Les bones maneres

Avui jugava el Quim (de fet, encara juga) un partit de bàsquet d'aquells més emocionant. Jugava contra els Maristes de Badalona. Amb aquest equip van jugar la final del torneig de minis de fa dos anys i els van guanyar. Per tant, és com tornar-se a veure les cares després de dos anys. 
Però vet aquí que he vist només els dos primers minuts de partit, si ha arribat. Per què? Doncs perquè jo vaig al bàsquet a passar-m'ho bé, a animar aquests homenets de quatre pèls que treballen de valent durant tota la setmana per poder gaudir d'un partit el cap de setmana. I avui, al minut i mig, ja no m'ho estava passant bé. No m'agrada la gent que insulta als àrbitres des de la grada, siguin pares o entrenadors, menys m'agrada quan es menysprea o insulta els pares de l'altre equip, que, de moment, tenien un comportament exemplar. No m'agrada que si algú del nostre equip li demana que es moderi també acabi rebent. Evidentment, el que més m'indigne és que això ho faci algú del nostre propi equip, pares que ens coneixem de fa temps i nens que també es coneixen de sempre. Què pensarà el nen en qüestió del seu pare? I què pensaran els altres nens del pare del seu company? I la resta de la família, han d'aguantar estoicament que la persona en qüestió es comporti com el pitjor dels hooligans? Perquè la reacció del seu voltant més proper no és que hagi demostrat massa acord amb el comportament demencial d'aquesta persona. Després, això es justifica com a necessari per fer reaccionar a l'àrbitre per una mala feina. Després d'un minut i mig ja es pot considerar que l'àrbitre actua malament? Bé, si comento això a casa ja sé què em diran, que no en tinc ni ..... idea de bàsquet i que aquestes reaccions són normals i necessàries. Que la gent del món del bàsquet les entén i saben com s'ha de fer reaccionar a l'àrbitre. Entre ells sempre es recolzen. Sempre he cregut que el món del bàsquet és més educat que el del futbol però cada cop veig més reaccions d'aquestes i amb categories més inferiors. 
Després de tristos espectacles com aquest, quin dret tenim a demanar als nostres fills que es comportin, que tinguin educació, que respectin els demés, siguin qui siguin? Quin dret tenim si després els pares no som capaços de predicar amb l'exemple? Cap ni un.
Aquesta tarda juguen Mausa i Cadí. Hi ha cert sector de públic que no suporto. Criden, criden, criden i molts cops sense raó. Si necessiten esbargir-se que vagin a donar voltes al Segre corrent però els demés no tenim perquè sentir-nos violentats o crispats per gent que, a vegades, ni tan sols coneixes. Avui no penso anar a veure cap partit d'aquests, passo d'amargats o "malfollats" (com diria una amiga meva quan algú té aquest caràcter, sempre ho acaba amb aquesta justificació).
Ara mateix no tinc cap ganes de tornar a veure cap més partit de res i em sap greu pels meus nanos. No vull tornar a contemplar espectacles com aquest. A mi em fa il·lusió veure jugar els meus fills, n'estic orgullosa d'ells però si això ha d'anar acompanyat d'aquests tristos espectacles prefereixo veure un concert de caramelles. El de dissabte al vespre va ser d'allò més gratificant. Un exemple de pau i serenor. Aprenem-ne una mica de tot plegat. Reflexione-m'hi, tots.

