L'evolució de la pirateria musical

Diuen que Internet i la pirateria estant matant la música. Es deixa matar qui vol. Jo comprava poca música perquè no hi havia calaix per comprar tota la que jo volia. Recordo les meves primeres gravacions pirates. Mare meva, si em veiessin ara els meus fills... Posava la ràdio, Los 40 Principales, perquè en aquella època poques emissores de musica moderna hi havia. Llavors agafava el meu casset, un traste rectangular i pesat, posava una cinta i premia a l'hora les tecles Play i REC, que era vermella. Llavors gravava la música que sonava, el paio que comentava i tot el que passés al meu voltant. I ja tenia les meves cintes de música guai! Increïble. Oh, i eren les més fantàstiques de totes, la meva disco personal. A vegades només gravava les que m'agradaven si el DJ les presentava abans de començar. Ara els nois estudien amb el Facebook al costat, jo ho feia amb el casset i pendent de prémer i desprémer les tecles!!! La cosa va anar evolucionant i em van regalar el meu primer radiocasset. D'aquesta manera ja podia gravar sense el so extern perquè ho feia directament des del mateix aparell. Ostres, allò era la bomba!!! Tenia la meva supermúsica amb la mateixa qualitat que la sentia en directe des de la ràdio. Ah, i en estèreo!! També hi havia una segona opció. Un amic comprava un casset. Aquest tenia un radiocasset amb dues platines i podies gravar d'un a l'altre o bé tenies dos aparells i els connectaves entre ells. Per escoltar aquesta música què millor que uns bons walkmans connectats a les orelles, grossos i pesats com un roc, que donava la sensació que estaves al concert en directe (o això ens pensàvem). Anaven molt bé per estudiar en una biblioteca sense molestar a ningú sempre i quant no et posessis a cantar sense adonar-te'n. Llavors et trobaves a tothom mirant-te amb cara d'al·lucinat de com de bé cantaves.
I va arribar el CD. Deien que allò era el millor, que no es podia anar més lluny. I vam canviar el radiocasset pel reproductor de CD. A casa vam comprar una cadena de música, amb els altaveus, l'equalitzador i no sé quantes coses més. Era un moble més del menjador allò tan gros! Però sonava de bé... Gravàvem igual però ara ja teníem emissores que no parlaven durant hores: M80, Flaix, Flaix Back... fins i tot ràdio Estel. Hores i hores de música en un CD! Llàstima que un cop gravat ja no podies esborrar-ho com es feia amb els cassets. Però van aparèixer els ordinadors i els CD regravables. Ara sí que podíem fer la nostra pròpia discoteca. Copiava la música que volia, no calia tot el casset. Copiava i suprimia arxius com si res i comprimits! Apareixia el format MP3. I jo continuava sense comprar massa música, només la que més m'agradava i prou, els grups que per a mi valia la pena tenir per sempre. I apareix Internet i la gent comença a pujar música a la xarxa i lentament, molt lentament, es podia anar descarregant (un, dos dies...). Llavors es comença a parlar de pirateria, com si el que hagués fet fins aquell moment no ho fos!!!
I ara ja no tinc música en CDs baixada d'enlloc ni comprada a la botiga. Ara tinc Spotify, un gran invent. És un gram projecte que pot ser el futur de les biblioteques de música i un gran portal per conèixer el que es fa pel món. Al Spotify tens tota la música que vulguis "on line". Mentre treballes, navegues o neteges la casa tens tota la música que vulguis sonant com tu vulguis. No te la pots baixar però la pots comprar (un dia ja us explicaré com ho faig per gravar-la). Els músics que evolucionen enlloc de crear la màfia més gran del món, SGAE, han sabut veure on és el negoci de la música. Prou discogràfiques i prou intermediaris. El negoci net. Per exemple, si vull comprar l'últim disc dels Pets, puc fer-ho cançó a cançó, no cal comprar-les totes. Cada cançó val 0,99€. El disc en té 12, per tant em costarà menys de 12 €. Però gràcies al Spotify he arribat a grups que segurament desconeixeria en aquests moments. Grups com Wantum, Mishima, Anna Roig... Altres n'havia sentit a parlar però no havia escoltat la seva música i tampoc me'ls hagués comprat: Roger Mas, Els amics de les Arts, Manel... Tots aquests formen part de la meva biblioteca. També tinc carpetes de música new age, música anys 80, tot el rock català... He recuperat peces de quan era una adolescent o la meva època d'universitat, d'aquelles que gravava amb el casset prement les dues tecles. L'altre dia a la ràdio, un expert en música va pronosticar una cosa que li dono la raó, el Spotify i pàgines similars seran la fi del disc dur musicalment parlant. La meva germana, sense anar més lluny, és de les que ha esborrat els arxius de música dels seu disc dur perquè ja ho té al Spotify. Per què ocupar tant de lloc si ho pots tenir penjat a la xarxa? El problema està quan vols escoltar música sense està connectat a internet. Però té solució. Per una mòdica xifra de 9,99€ al mes, Spotify deixa que puguis escoltar la teva biblioteca sense connexió o al teu mòbil o iphone o similars. No cal pensar en agafar els millors cassets o CD de música quan marxes de viatge. És genial, el súmmum!
Això ho escric ara, gener del 2011. M'agradaria poder llegir això d'aquí 20 anys i segurament me'n riuré del que ara trobo que és la bomba com faig ara quan recordo les tecles PLAY i REC a la vegada per gravar la música de la meva vida.

