Mausa, Mausa i només Mausa

El mes d'octubre deia que aquest any aniria a veure els partits del Mausa i passaria dels del Cadí perquè el dia de la presentació em van donar més bones vibracions els nois del José Miguel que no les fèmines de l'Andreu. I veig que no anava errada. El Cadí la Seu ha guanyat un partit de tots els que ha jugat aquesta temporada i poca cosa més. El Mausa (pels que no esteu en això del bàsquet són els mascles del club), en canvi, cada partit que juga és un espectacle. Sempre ens fan patir però les remuntades uan falta poc perquè acabi el partit fan vibrar tot el Palau ple de gom a gom. Quan tu veus que un partit es perd de 24 a més de la mitja part ja agafaries i marxaries cap a casa però amb el Mausa no ho fas perquè sempre queda la possiblitat que faci una remuntada, o perdent de 6 a falta d'un minut... Vaja, el millor espectacle que es pot gaudir: a l'espectativa tot el partit sabent que al final sempre hi ha aquella esperança que aquest any s'ha convertit més en un costum que altra cosa. Seria com quan vas a veure una pel·lícula de terror però saps que al final tot acabarà bé.
El partit d'ahir va ser un d'aquests i la gent ho sap. El Mausa sempre juga els dissabtes a la tarda però aquest cap de setmana va jugar diumenge. Això podria fer pensar que la gent es quedaria a casa. Quanta gent surt els diumenges a la tarda a la Seu? Quatre gats i encara. Ahir, pleníssim. El Mausa jugava contra el Montsó. La cosa no va començar gens bé, perdent de deu, dos amunt dos avall, tota la mitja part. Allò no semblava que ho desencallés ningú. El Lluís anava dient: tranquils, homes de poca fe... A la mitja part jo sempre deixo els entesos en bàsquet, els que creuen que en saben molt (bé, potser sí...) però de tant que en saben fan ràbia, i marxo a buscar algú amb qui petar la xerrada i, si va bé, també fem una mica de safareig. (evidenment, dones, he he...) Així que sempre dic: ara vinc, i no torno. Allà xerra que xerra, de cop i volta veig que el Mausa perd de vint-i-quatre. Ha, ha, Lluís, com ens enfotíem de tu! Homes de poca fe... tu que sempre ho veus tot de color de rosa! Acaba el tercer quart i perden de divuit. Això sí que no hi ha qui ho salvi. Però, de cop i volta, comencen a entrar triples i més triples, els de la Franja es desconcentren, comecen a perdre boles i l'Albert i el Roger comencen el recital. Empaten, el Palau s'enfonsa! I van més amunt... I, al final, de nou: 93-84. I aquests nois són imparables, no només pel que fan a la pista sinó perquè és el millor entreteniment que hi ha en aquests moments a la Seu ( els del hoquei no us enfonseu per aquest comentari ara, eh?). Al final, gran ovació a l'equip i ells tornen l'agraïment. Fantàstic.
I el Cadí la Seu, què voleu que us digui, no convenceu a ningú. Algun dia sereu capaces de fer vibrar el Palau d'Esports com ho fan els homes de la casa? Fa temps que ho penso i no canvio d'opinió, potser el club hauria de plantejar-se per qui val la pena destinar esforços i diners de cara la propera temporada. És important jugar a la màxima lliga femenina si la gent s'avorreix i passa d'anar a veure els partits o, per contra, és millor potenciar un equip que no juga a la màxima categoria però dóna un espectacle que ja voldrien alguns equips dels més grans? Això, els responsables del club sabran: prestigi o espectacle per  a la ciutat? Jo ho tinc molt clar.
Ah, m'oblidava, Lluís, no m'enfotaré mai més de les teves sàvies paraules...


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...