Arribar lluny, entre tots

Aquest cap de setmana hem sabut que el Quim anirà convocat a la Selecció  de bàsquet infantil de Lleida  com a membre indiscutible. Bé, tampoc és una gran cosa però a ells els fa il·lusió. A mi, home, me n'alegro per ell perquè és la recompensa a molts dies d'esforços i sacrificis però si no hi anés tampoc em trauria la son.
Ara mireu aquest vídeo, de fet és un curt. Dura uns 15 minuts però els que us moveu en el món del bàsquet o qualsevol altre esport no us el podeu perdre, sobretot si els que juguen són els vostres fills.


Aquestes coses passen, sí, a tot arreu. El David, que si d'alguna cosa n'entén és de bàsquet, sempre li fa una reflexió al Quim: en el món del bàsquet ara ets aquí dalt i demà ningú se'n recorda de tu. Ara no toca destacar, ara s'ha de treballar per poder arribar a ser algú, més endavant. 
Els nois que per físic, perquè creixen abans, perquè estan més musculats, perquè són més forts o corren molt, sembla que es menjaran el món acaben quedant eclipsats pels companys quan aquests també creixen i desapareix aquesta superioritat. Quan destaques a les categories inferiors, pel que sigui, és fàcil pensar que sense tu l'equip no tira endavant, el joc en equip passa a ser un "agafo la pilota i no la deixo fins arribar a la cistella, no confio en els demés, sóc el crac de l'equip". El pitjor és quan aquest jugador o jugadors, perquè en poden haver més d'un dins d'un equip, pensa que si no és millor és perquè la resta de l'equip frena la seva progressió i creuen que si l'equip guanya és gràcies a ells i si l'equip perd és perquè ells no han jugat o han hagut de cedir minuts als companys. Això es transmet a la resta de companys i produeix un efecte de frustració als demés que fa que tenir gent així a l'equip no sumi, resti. Evidentment, l'entrenador ha de gestionar aquests episodis, com es veu al vídeo, ha de fer entendre que el bàsquet és un joc de cinc més els que hi ha a la banqueta. Però els pares també ho han de tenir clar i, com els del vídeo, també n'hi ha. Una cosa és estar orgullós del teu fill, només faltaria no poder expressar aquesta alegria, l'altre és menysprear els altres. I si aquest sentiment el transmeten als fills... passa el que passa.
Vaig conèixer un cas d'aquest tipus fa uns anys a una escola. Era un noi molt alt, més de 1,80 m amb 12 anys. Tenia la possibilitat de jugar a la Penya i formava part de la Selecció Catalana de minis. No era massa bon estudiant i la xuleria i prepotència envers els companys eren d'admirar. Explicava que a ell les notes li eren ben igual, els seus pares ja li deien que el portarien a l'NBA perquè era molt bo. Però a bàsquet juguen 5 i aquest noi jugava sol, els companys li feien nosa, sobretot els que tenien menys aptituds. On és ara? Ni a la Penya, ni a la Selecció Catalana, juga a un discretet equip, vora a casa seva. Per què? Perquè el físic ja no li dóna l'avantatge d'abans, li falta tècnica i no ha après a jugar en equip, imprescindible en aquest esport. I com aquest, uns quants podríem explicar a casa nostra.
El David sempre li diu al Quim que miri les seleccions de categories inferiors de fa uns anys i compti quants d'aquests juguen ara a l'ACB o LEB. La majoria s'han quedat pel camí.
Si un jugador en un equip mini, infantil o cadet es creu imprescindible en un equip, si pensa que alguns dels seus companys (o quasi tots) li fan nosa i frenen la seva evolució personal, molt pitjor si els seus pares s'ho creuen (els pares del vídeo) i ho transmeten als fills, aquest noi té un problema. El respecte per damunt de tot, els companys al teu voltant i l'equip endavant però gràcies a tots. Es guanyen partits sense els cracs momentanis i es perden partits amb els cracs momentanis. Ni la culpa  ni el mèrit és d'un o de dos, és de tots.
I aquesta reflexió fa molt temps que la fem amb el Quim. "Sempre has jugat amb nois més grans que tu, aquest any jugues amb alguns nois més petits que tu. És perquè els ajudis a evolucionar no perquè els demostris que tu vals més. No estàs en aquest equip per treure'ls les castanyes del foc, és perquè entre tots arribeu molt lluny. Els grans no esteu per jugar entre vosaltres mentre la resta s'ho miren passejant per la pista". Vull pensar que aquestes reflexions quallen en el Quim, pel que veig a la pista m'ho sembla. 
A la Selecció de Lleida ja hi va anar l'any passat. No sé si la cosa anirà a més, qui ho sap, potser quan el físic l'equipari als altres i sàpiga aprofitar tot el que li ensenyen, però si això ha de fer canviar l'actitud cap els companys dins i fora de la pista, no ho vull. I jo tampoc voldria ser com els pares del vídeo.

