Les bones i les males persones

A la gent li agrada molt fer safareig i més en un lloc tan petit com la Seu. Tothom parla de tothom d'una manera molt banal. Poden esquinçar una persona de dalt a baix sense saber si tu la coneixes o si li tens simpatia o no. És igual, li fotem i prou. Passa sovint i si no ets molt cerebral t'hi acabes enganxant i segueixes la corrent però després dius: i a mi què m'importa tot això? Però igual que m'arriben a mi coses, cosetes i cosasses de tot quisqui també passa al revés. Quanta gent em coneix de veritat aquí la Seu? Comptades. Poden saber què penso a nivell polític, d'algunes decisions que es prenen a nivell social, les coses que faig en el meu temps lliure, però gent que pugui dir si sóc així o aixà, que sàpiguen si ric o no, si ploro o no, si sóc bona persona o una mala persona, si tinc un bon dia o no, si em llevo de mala llet o de bona cara, si sóc bona amiga o no, si sóc bona mare o no, si feia això o allò altre abans d'aterrar per aquí, si tinc una piga al cul o no. És fàcil dir: mira aquesta que és o es pensa que és i... ratatatatatatatá, ja t'han fulminat. I no parlem dels insults que es permeten a cert mitjà de comunicació d'aquestes contrades a persones que no tenen res a veure amb les notícies que es publiquen. Patètic. Durant aquests anys he anat coneixent  a fons gent de per aquí, no cregueu, cinc o sis, altres els vaig coneixent de mica en mica, uns et fan el pes i altres no tant i prefereixes allunyar-te'n.
Però les coses no sempre són com semblen, abans de criticar o insultar (i m'ho aplico a mi mateixa) potser que empatitzem una mica, fiquem-nos dins dels altres. És molt més fàcil poder entendre els actes dels demés si intentes veure el perquè o senzillament parar-te a pensar què faries tu en una situació semblant. Si no coneixes la persona, millor sempre deixar un bri de dubte i posar en stanby les afirmacions i sentències dels demés, que el que més tralla no és ni molt menys el més fiable. A vegades et fas una idea d'una persona, dolenta o bona, pel què et diuen o pel que fa però quan vas molt més lluny i intimes més amb ella te n'adones que tot el teu muntatge era fals, els prejudicis o les idolatracions cauen per terra i sorgeix una persona molt diferent de la que tu creies conèixer. He pogut experimentar les dues sensacions: gent que creia meravellosa han anat a parar al cubell de les escombraries, gran decepció, i gent que he tret del contenidor i ara els tinc nets i polits al meu voltant, gran satisfacció. Evidentment, en el primer cas tanques la tapa del cubell i llestos, en el segon la vida es fa més fàcil i els somriures es reparteixen sense complexes. Benvinguda tota la gent que abandona la bossa d'escòria, et fa sentir feliç i gaudir d'una pau interior.

Comentaris

Joana ha dit…
Com més petit el lloc, més fàcil és que es critiqui. Quan de vegades llegeixo alguns blocs de per aquí dalt i veig els mals rotllos que hi ha, dono gràcies de viure a Barcelona. Recordo un poble on m'havia tocat anar per feina i que eren quatre gats i tots estaven barallats, tots ho sabien tot de tots i havien unes enveges brutals!.Sempre alegra descobrir que aquell que et pensaves que era un estúpid i antipàtic i mala persona no ho és.
Núria ha dit…
A Barcelona s'estreny l'àmbit d'acció però tampoc te'n salves. Pot ser el barri o la zona on treballes però on hi havia un mal rotllo increïble causat per una sola persona era a la meva escala. Buf, per escriure un llibre!!! Encara ara m'arriben comentaris i historietes d'aquella gent.
Joana ha dit…
Hi ha escales que són joies en aquest sentit! La de casa abans també era un circ, havia una sèrie de gent que donaven vidilla, semprre que no et toqui el rebre!
Hola,

El Convit independentista és un intent d’aplegar blocs (i blogs) que volen la independència i que, a més, creuen que l'Estat català és necessari i urgent. Res més.

Si vols formar-ne part, envia’m un correu o bé deixa un comentari al Convit

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...