Què coi és això que et passa?

Au, ja tornem a ser aquí. Després d'uns dies de convalescència a Barcelona ja som altre cop aquí dalt. Ja en tenia ganes, em trobo molt millor. I ara que estic més animada i el cervell torna a funcionar explicaré una mica què és això de la mononucleosi. Aquests dies hi ha hagut gent que han sentit a parlar d'aquesta malaltia per primera vegada, altres que la coneixen com la malaltia del petó però tampoc sabien ben bé què era. Així m'ho feia saber certa persona: ...espero que aquesta cosa que tens amb aquest “mono...” tan estrany no sigui res greu... Així que us en faré cinc cèntims.

La mononucleosi és una infecció vírica provocada per un virus de la família dels Herpes (el virus d'Epstein-Barr). Són virus d'aquesta família el de la varicel·la o el de l'herpes labial (les emprenyadores panses).




És una malaltia que en nens passa quasi desapercebuda, asimptomàtica. En adolescents i adults joves acostuma a provocar cansament i inflamació de la melsa i el fetge. M'ha agradat això d'adults joves, això vol dir que encara sóc en aquest grup!! El virus ataca el nostre sistema immunològic, les nostres defenses, concretament el nucli dels limfòcits. De limfòcits en tenim de diferents tipus, diferents rangs de soldats i també hi ha els basòfils, els eosinòfils i els neutròfils (que també s'alteren). Els limfòcits són els glòbuls blancs encarregats de produir anticossos i destruir les cèl·lules anormals. L'herpes fa que aquests s'alterin totalment. No entrarem en detalls científics però alguns augmenten en nombre i altres disminueixen. El que anomenaríem una alteració de la fórmula leucocitària. Bé no sé si em seguiu... La qüestió és que les nostres defenses s'alteren i això fa que els nostres ganglis, els centres actius contra tot tipus d'intrusos (bacteris, virus...) s'inflamin. Aquests ganglis són plens de limfòcits, són les casernes del nostre cos i degut a aquesta alteració dels nostres soldats, aquest motí provocat pel virus, s'inflamen. Ho són els ganglis del coll, les amígdales, la melsa... Això és una suposició meva però la sensació d'ulls sorrencs és per la inflamació dels ganglis que hi ha a les parpelles, els que se m'inflamen quan tinc un quadre al·lèrgic. De fet, la sensació és molt similar. Els símptomes de la malaltia poden ser molt variables però principalment són els que he mencionat: cansament extrem, inflamació de ganglis i fetge i febre. En un principi, els símptomes fan que es diagnostiqui com una grip però la grip té una durada de quatre o cinc dies. Quan aquest quadre agut no minva és quan s'han de buscar altres raons. Hi ha gent que diu que la provoca una grip mal curada. Això no és cert, senzillament que al principi es diagnostica malament. Ara no vull dir que els metges no facin bé la feina, imagineu-vos que tots els que tenen símptomes similars haguessin de fer-se una analítica acurada per descartar altres malalties. Apa, els laboratoris no donarien a l'abast!! Com que és un virus no hi ha medicament que valgui, el propi cos ha de ser capaç de combatre ell solet aquest intrús. Només, algun analgèsic per fer passar el malestar i baixar la febre i repòs perquè puguem centrar les nostres energia per la batalla campal i vigilar que la melsa no rebenti (ostres, sona fatal això però és ben cert...). Com que el fetge està tocat, una dieta estricte farà que aquesta glàndula hagi de treballar mínimament. El fetge és l'encarregat de metabolitzar els greixos i filtrar les toxines. Per tant, re de greixos i re d'alcohol i altres tòxics.





