La revolta del tabac

Au, va, jo també hi diré la meva. Últimament sembla que només parlen i escriuen els fumadors emprenyats. Ara tothom es queixa que si no es pot fumar els bars hauran de tancar. Doncs mira, mala sort. Però aquests que ara diuen que no van al bar perquè no s'hi pot fumar tornaran a fer-hi la cerveseta d'aquí uns dies, quan vegin que a casa no s'hi pot estar perquè la dona és una pesada que sempre remuga i els fa pencar, perquè els nens criden i molesten, perquè els pares són uns plastes, perquè els amics són el millor que hi ha, perquè el cafè és més bo que el de la màquina de la feina, perquè la cambrera (o el cambrer) estava molt bona (bo)... I mils d'excuses per deixar la rabieta a casa i tornar al bar encara que sigui amb l'ambient i els pulmons de tots més nets.
Us diré una cosa, jo no he sigut mai fumadora activa però durant tota la meva infantesa vaig ser una fumadora passiva extrema. A casa fumaven com carreters, sobretot el meu pare. Quan vaig començar a ser grandeta els demanava constantment i quasi de genolls que no fumessin a casa, que aquell aire no es podia respirar. Jo tenia faringitis crònica, conjuntivitis i al·lèrgia als àcars de la pols i mils de pol·lens. Ara, la faringitis és inexistent. De l'al·lèrgia no puc dir el mateix. Casualitat? No ho crec, viure en un ambient net crec que hi fa molt. Això sonarà molt dur però si fos ara, crec que denunciaria els meus propis pares per maltracte físic a menors. No és conya, ho he pensat molts cops. A casa, la guerra era constant i mai vaig aconseguir que deixessin de fumar dins el pis. No els va donar mai la gana, no creien que allò fos una falta de respecte ni van ser mai conscients que no només es carregaven la seva salut sinó també la dels seus fills. I si ho eren, molt pitjor! Jo només era una intolerant i una filla malcarada i rondinaire. Just poc després de marxar de casa, els meus pares van deixar de fumar. Sembla que l'únic que volien era fotre'm, no?
A casa meva vaig decidir que no es fumaria. La primera vegada que van venir la família a casa encara fumaven tots: pares, sogres, cunyats... I, evidentment, tots van treure la cigarreta i van fumar toooot el dinar. Quan van marxar vaig estar tres dies per treure aquella olor fastigosa. Va ser l'últim dia que es va fumar allà dins. Des de llavors qui volia fumar havia d'anar a la terrassa. El meu sogre fumava a la cuina quan jo no hi era i al final vaig haver de dir que prou. A més, fumava una cosa fastigosa! Ara, a la meva família ja no fuma ningú: ni els meus pares, ni el meu sogre, ni els meus cunyats... Algun encara té el vici però ni me n'adono perquè té molt interioritzat que dins una casa, no només la meva, el més normal és no fumar. Ja no parlo de la meva família, generalitzo molt més. Difícilment algú anirà a casa d'un amic i encendrà una cigarreta sense demanar permís o, fins i tot, farà el gest de sortir sense que ningú li digui res. Amb el temps, la gent farà el mateix amb els bars i restaurants, tothom tindrà molt interioritzat que en un restaurant no es fuma, s'hi menja, igual que a ningú li passa ja pel cap fumar a la feina, al metro o a la sala d'espera d'un hospital.
Ara també és el moment que tothom coneix algú que fuma molt i està sa com un roure als 90 anys. Sí, jo també en conec. Però encara en conec més que s'han quedat pel camí, alguns que ho poden explicar però amb un ensurt al cos considerable, altres que veuen com tu puges muntanyes amb els pulmons aixafats per la columna i ells no són capaços de fer dues passes sense esbufegar. O d'altres que han patit les conseqüències d'una mare embarassada fumadora. Me'n venen a la memòria un (70 anys), dos (50 anys), tres (40 anys), quatre (48 anys), cinc (44 anys), sis, set, vuit... I segur que me'n deixo un munt. Sí, conec gent que fuma i no està malament, conec no fumadors que han mort d'un càncer de pulmó. Però els afectats pel tabac i que no ho poden explicar guanyen amb escreix.
A tots aquests que ara estan tan rabiosos, que volen fer boicot a la llei anti-tabac, que volen que el bar es faci insubmís, que creuen que el no fumador no té cap dret a demanar un espai sense fum en un lloc semi privat com és un bar o un restaurant. A tots aquells que es rebel·len contra la imposició us convido a un altre acte: per què no canalitzeu tota aquesta ràbia i xuleria cap una altra banda? Per què enlloc de fotre la salut dels altres no foteu als que us estan fotent a vosaltres des de fa molts i molts anys? Rebel·leu-vos, sí, però contra el tabac i els que us inciten a fumar. Feu-vos insubmisos, sí, però del tabac. Sento tantes xuminades aquests dies... com: doncs ara fumaré més que mai!, doncs ara fumaré al bar on no he fumat mai!, fins i tot he sentit dir que es tornaria a fumar després d'anys de no fer-ho. Gràcies a Déu encara no he sentit ningú que digui que ara fumarà a la cara del seu fill perquè a ell ningú li prohibeix res. Au, va, valents, sigueu-ho de veritat. Digueu NO però no a la prohibició, sinó a la obligació que un dia algú us va imposar de fumar, fumar i fumar encara que ja sabien que allò us podria matar. Revolta, sí, però contra el tabac. I d'aquí uns anys ningú se'n recordarà que un entrava en un bar i encenia la merda de cigarreta que ho espatllava tot.

Comentaris

Xavier Massallé ha dit…
Hola Nùria, M'apunto a fer la guerra contra les tabacaleres!, com a fumador actiu i endromina adictiva.Aquesta nova llei, ja fa masses anys que la esperavem, tants, que ara sembla que els drets de les persones s'hagin capgirat.
Ara mes que mai!, Salut. Xavi
Núria ha dit…
Ei, Xavi. Aprofita el moment i deixa de fumar. La teva butxaca segur que tamb´r t'ho agrairà!
magazine.cat ha dit…
Hola Núria estic totalment d’acord amb tu, encara que amb tot això del tabac i ha molt a dir...

Salut.
Núria ha dit…
I tant, Magazine, podríem parlar-ne durant moltes hores.
Et veig una mica emprenyada, hehe.

m.
Núria ha dit…
Marc, fes cas a la Josefina i deixa de fumar... I sigues SOLIDARI amb els no fumadors!!
xavier Massallé ha dit…
La butxaca, la salut, i l'humor, d'aquí el comentari de andromina adictiva. La veritat es que aquest es un dels meus bon proposits pero hem costa molt escollir el moment, en fí, que hi farem!!, com diuen la major part de catalans.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...