Comentaris

Moisès ha dit…
Hola Núria
Lo millor que hi ha són les trobades de pre-minis, de vegades en partits de sèniors o de júniors he tingut que abandonar el pavelló per vergonya aliena, al veure energumens del meu propi equip.
A més a més ara La Seu infantils teniu un equip impressionant i això té un preu.
A més nivell, i més competitivitat, més imbecil·litat, segur que quan el teu fill era mini de primer any o pre-mini o en els partits dintre de la província de Lleida això no passava, llevat de quan jugàveu contra Andorra o Lleida per la rivalitat i el nivell.
És el preu que suposa jugar Preferent o a alt nivell, es perden les formes, encara però hi ha coses pitjors ue jo he hagut de patir que són les enveges, rancúnies i desavinences dintre del propi equip.
Salutacions des de la Noguera
Núria ha dit…
Ep, veig que estàs molt al cas. Al final van perdre de catorze però ja tenen el rècord del club: anar a preferent com infantils i guanyar més d'un partit. A veure si es poden classificar entre els quatre primers.
Doncs parlant de pre-minis. La trobada de la setmana passada també va tenir algun moment crispat. Les nenes del Sedis jugaven contra dos equips (per cert, no hi ha més equips a tot Lleida que han de jugar sempre les mateixes contra les mateixes?) Un dels equips et toca de prop, exemplars els pares. Però l'altre, els pares cridant, protestant a l'àrbitre passos, faltes, fores, aixecant-se...(fins hi tot uns tres segons!) Saps quin comentari vàrem fer: mare meva, si hem d'aguantar aquest pares durant anys anem bé perquè si en trobades pre-minis, per passar-s'ho bé, ja reaccionen així com seran quan realment es disputin alguna cosa més!
I el Quim de pre-mini, al Martinenc (llavors érem a cavall entre la Seu i Barcelona) recorda insults dels pares de la Minguella de Badalona als nens! Si, l'escola dels de Badalona de tota la vida, gent benestant i educada. A Barcelona hi ha lliga pre-minis.
Sempre he cregut que la gent del Sedis, a totes les categories, són exemplars comparat amb altres equips i no m'agradaria que les coses anessin a pitjor. Tan de bo sigui l'últim cop que contempli un espectacle així.
I enveges i prepotències dins el club i dins d'un mateix equip també n'hi ha alguna...
Joana ha dit…
Hi ha gent que no té respecte per ningú, així eduquen als seus fills.
Pepe Grillo ha dit…
Ho reconec, sóc un cridaner, em pot l'animo veure que l'esforç dels nois se'n va per la claveguera de l'humor de l'àrbitre. I de vegades em passo de la ratlla. Sumem a això que la naturalesa m'ha dotat d'una potència de veu que em permet ser una tribuna per meu mateix. Malgrat això crec que som pinzellades de la pintura que construïm entre tots. Que ens poden faltar o, no que podem afectar malament als nens o positivar-los. Però crec que el mes important és que vull que el meu fill sàpiga que estic sofrint allà o gaudint amb ell. I el meu fill em coneix, sap quan em passo i de vegades em disculpa i de vegades em suporta i de vegades no. Em pot la passió, però no que guanyi i sigui el millor, sinó perquè tingui l'oportunitat de donar el millor de si. Tambien és cert que vinc d'un pais on la tribuna té un lloc especial en tots els esports. Amb tot això no vull dir que estigui bé el que faig ni molt menys. Sol reconèixer que sóc un cridaner, que t'avesis em sento culpable en reconèixer-me exagerat i de vegades no. Buscant alguns arguments de rerefons, pot ser que sigui un problema de pare. Que la vida és injusta és una lliçó a trasmetre als fills però no puc fer-ho sense trasmetre tambien que almenys puc queixar-me, protestar, deixar constància que s'han vulnerat els drets d'algú i que no ha quedat en blanc.
Núria ha dit…
Ep, els que reconegueu en Pepito Grillo per la foto, que sapigueu que potser s'ha sentit al·ludit però no va ser ell qui em va violentar ni em va fer aixecar de la cadira!!
Com molt bé diu, té una potència de veu que no fan falta megàfons al pavelló d'esports per animar. Haha, jo que sóc una boques, ja porto dos partits del Quim anant a veure'l altre cop: un a Badalona, a la ciutat del bàsquet i a la pista més horrorosa de tota la lliga, i l'altre dissabte aquí la Seu. En Pepito se'n fotia de mi, em deia que aplaudiria a l'àrbitre i li tiraria floretes durant el partit.
Us asseguro que amb aquest home em faig un fart de riure. És un incondicional, va a tots els partits. Una anècdota, l'any passat va penjar la bandera del seu país a la barana de les grades, que és del mateix color que l'equip del Sedis i hi va haver pares que pensaven que el club havia fet banderoles per animar els jugadors!!!
I feliciteu-lo tots que és la segona vegada que em fa un escrit en català sense ser la seva llengua (el mètode utilitzat és igual, la intenció és el que compte)

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...