvia aquests tics. Els professors segueixen encarregant treballs de grup sense pensar una mica en qui forma cada grup, i el drama és que al final tots tenen la mateixa nota. És molt preocupant, la veritat. Penso que a fer coses en grup se n'ha d'aprendre més amb l'esport, per exemple, que no pas fent treballets d'aquests.

I perdó pel rotllo, la culpa és teva per refrescar-me la memòria, hehe!

j.
Como he dicho muchas vesses, el treball en grup no existeix. Sempre n'hi ha un o dos que treballen i els altres s'ho miren. O, com a molt, se sumen els treballs individuals.

És com les grans idees, que només surten del cervell d'una o dues persones.

Una altra cosa és que el grup treballi coordinadament, eficaçment, etc., però això és una latra cosa. Cadascú fa la seva feina i si està motivada, potser la fa bé i tot i el producte final, global, amb una mica de sorft pot sortir bé.

Visca el treball en solitari!!!

marc
Núria ha dit…
Els treballs en grup es continuen fent i crec que cada cop pitjor. El cas de la Josefina arriba a l'extrem de la poca vergonya!!! Estic amb el Marc, els treball en equip són la suma de treballs individuals.
Jordi, no sé si tothom ha trobat la metàfora, el símil entre un treball en grup i la relació Espanya-Catalunya. Però el que explica la Josefina ens acabarà passant. Farem els deures dels espanyols i encara aniran a Europa a dir que la crisi la provoquem els catalans.
Jordi ha dit…
Núria, finalment la UE va dir que Catalunya havia fet els deures i que mai s'havia fet una retallada d'aquestes dimensions. Són "altres" els que estan quedant malament. En qüestions ambientals p.e. en aigües continentals Catalunya era la única que havia donat compliment a una Directiva UE. I el estat anava a ser denunciat (no he seguit el tema). El treballador torna a sortir perjudicat en un "treball" aparentment en grup.
Anna ha dit…
Feia dies que no et seguia. I m'he trobat aquesta perla!!!
Ironia fina, eh??
Aviat farà un any del nostre crit al carrer i tot segueix igual... o pitjor. ;)

ens veiem aviat?
Núria ha dit…
Els podem agafar en tots dos sentits, Anna!
Ens veiem quan vulguis, ara que ja tens vacances!!!

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...