Comentaris

Salvador ha dit…
Aquells aparells de cassetes Philips. Els primers que van sortir no es paraven automàticament quan s'acabava la cinta i més d'un que s'havia adormit escoltant música es despertava amb l'aparell cremat. Llavors ni els fans de la ciència ficció podien imaginar-se l'Spotify.
Joana ha dit…
El meu primer casset rectangular era Sanyo, amb la tecla REC vermella i un micròfon físic per gravar. Quines gravacions on sortia de tot, si trucaven el timbre de la porta o sonava el telèfon. La gran revolució del radiocasset, era massa. El meu nebot gran, ja farà 21 anys aquest any, em va demanar ja fa anys que volia saber com funcionava el plat dels dics de vinil, no havia sentit mai un disc de vinil, clar, ell les cintes si que les havia vist a casa meva i al cotxe, però eren autoreverse i a casa doble platina. Dubto que ell hagi comprat mai un CD. En 1 Giga de l'ipod et caben com 7 hores de música i més de 100 cançons. Avui, sense anar més lluny, he anat a València i anar i tornar en tren, no m'he acabat la música que havia, són 6 hores de tren. Ja ni el reproductor de CD faig servir pel cotxe amb l'ipod. Si que continuo comprant CD's, però l'spotify és fantàstic encara que em sembla que de moment jo no penso esborrar tota la música que tinc al disc dur, si ho guardo tot i per duplicat, esborraré res! La vena drapaire es porta a la sang i en tots els àmbits!!!
Núria ha dit…
Salvador, aquests que dius devien ser "autoreverse" que canviaven de cara sols. Ultramoderns!!

Joana, em vaig passar hores i hores a la nostra estimada sala d'estudis, on totohm feia de tot menys estudiar, amb els cascos a les orelles per poder concentrar-me. Els meus nanos i la seva cosina van flipar l'altre dia que l'avi els va posar el tocadiscos, al·lucinaven amb l'agulla! I el millor és quan els va canviar les revolucions i van sortir els barrufets.
Salvador ha dit…
El reverse es feia manualment donant la volta al casset.
En aquests primers models quan s'acabava la pista no hi havia parada automàtica, el motor volia seguir girant però no podia perquè la cinta el retenia i si abans no s'acabaven les piles l'aparell podia acabar avariat.
Joana ha dit…
Ostres, si, això d'haver de donar la volta a la cinta o al disc. Quan va arribar l'autoreverse va ser el no va mas!. El meu nebot deuria tenir l'edat dels teus quan va voler saber que era allò que havia al damunt de tot de la cadena de música i que saltava el disc i calia posar una pesseta. Els nebots petits ja m'agafen la pen drive i la connecten a la tele.
Jordi ha dit…
I pensar què et compraves amb els pocs estalvis que tenies. I comprar LPs on la meitat de les cançons, amb sort, no valien res, o els Single que tenien les cançons allargades, moltes vegades malament per justificar una mica el que costaven...Doncs els darrers anys ha augmentat la venda de disc de vinil. Serà perquè se senten millor com diuen o per nostàlgia?

I aquelles piles que duraven només dues hores als walkman! I l'al·lucinant que va ser sentir per primera vegada el so estèreo (encara recordo la primera vegada)...
Núria ha dit…
Jordi, el problema està en el format MP3. Al ser un format comprimit es perden molts matisos. A una dura d'orella com jo no em fa res tenir la música comprimida però els de bona orella diuen que es perd molt. Per això hi ha qui prefereix el vinil, a part que els deu agradar el xic, xic aquell entre cançó i cançó...
Us heu adonat que som una colla de padrinets?!!
Joana ha dit…
Explicant batallettes. Però són quatre enginys diferents en poca cosa més de 20 anys!
Núria ha dit…
Això és veritat, Joana. A casa el Quim encara és de l'era dels vídeos, la Laia dels DVDs i la meva neboda, que té 6 anys, de l'era pel pendrives amb un munt de pelis gravades! Tot amb una diferència de 8 anys!
Jordi ha dit…
He, he, padrinets: per això ho vaig posar!!!

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...