Records a ritme de música

I continuant amb la música i els records, a casa vaig créixer amb la Trinca. Els meus pares tenien tots els seus discos i jo em sabia totes les cançons. Algunes no entenia què volien dir però les cantava igualment. Sé que alguna vegada havia posat els meus pares en un compromís perquè cantava allò de recullo nassos que fins ben grandeta no vaig entendre que anava tot junt! Com a nens a casa escoltàvem els discos d'Aravadebò i de'n Xesco Boix. També sonava algun disc del Llach, del Serrat o de la Motta. 
Però la meva època adolescents estava buida de cançó catalana. A la resta del món sonava Rock i Pop i a casa nostra hi havia un buit de música per a joves. M'havia de conformar amb Loquillo, Alaska , Radio Futura,  Tequila o Olé Olé, tots sortits de la movida madrileña. Però a mitjans dels anys 80 va sortir un dels primers grups de música pop en català, els Dubble Bubble. Ostres, aquell Clava't es va convertir en l'escletxa cap el després anomenat Rock Català. Van sortir altres grups com N'gai N'gai amb el seu Sunglasses o els Grec. Tots van anar desapareixent, llàstima perquè Dubble Bubble m'agradaven. Recordo un concert per Sant Pere a la platja de Calafell. A finals dels vuitanta em vaig comprar una maqueta d'uns nois de Girona que cantaven mig en català mig en castellà. Algú va portar-ne unes quantes a la facultat i tots n'anàvem plens. Eren Sopa de Cabra, amb No hi ha camí o El sexo que me hace feliz. Un dia, mentre estudiava o ho feia veure a l'aula d'estudis de la facultat, recordo que va entrar un amic meu de la "penya avellana" tot emocionat. Anomenàvem així a tota una colla que eren del camp de Tarragona: Reus, el Pla de Santa Maria, Alcover, la Pobla de Mafumet... Justament era en Josep Maria, el de la Pobla de Mafumet. "Ei, ei, no ens ho podem perdre, que venen uns paios del poble del costat a tocar a Barcelona!!" Us imagineu qui eren? Agafeu un mapa i sortireu de dubtes. Va dir que anaven a tocar a la sala petita de Zeleste. Mare meva si ara anéssin a tocar en un lloc tan petit!!! El Josep Maria ens va portar una maqueta d'aquests nois perquè ens anéssim familiaritzant abans del concert. I vam anar a la sala petita de Zeleste, hi érem nosaltres i poca gent més perquè recordo estar a tocar del grup i ballant amb tota la sala per a nosaltres. Aquell grup eren tres tipus de gent: els Pets, les Llufes i els Vents de Baiona. O sigui, el grup en sí, les noies del cor i els músics. Cantaven allò del profilàctic no és de plàstic. Fantàstics! I a partir d'aquell dia Els Pets han anat passant els anys al meu costat. No sé què devia pagar per aquell concert però si hagués sabut fins on arribarien hagués guardat l'entrada d'aquell primer concert dels Pets a Barcelona. A partir d'aquí, el boom del rock català amb Sau, Lax'nBusto i Sangtraït, a part dels Pets i Sopa de Cabra. Els seguiren molts d'altres però per a mi aquests són els de debò. Ara hi ha una remesa de músics bons però molt diferents. Música tranquil·la i suau, ben treballada però no pas per saltar i ballar. Només els Pets han sobreviscut al pas del temps, també Lax'nBusto però amb el canvi de cantant ja no són el mateix. Han quedat grans músics sortits d'aquests grup com en Pep Sala. Els Pets continuen fent música i també evolucionen, maduren, es fan grans. Bons temes a l'últim disc però sóc de les que encara escolto aquell Vespre, S'ha acabat, Està plovent o Una estona de cel. I recordo com si fos avui aquells nois de poble pujats d'alt d'un escenari cantant per a una colla d'universitaris que no tenien res a fer un dijous a la nit.

Comentaris

magazine.cat ha dit…
Ohhh, quins records mes guapos m’has fet venir anomenant a tots aquests grups, gràcies.

