Els adults 2.0

En Basté l'altre dia s'escandalitzava perquè un psicòleg experimentat en xarxes socials (ja veus...) deia que hi havia nens de 9 i 10 anys que tenien Facebook. Nens de 10 anys?! Però com pot ser això! Quina mena de pares són aquests que deixen els seus fills al desempar de les xarxes socials! L'expert li va dir que no hi havia cap mal sempre i quan els pares hi estiguessin al darrere, els assessoressin en el que es podia fer i el que no i les precaucions que havien de prendre. És una mica com allò que ens deien els pares quan érem petits que no acceptéssim caramels de cap desconegut. A casa, tots tenim Facebook. Els dels nens els controlo jo sobretot el de la peque. Tinc les contrasenyes, els tinc d'amics i sé què hi fan i amb qui es relacionen. El Quim ja és gran i té molt clar com funciona tot això, tenen la sort que han crescut envoltats de 2.0 i que els pares són els primers en utilitzar-les i a conèixer-ne els  avantatges i els perills i com fer-ne un bon ús. Els nens són molt llestos i la normalització d'aquest món desconegut o perillós per a alguns no deixa de ser un avantatge. 
Però sempre es parla dels perills als que està exposat un menor a la xarxa pel desconeixement de la seva privacitat  i mai dels adults. Estem segurs tots els adults que sabem utilitzar de manera segura les xarxes socials? Pensem que nens i adolescents han crescut dins aquest món i els adults ens hi hem hagut d'introduir més tard, uns amb més encert que altres. És molt bonic tenir un compte de Facebook o un Twitter, retrobes vells amics (o no tant) i pots conèixer gent nova. Jo he retrobat gent que molt possiblement no hagués tornat a veure mai més perquè els havia perdut la pista i he conegut gent amb qui comparteixo punts de vista i aficions. Però,alerta! (com diria aquell), no tot és un joc. No ho és pels petits però encara menys pels grans. Si ets un adults que et fas un compte al Facebook o al Twitter o a qualsevol altre mitjà d'aquests has de ser molt conscient de com funciona, amb qui estàs compartint la teva informació i, com no, la teva vida. Estàs en un aparador que tu, i només tu, decideix qui pot contemplar-lo. Jutgem els nens, jutgem els pares dels nens però no jutgem a l'adult que utilitza aquests mitjans sense ser conscient del perill que comporta ser observat per milers de persones. Hem de saber que hi ha unes opcions de privadesa on hem d'indicar qui ens pot seguir o qui no, hem de saber que el que escrivim en el mur d'una persona ho veuran tots els seus amics, molts cops milers, els teus mateixos, i potser fins i tot els amics dels amics del teu amic. Això si no ho tens tot en obert sense saber-ho i pot llegir-ho qualsevol penjat de la xarxa. I un adult ja és prou grandet per saber que pot ser el responsable d'un merder molt gros en el temps de poder badallar. Es pot provocar greus problemes de convivència per un comentari que creies molt íntim entre dues persones per desconeixença del funcionament d'una xarxa social. Ja ho diu la mateixa paraula, una xarxa. I allò que has comentat a algú pensant que només ho llegiria aquella persona s'escampa com una taca d'oli. No, pitjor encara, com una ona expansiva per la rapidesa en que s'expandeix el fet. Una simple frase d'una persona en un càrrec públic que en principi pot semblar innocent pot provocar un malestar més gros. Un càrrec polític no pot explicar, per exemple, que un dia passa de la feina i se'n va rebaixes perquè sí. No cal que siguis polític. S'ha de ser molt curós, per exemple, a la feina. No pots xerrar del teu cap amb algú altre perquè no saps qui més està llegint allò o no pots estar divertint-te a la xarxa quan has trucat a la feina dient que estaves malalt. I un gran etcètera. I no rieu que tots aquests exemples els he viscut en els 100 i pocs amics que tinc, alguns ni tan sols poden llegir el que escric però m'interessa tenir-los pel que expliquen ells (mitjans de comunicació, entitats...) El mateix Facebook et permet tenir un correu privat. Ostres si l'utilitzo jo! A vegades és allò de dir: t'ho explico per missatge privat perquè hi ha coses que els demés no n'han de fer res. I això han d'aprendre molts adults!
Senyor Basté, no l'ha d'esgarrifar que un nen de 10 anys tingui un compte al Facebook, és més alarmant que aquestes eines estiguin en mans de certs adults que, per desconeixença del que tenen entre mans, són capaços de sobredimensionar un simple comentari. Després no val el jo no volia, el mal ja està fet i a una velocitat descomunal.

