Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2011

El dia de la marmota

Imatge
Certers, Sant Julià de Lòria, Andorra. Unes vistes espectaculars de les muntanyes més meridionals d'Andorra i l'Alt Urgell.





Realment, si el dia de marmota prediu que s'ha acabat l'hivern, avui l'he ben encertada. Aquest matí, a quarts de vuit i 18ºC començava a pujar muntanya amunt des de Certers, a Andorra. Feia un seguiment d'ocells però ja tenia previst a l'acabar seure a esmorzar a les "pedres de les marmotes", a veure si tenia sort. I no m'han fallat! Jo i les marmotes, les marmotes i jo. Jugàvem a fet i amagar. Mentre unes treien el cap del cau sense saber que jo les observava des del darrere, jo tampoc sabia que una tercera sortiria de darrere meu per fer el crit d'alarma. I encara l'he pogut caçar (fotogràficament parlant, clar!).












A més, al mateix lloc i de pujada, també m'hi he trobat una vistosa merla roquera que ha tingut la decència d'esperar-me a la tornada per poder fer-li algunes fotos.



Incles

Imatge
I avui hi he tornat. Amb el record encara recent de l'accident, avui he tornat a la vall d'Incles. El Quim corria la travessa de Canillo i sortia des del pont de la Baladosa. Hem aprofitat per pujar fins el pla de Manegor, mirant de reüll cap a Juclà.
Avui feia molta calor, hi havia molta gent, entre corredors i excursionistes, una imatge molt diferent de la que estic acostumada, sola amb fred i vent de tardor. La vall està esplendorosa, verd, aigua i flors. Continuarà sent un dels racons amb més encant d'Andorra, això sí, amb el record amarg i l'esperança que la crisi freni la invasió del totxo que tant mal li està fent.















La cursa ha anat prou bé. El Quim per edat havia de córrer el circuit curt, que de curt no en tenia res: 15 km i 1.200 m de desnivell. El pitjor enemic d'avui: la calor. Ha arribat 4t i 1r de la seva categoria, darrere de dues bèsties de les curses, un que acostuma a arrasar a les llargues i un noi que promet molt i molt, dos anys més gran que ell…

Juclà

El dimecres vam començar el dia malament. Un Última Hora ens anunciava un tràgic accident d'helicòpter a la pleta de Juclà, a Andorra. Els detalls eren mínims i la informació confusa. En aquells moments et comencen a passar noms pel cap, cares dels que podrien anar en aquell aparell. I t'espantes. És el que passa en aquest petit país, que qualsevol tragèdia et pot portar a gent coneguda o a gent que els coneix. I el volum de la tragèdia se't magnifica encara que no et toqui directament. Més si tenim en compte que la zona la coneixes prou i t'imagines l'indret, els fets... Quants cops, sinó, feinejant o passejant per aquestes muntanyes no sents o veus helicòpters traginant amunt i avall. L'orografia del país fa que sigui més normal que el que molts es poden pensar. Abans es feien els trajectes amb animals, ara es fan per aire. Al llarg del dia comencen a arribar informacions. Les primeres sotragades, els primers noms que et van venir al cap, s'esvaeixen però…

VA, SEDIIIIIIIS!!

Imatge
En aquests moments,els cadets del Sedis s'estan preparant per jugar la final a 4 del campionat de Catalunya Interterritorial contra el Sant Cugat. Si guanyen, jugaran la final aquesta tarda. El Guillermo els ha preparat aquest vídeo per abans del partit. Possiblement, ho estiguin veient ara. No sé si s'estan fent un fart de riure o ploren. Això és per a ells.



Al final van perdre a les semifinals contra el Sant Cugat, l'equip que va guanyar la final a 4. A la Seu es van veure tres grans partits, tots ells molt igualats, que demostra que aquests 4 equips, Sant Cugat, SESE, SEDIS i Penya B eren els millors.

Hem acabat la temporada. Passi-ho bé i fins l'any que ve!



Els treballs en grup

A l'Institut és costum que els alumnes facin treball en grup. Molt nois no saben què és un treball en grup i molts professors tampoc. En molts casos acaba convertint-se en treballets individuals ajuntats sota un únic títol que, fictíciament, els engloba i els relaciona. La majoria de cops, els nanos no poden triar els seus companys de treball, els escull el mateix professor. Intenta igualar els grups: un de bo, un de mediocre i dos palanganes (per no dir, directament dropos i paràsits del primer). Quan el professor canta els quatre components del grup, el primer fa aquella cara de resignació del que sap que haurà de treballar, com a mínim, per tres i que el mèrit se l'enduran tots per igual. El mediocre, ja li està bé, podria haver estat pitjor. Els dos fantàstics especialistes en passar curs sense  fotre ni brot i suspenent més de tres assignatures per any es miren tot cofois: una bona nota que ens posaran gràcies a l'empollón.  Arriba l'hora de fer el treball. El bo s…