Salut
politica colonial ha dit…
En el moment que van començar a agafar volada aquests grups, ja van sortir els pedagogs de l'autoodi de sempre, els progrés llefiscosos i merdosos,o directament els feixistes a llençar-los-hi merda.
Els van començar a titllar de subvencionats, de provincians, de baixa qualitat, de ser de poble, i van haver de suportar el boicot de la premsa espanyolista i de la provinciana-catalana.
Sempre hem de partir el mateix mal.
Per cert Núria t'aconsello Obrint Pas, i si vols quelcom més poètic, i tranquil, Cesk Freixas o Meritxell Gené.
Joana ha dit…
Uf Núria! Doncs, no sé si era dels Duble Buble o d'un altre del moment, però la cantant estudiava amb noslatres, era una mica més gran que nosaltres perque havia començat més tard. Els Lax n'busto no són el mateix amb el canvi de cantant. Està bé, el que hi ha ara és el que és pels que van sortir llavors, diguem que està "normalitzat".
A casa també s'escoltava La Trinca i també en Llach, però aquest per la meva germana, que és més gran. Ai Zeleste!
Oh, oh, oh, oh!! Tot i que tu i jo no pertanyem ben bé a la mateixa generació, no saps com m'he arribat a identificar amb el teu escrit!

La Trinca: jo diria que la primera cançó que em vaig saber sencera (a part de les tradicionals de Nadal) va ser la de 'La guerra de l'enciam'. Era molt joveneta i la lletra no acabava de saber gaire què volia dir, però m'encantava! I a molts viatges que féiem amb el col·le (parlo de l'EGB, quart o cinquè, no pas més) a l'autobús hi sonava la Trinca. Ara seria impensable, posar aquelles cançons a nens de nou i deu anys, no?

No em desprestigiïs la 'movida', per molt madrilenya que fos, perquè va donar autèntiques joies. I no em toquis pas l'Alaska, que en sóc fan incondicional en tots els seus vessants: de pegamoide, de dinarama, de fangoria, de dj... Una dona, a més, encantadora, i en puc donar fe.

Els Dubble Bubble i els N'gai N'gai s'haurien de reivindicar ara que han passat els anys. Jo era encara petitota i en tinc un record difús, però és un gran record!

I d'acord amb els grups que consideres "de debò": Sau (el primer concert de la meva vida va ser el de Sau a la festa major de la Seu, crec recordar que l'any 92 ¿o el 93?), Sangtraït eren brutals, Sopa de Cabra els reconec dels grans però a mi no em van acabar de fer mai el pes perquè el Gerard Quintana no m'agradava gens. Els Pets, fantàstics, tot i que també t'he de dir que del Lluís Gavaldà n'he acabat una mica cansada. I Lax'n'Busto d'acord, amb el Pemi Fortuny eren una història i ara en són una altra, però els he vist en concert en les dos etapes i tot i que el carisma del Pemi és insuperable, la veuassa del cantant d'ara és la millor, de llarg, del panorama català. Una alemanya deia un dia que aquest tio seria un ídol al seu país.

josefina
Núria ha dit…
Magazine, ultimament no faig res més que obrir la caixa dels records del demés!
Moisès, evidentment Obrint Pas són canyeros però a mi que no em treguin el "Jo vull ser rei" dels Pets o "l'Onze de Setembre" de Sau. Cesc Freixas també m'agrada, la Meritxell Gené és la que va fer el concert a Artesa fa unes setmanes?
Joana, de veritat teníem la cantant de Dubble Bubble a la facultat amb nosaltres??!! Aquella veu que només podia fer ella perquè jo era incapaç d'arribar ni a la meitat de les notes. Jo sé que el cantant estudiava arquitectura, tampoc el teníem molt lluny i si no recordo malament eren de Vic. Ai, Zeleste... Havies anat a alguna festa d'aquelles d'anys 60 que feien? Hi anava molta gent de la facultat. I no hi havien fet alguna Biomarxa?

Josefina, els que he mencionat de la movida madrileña eren els meus preferits i Alaska una canya! Llàstima que el del càdilac ara ens dona pel sac i s'avergonyeix de ser català. La pena és que en aquell moment no hi havia una moguda catalana... A mi em costarà canviar el cantant de Lax però he de reconèixer que tenen algun tema de l'últim disc que és molt bo però fa temps que no en sé res d'ells. Els Sopa tampoc han sigut mai massa de la meva devoció. Em quedo amb el primer disc i poca cosa més. I Sau, com em va afectar la mort del Carles Sabaté... però, clar, si et fots totes aquestes coses al cos corres el risc de palmar-la com li va passar a ell. Sé que hi ha una pel·lícula que es diu Rock Català que parla de tots aquests grups. Jo tinc el disc.
I me'n deixo molts, eh?!
Moisès (política colonial) ha dit…
Si i la gent en va quedar meravellada,musica poemes, sobretot de'n Màrius Torres.
http://www.meritxellgene.cat/
Escolta el poema de Màrius Torres ciutat llunyana.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...