Comentaris

Moisès ha dit…
M'agrada el teu bloc per diferents motius, però sobretot per la diversitat de temes, al contrari de jo que tinc un bloc exclusivament monotemàtic (per què vull clar).
El post que ha escrit avui és el que m'ha agradat més dels que t'he llegit, i dóna elements de reflexió potents.
La meva dona ha estat entrenadora i jugadora de bàsquet, jo entrenador de Karate durant 15 anys i a més sóc psicòleg, i tenim la sensació que poca cosa més podem aprendre i tenir motius per reflexionar.
T'he de dir que molts dels elements de reflexió que exposes ja els tenia bastant clars, però sempre hi ha alguna cosa que se'ns escapa, algun detall o algun mencanisme del nostre pensament o de la nostra escala de valors que queda difuminat.
Has fet una reflexió molt lúcida, els que genenralemnt passa a la gent que tenen un pensament rígid i només reaccionen als estímuls immediats i a curt termini.
Quantes disputes o recels entre pares no haurà viscut el teu comapany o marit en la gestió desl equips ?
Aquí molts pares perden o perdem la prespectiva global.
Molta gent encara no entèn que el fet que el seu fill sigui el millor de l'equip, com ell a Lleida n'hi huaran 5 més, a Catalunya 100, a Europa 2000, i al món ?
És la mentalitat provinciana, i tribal en la qual molta gent encara es mou, ser el millor de la tribu.
I ens fem creus de les enveges i dels mals moments que generen totes aquestes reaccions.
Nosaltres ja hem patit alguna vegada, situacions de tensió amb altres pares, jo no tant sobretot la meva dona que ha estat entrenadora i ara encara està a la junta, i com a pares d'un nen que juga a bàsquet, i la veritat és que és molt desagradable.
Però podeu estar satisfets, al SEDIS sou los putos amos, sou un club de referència, al qual jo personament admiro pel vostre model de gestió, tenent en compte les vicissituds que representa ser "perifèria" i a més teniu Bisbe (és broma).
Perdona per haver-me allargat, i gràcies pel post.
Núria ha dit…
Moisès, fa molts dies que anava rumiant en un escrit com aquest. No sabia com enfocar-lo, no fos cas que algú se sentís al·ludit però el vídeo de l'ACB i la convocatòria del Quim a la Selecció de Lleida m'han acabat de decidir. És un escrit molt madurat, com molt bé dius des de reflexió pausada, i celebro que t'hagi agradat. Jo, a cop calent, a vegades també puc pensar que millor no passar la pilota a segons qui perquè saps que la cagarà i si s'ha de resoldre un partit decisiu millor tirar dels bons i deixar els dolents a la banqueta. Qui no ho ha pensat mai això? Però quan veus que tots els que són a pista estan dins el partit, siguin bons o dolents (a vegades, discutible) i tots aporten la seva part, ni que sigui de "mosca cojonera" que dic jo, gaudeixo molt més. Algunes actituds em sobren cada cop més, parlo en general, aquí i allà, però em preocupen les d'aquí.
Si algun cop tens ocasió de veure jugar el Sedis Esquitx, l'infantil (que és pre-infantil) femení t'agradarà. Allà ningú destaca però ningú sobra. Són un equip i totes aporten el seu granet. No he tingut mai la sensació que n'hi hagi una per sobre de les altres, totes amb totes. I el més important, dins i fora la pista. Ja veurem quan comencin els noviets...
Joana ha dit…
Enhorabona per la part que et toca! Està clar que els cracs sols no guanyen partits i és de petits que cal que entre tots s'els faci entendre, que en esports d'equip juguen tots.
Anònim ha dit…
Hola Núria,
aquesta reflexió la podríes imprimir i deixar-la per tots els pavellons de Catalunya!!!!!!
Hi estic totalment d'acord,es mes,com li he dit moltes vegades al David jo soc l'exemple que ho demostra.
Mai vaig anar a cap selecció,però treballaba per ser millor cada día,no era el millor del meu equip però sabía que sense el meu ajut no podíam ser competitius.Això m'ajudava molt!!!!!
El bàsquet es un joc d'EQUIP i els que no ho respecten no arriben enlloc.
He estat 15 anys a l'ACB i quan millor m'ho he passat es quan he jugat amb EQUIP.
Felicitats per l'escrit
Francesc
Núria ha dit…
Gràcies, Francesc.
Un altre exemple. El David va entrenar en Carles Marco des d'abans de ser infantil al Sant Josep de Badalona. Mai va anar a cap Selecció de categories inferiors però ha acabat jugant a l'ACB i a la Selecció espanyola. Recordo que el David en aquelles èpoques deia: si algun d'aquests nanos arriba mai a l'ACB serà en Carles Marco. I no es va equivocar.
Qui sap, si les nostres peques tenen això clar i els agrada, potser algun dia es menjaran el món!! De moment, ganes i empenta n'hi posen. I, si no, no passa res!
Mpoisès ha dit…
A les Esquitx, no les he vist jugar mai, però les he vist entrenar ( però no a totes ) les veia l'any passat a Oliana i Ponts quan entrenaven amb la PDP, jo duia al meu fill, i com compatien pista (meitat nens, meitat nenes)les veia, i em vaig fixar que no hi havia una que destaques molt sonbre les altres que totes tenien un nivell bastant homogeni, he de dir però que me les mirava molt de refiló, i tampoc puc fer una anàlisi acurat.
En referència a les seleccions, vagi per endavant que jo esportivament no estic format al món del bàsquet, però com a altres esports les seleccions són una cosa puntual, un campionat dura uns dies, una temporada de lliga, dura uns mesos, i aquí entra molt la personalitat (ara faré de psicòleg) del jugador, hi ha jugadors que són un actiu per un vestidor i altres seran un càncer.
En una selecció els resultats han de ser immediats, en un equip han de ser a mig llarg termini, són conceptes molt diferents.
Tot i que no es pot menytenir el tema de les seleccions, ara algú podria dir, si mira com no "s'arriba són verdes".
demano perdó d'antvi per donar opinions d'una materia que no domino gaire, si ho llegeix el teu marti pot pensar i collons popina aquest.
Anònim ha dit…
Moisés només una petita puntualització, un campionat de seleccions com bé tú dius només dura uns dies, però es el premi al treball i la constància als nanos que arriben per fer-ho bé en els seus equips,juntament amb els companys, durant tota la temporada/es.
Guardiola avui ha dit, un CRACK sense equip no es res, però un equip sense CRACKS tampoc...
Núria ha dit…
Moisès,
Com ho diu allò el meu fill? Joc d'equip i joc selecció. Així en diuen a la federació quan fan campus a l'estiu i els ensenyen a jugar tots dos.
Jo tampoc estic formada al món del bàsquet però porto mooooolts anys convivint amb ell. Bé, sempre pot sortir algú que digui que dic parides perquè no en tinc ni idea de bàsquet. Potser sí.