Comentaris

Moisès (política colonial) ha dit…
Suposo que com jo hauràs experimentat que en el típic sopar o dinar d'adults quan expliques que tens facebook, com funciona i demés.
La majoria s'escandalitzen, posen cara de compungits, s'alteren i acaben dient ambaparà jo MAI.
Aquest diumenge mentre dinava a BCN a ca ma cunyada i et preguntava pel facebook el resultat del partit de bàsquet, a la taula el tema era aquest, i tots, o no en tenen ni idea, o s'escandalitzaven quan els deia que molts joves pengen fotos de les seves festes al facebook.
I no era la primera vegada, més d'una vegada m'he posat a cercar companys/es de joventut pel facebook mitjançant el cercador i n'he trobat poquíssims, i en canvi tinc d'amics molts exalumnes meus que ara tenen entre 20 i 30 anys.
Per això quan vas explicar el que vas explicar em vaig petar de riure, car molts adults posen cara d'ofesos i preocupats amb el tema aquest, i resulta que els joves ens donen mil voltes.
Núria ha dit…
Tens tota la raó, com més edat menys s'obren al món. I crec que és un error. No és normal que gent que volta els 40 ja trobi que això no fa per ell, una persona assenyada i pare de família. El problema és que, al no saber de què van, pensen que ho utilitzes com els adolescents: penjar fotos de les festetes, jugar, perdre el temps... No creuen que sigui una gran i ràpida font d'informació, de comunicació, de divulgació i de contrastos d'opinions. Si se sap utilitzar bé, és una molt bona cosa. De tots els anys que he estat a l'ensenyament més de la meitat he sigut propulsora de les noves tecnologies a l'escola i molts profes han estat contraris a tot aquest món i els havies d'acabar traient les castanyes del foc. Ara ho passen malament perquè no poden educar ni ensenyar als seus propis alumnes amb les eines que aquests utilitzen i el distanciament entre els uns i els altres és cada cop més gran.
Hi ha excepcions i tan de bo tothom fos tan modern, si és així com s'ha de dir. Hi ha una amiga de la meva mare (compteu més o menys l'edat)que té Facebook i ara em segueix el bloc. Això és estar al dia. No reneguis del que no coneixes, posa-t'hi i en trauràs bones coses. Però amb seny.
Mercedes ha dit…
Núria , estic totalment d'acord amb tu. Ah!!!! per cert, em puc donar per aludida ?
M'agrada molt seguir el teu bloc i tenin en compe que et coneixo desde que eres un "marrec" disfruto llegint e.
Núria ha dit…
Mercè, ets pots donar per al·ludida! A la meva mare li vaig fer una adreça de correu electrònic però no ens n'hem sortit... Imagina't si la volgués ficar al Facebook!
Joana ha dit…
És un perill, si s'és inconscient. Cal saber que es penja i que es diu en aquests llocs. Moltes empreses, miren al feisbuc el que penja un candidat a un lloc de feina. Els nens i joves ens donen 50.000 voltes a tots plegats i mira com estan ara molts profes de secundària, que per obligació s'han hagut de posar i els de primària i infantil encara pitjor, molts no es saben descarregar un arxiu i tenen les PDI mortes de riure a l'escola i en canvi els nens agafen el mòbil troben els jocs i sense instruccions saben com jugar, de forma intuitiva. Però no ens podem tancar a les xarxes socials, blogs i totes les eines que hi ha i van sortint.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...