Fins quan?

El destí és ben imprevisible. Pots estar mesos sense veure una persona i, de cop i volta, en una setmana te la pots creuar tres vegades sense canviar cap dels teus hàbits. Fins aquí, res d'especial. Però quan topar amb aquesta persona, amb aquesta dona, et causa malestar es remouen moltes coses.
Tres dies de topades, de compartir espais sense sortida, fins i tot de frec a frec. Realment, les coses no se superen tan ràpid com un voldria i me n'adono que aquests dies he fet un pas enrere. Tres dies d'encontre, tres dies de taquicàrdies, paralització dels músculs i d'impotència i ràbia. Després, un sentiment de mala llet, d'agressivitat per acabar amb moltes ganes de plorar. Si no vaig errada, tot això és un procés normal de descàrrega d'adrenalina provocada pel fet puntual del moment. Mentre no passi d'aquí... El pitjor seria perdre els papers però mantenir la calma tampoc és fàcil.
A partir d'aquí comencen a aflorar els records de fa un any, dels mals moments, de les provocacions, del menyspreu i les males estones que m'ha fet passar aquesta dona. I penso, com pot ser que algú que no et coneix de res, amb qui tan sols he compartit seient en un concert de Police i tota la conversa que vaig tenir va ser hola i adéu, pot arribar a odiar-te tant, a voler-te tan mal, a trepitjar-te de la manera que ho ha fet? A mi tan sols em ve al cap que tot això ho provoca l'enveja, el voler per a ella el que tenen els altres. Per a ella i només per a ella.
I tornen els pensaments de voler marxar a un lloc ben llunyà, a no sortir de casa, a anar pel carrer mirant a una banda i l'altra, a guaitar per no topar amb aquella mirada penetrant, plena d'odi, de superioritat i prepotència. Aquella presència que fa que se m'activin tots els sistemes d'alarma del meu cos.
Tothom ho diu, jo també ho penso, aquell consell que jo donaria a tots els meus amics: passa pàgina d'una p..... vegada, hòstia! I jo mateixa m'emprenyo de no ser capaç de fer-ho. No és gens fàcil. Tinc la sensació que per passar pàgina les coses s'han de parlar, s'han de desfer alguns malentesos que segur existeixen, empatitzar una mica i treure l'entrellat que tot aquest odi desbocat, no ho negaré, per les dues parts. Fer un cara a cara, però sembla que per l'altra part no hi ha cap intenció de minimitzar la situació, ja li deu anar bé. Suposo que m'hauré de sentir odiada durant molt temps pel simple fet de gaudir d'alguna cosa que vol l'altra i no va aconseguir.
I així les coses acaben enquistant-se però les pàgines no acaben de passar. És més, el vent, de tant en tant, les fa córrer enrere.

Comentaris

Joana ha dit…
Si saps que aquest odi és per que tu has aconseguit allò que ella volia, però és just, doncs, oblida-ho, passa pàgina, costa i fa ràbia que t'odiin perque has guanyat o simplement que per mèrits propis i antiguitat tinguis una posició que pot semblar envejable. És fàcil de dir, però no de fer, i és recurrent, així que quan sembla oblidat, pot tornar a sortir per qualsevol cosa que passi, una topada o una altra cosa que ho recordi.
josefina ha dit…
Sí, costa molt passar pàgina, per molt que ens hi esforcem. Temps al temps.
Una abraçada ben forta.
Ànims. El temps no ho cura tot però ho alleugeix.


m.
Núria ha dit…
No entenc perquè em passa tot això. De fet, per mi les coses han acabat molt bé. No vull imaginar-me què hauria passat si les coses haguessin anat al revés, suposo que hagués marxat de la Seu.
Joana, aquesta cosa tan preuada que ella voldria és la meva parella.

Gràcies a tots.
Joana ha dit…
Doncs, la tria la fa un altre, que tria el que més li agrada. Hi ha gent que no sap fer una altra cosa que fotre mal rotllo.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...