I jo, què? De moment esperant a veure què diuen les últimes analítiques però els ànims són uns altres. Potser semblarà que exagero però els primers dies, quan la malaltia es troba en la fase aguda, no t'ho passes gens bé. I sembla que això s'incuba durant setmanes o, fins i tot, mesos. La veritat, abans de les febrades ja feia algunes setmanes que notava que les coses no rutllaven. Jo pensava: coi, a veure si surt d'un cop aquesta grip A dels pebrots! M'arrossegava, els ulls em rascaven, em trobava com deprimida. Mirar amb els prismàtics em marejava i em feia mal de cap. Jo pensava que tot era degut a la falta de llum i l'entrada de l'hivern o que la vista començava a fallar però sembla que no era pas això. La fase aguda, buf: febrades, suors, mal de cap intens, mal d'ossos, ulls molt inflats i fotofòbia, vertígen i un cansament increïble. Però no tan sols era un malestar físic, també m'ha afectat psicològicament: pèrdua de memòria, inconnexió de fets, estat depressiu, problemes per raonar coherentment. Tot se'm feia una muntanya... Sí, sí, se'n reien però jo ja els deia que el coco no em rutllava gens ni mica. Al respirar fons l'estomac no s'enfonsava, no em notava les costelles, no hi havia aquella depressió que es forma quan amagues el melic endins. No podia ser que m'hagués engreixat tant si portava dies quasi sense menjar. Normal, el fetge i la melsa estaven ben inflamats. De fet, l'estomac encara no ha tornat al seu lloc, tinc una boleta sota les costelles que sembla que m'hagi empassat un globus. La febre va durar uns deu dies, el cansament extrem unes tres setmanes i ara encara queda normalitzar el fetge, amb repòs i dieta estricte. Encara em canso força però ja no és aquella  sensació de dur posat un vestit d'astronauta i caminar per la superfície de Júpiter. I sort que tot això passa a l'hivern i en dies de nevades, d'aquells que ve de gust quedar-se a casa i mirar per la finestra com cauen les volves i queda tot el paisatge emblanquinat. Ara ja tinc ganes de fer un tomb, ser més activa en les coses de casa, sortir a fer un cafetonet amb els amics (de fet, tenim un sopar pendent, oi, col·leguis?) i, sobretot, sobretot, poder menjar una mica de xocolata!!!


Comentaris

Joana ha dit…
És molt dur haver d'explicar que és el que et passa, quan no tens esma per res. Que t'acabis de posar bé i que les últimes anàlisis surtin d'allò més bé!
Núria ha dit…
Sembla que la cosa va molt bé. Ja puc fer vida normal de persona normal (o sigui, sedentària). De moment, res d'esforç físic. I d'aquí una setmaneta, si tot va bé, a dansar!
Anònim ha dit…
Núria,

Ja fa gairebé dos anys del post sobre mononucleosi al teu blog, i no sé si llegiràs això.

Jo he agafat la mateixa merda i volia preguntar-te, després de tant de temps, com et trobes? Et tornen els mal de caps?

Moltes gràcies.

Sergi
Núria ha dit…
Hola, Sergi. Doncs no. No he tornat a tenir mals de cap però sí se'm van tornar a repetir els atacs de vertigen al cap d'uns mesos. Em van durar setmanes. El problema se'm va solucionar amb unes sessions d'osteopatia. Sembla que em vaig quedar molt contracturada de la febre i tantes hores al llit. Ara ja fa quasi dos anys i no tinc cap problema. Analíticament també és tot correcte. Això sí, s'ha de curar molt bé: llit, esforç zero, zero alcohol i greixos i sense pressa. El que sí et diré és que l'alcohol ni el tasto, no em ve gens de gust. Alguna cosa bona n'hauré tret!!
I tu com estàs? La tens ara o ja fa temps? Tens seqüeles? Cuida't, noi!!
Anònim ha dit…
Doncs dec ser a la fase final de la infecció. Encara fent repòs. Vem agafar-ho tant jo, com mon germà i ma mare, i ens hem quedat molt parats, KO. Celebro que estiguis ja recuperada, i moltes gràcies per la teva resposta.

Sergi

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...