Anònim/a
Ara ho has dit, les coses s'aconsegueixen gràcies a tots. Ningú desmereix els nois que van a les seleccions, ni molt menys!! Si segueixes aquests bloc, que crec que sí, ja ho saps això, però s'han de tenir els peus i, sobretot, el cap al seu lloc. Hi ha nens molt bons que li tenen i nens no tan bons que no li tenen. Per l'altre comentari, aquest potser és el problema, pensar que aquests nois o noies juguen al Barça de Guardiola. Baixem a la Terra, sisplau!!
Moisès ha dit…
Anònim, un dels avantatges que té el debat per internet, és que queda per escrit.
HE DIT, MILLOR DIT HE ESCRIT:
Tot i que no es pot menystenir el tema de les seleccions,
HO REPETEIXO:
Tot i que no es pot menystenir el tema de les seleccions.
És un obvietat que per a jugar en equip, cadascun dels integrants de l'equip han de tenir uns mínims de qualitat i com més qualitats individuals sumin més construcció d'equip es pot elaborar.
Les esquitx podem fer un bon equip, perquè segurament cadascuna d'elles presenta un nivell tècnic més que acceptable, si fossin noies amb un baix nivell per molta bona tasca que fes el David ho tindria molt i molt complicat.
No ho vull allargar més perquè no hi ha veritats absolutes i tots els punts de vista tenen el seu argument, i a més no sóc tècnic, vaja em sembla que m'he posat en un bon toll.
Salutacions a tots
Núria ha dit…
Moisès, no crec que el David pensi que dius ruqueries. Amb 10 petxines, per molt bon cuiner que siguis no faràs una gran mariscada!!

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...